Xesca |
dissabte, 27 de desembre de 2008 | 13:45h
És el que té rebentar totes les normes de convivència
El que no es pot fer, quan has estat acollit en un espai que has de compartir amb l'altri, és imposar hi el teu criteri sobre el convencionalisme de les festes nadalenques o sobre qualsevol costum de l'altri, encara que sigui llicenciós, sense exposar-te a rebre'n les tornes, per més d'acord que estiguis amb el contingut de l'últim post que el professor Terricabras ha penjat al seu bloc. I en cap cas el teu criteri no es pot imposar mitjançant els ullals i el terror tot devorant les bolles de paper maixé una darrera de l'altra. Sàpigues que són comprades a la Alemanya fa molts anys, fetes d'artesans que s'hi dediquen tota la resta de l'any; una indústria que ningú no pot dir que no sigui ben decent i sostenible. Igualment, totes aquestes figuretes de fusta que hem posat cada cada any des d'en fa més de vint i que tu no tens cap dret a vetar. Mira què et dic: jo no hauria anat a la guerra per aqueixes figuretes ni per a res, perquè la meva guerra són les paraules i res pus: però les paraules no signifiquen res si no els avala la dignitat, i posar cada any aqueis pastorells s'ha constituït, amb el pas dels temps, en una part de la meva dignitat: si més no aquests dies d'ara. Has d'aprendre de distingir els sentiments de l'altri o no seràs capaç de poder-los respectar. I sense respecte no es pot fundar cap modalitat de benestar ni es pot fer res de positiu ni es pot avançar ni que sigui un mil·límetre en la democràcia i en la qualitat de vida. Llegeix-te'l, l'escrit del professor, i si vols després el comentam. Només en volia citar algun fragment, però al final m'he decidida a enganxar-lo tot, baldament a la dreta hi hagi l'enllaç fet: només que sigui perquè no te'n puguis escapollir, bergant mal influït i desencaminat. Els terrenys que afranqueix una explosió de violència salvatge sempre són balbs. No hi ha res de veritablement sòlid i tranquil·litzador que s'hi pugui falcar.
Nadal
DILLUNS, 22 DE DESEMBRE DEL 2008 | Societat
Com tot, el Nadal torna cada any. (No entenc l’estranya moda de parlar ara “dels Nadals”, que deu ser un vulgar calc de l’expressió castellana.) Trobo que el Nadal cada any torna amb menys estil, vull dir, més carrincló i cursi, més deteriorat, més comercial, més romànticament desfigurat, com una excusa de tendresa per tapar i dissimular, de forma cada any més descarada, la brutalitat, la crueltat i la poca pietat del nostre entorn.
Sembla que el Nadal interessa sobretot els comerciants, els hotelers, els pastissers, les agències de viatge, els negocis d’esquí i de neu. Per molt que es digui el contrari, les criatures, pobretes, juguen en tot plegat un paper absolutament secundari. Del Tió als Reis els infants són bàsicament les comparses de l’exhibició infantil dels adults, que s’emocionen amb l’edat perduda, que fan versos impossibles, que inverteixen en el sorteig de la sort (quan sovint no han tingut sort ni en les inversions “segures”), que es desitgen pau i amor sense pensar-s’hi, que exhibeixen un estrany interès pels amagatalls, les disfresses i els enigmes, però que mostren una escasíssima sensibilitat pel misteri del dia a dia, ple de lluita, de dolor, d’atur i d’indiferència.
Algú de vosaltres em dirà que m’ho miro malament. Que també hi ha moltes coses bones. Ben segur. Sobretot, hi ha persones que, sense el Nadal –i potser malgrat el Nadal–, continuen essent honestes i bones. Ho sé, hi confio, i me n’alegro molt. A elles, i a tots vosaltres, la meva simpatia més profunda sempre, també en aquestes dates, i els meus millors desigs: que els col•lectius escarafalls nadalencs –interessats i maliciosos– no ens entelin la visió, no ens reblaneixin el cervell, no ens congelin el cor, no ens paralitzin l’acció. Aquest any, em dono per satisfet només amb això. L’any vinent, ja ho veurem, perquè cada dia té el seu afany i cada moment la seva lluita.
Com que alguns –sobretot els del gremi de l’ensenyament– tindrem la sort de poder tenir uns dies de pausa, encara que difícilment els puguem tenir de tranquil•litat per fer alguna cosa que realment ens interessi, jo miraré de retirar-me un xic i recuperar forces. Per això canviaré també el ritme setmanal d’aquest bloc: dilluns vinent, no n’hi haurà; en canvi, en penjaré un el dia 30, per ajuntar-me a l’homenatge que una colla d’amics farem a Joan Brossa en el desè aniversari de la seva mort. Després, ja no tornaré a comparèixer davant vostre fins al dilluns després de Reis, és a dir, fins al dia 12 de gener.
Fem el possible per convertir el Nadal en unes dates que tinguin sentit! Fem, doncs, allò que procurem fer sempre, encara que no sigui Nadal!
Encara que estigui una mica d'acord amb el professor, aquests díes de Nadal i de reis, sempre ho hem passat molt bé. A casa- No sé si els comerciants, hotels i altres qüestions estaríen contents amb naltros, però és el que hi ha. De portes enfora hi passen moltes coses; mira avui a Gaza, terrible ! Unes dates que tinguin sentit .... el tén, comercialment parlant i ..... familiar i amicalment també.
Bona nit Xesca !
No em parlis del món roseret, que no l'entenc jo ara. Ni un borrall. Sort que el meu imaginari requereix sedentarisme per poder-se desplegar (per poc que a mi m'agradi seure). De fet, estic i no estic a casa. Sempre n'estic un poc absent. Però la noció del món m'arribava perfecta. Ara no. I això que no mir la tele.
Haurem d'esperar que l'aglà caigui. No sabem què ens han tramat.