Xesca |
divendres, 26 de desembre de 2008 | 10:27h
Reprenguem la marxa amb la sòbria elegància dels que no duen l'abric públic ben passat i calçat amb calçador, si de cas lleugerament damunt l'espatlla, si és cert que vénen tan maldades
I no abordem mai famèlics una plata de canapès perquè li llevaríem tota la gràcia. Els canapès pertanyen al gènere ornamental, i servir-se'n amb finalitats alimentàries és descontextualitzar-los i no mostrar-los uns respectes que sens dubte es mereixen. Els canapès no són per llevar la gana, sinó per iniciar una fantasia que consisteix a negar-la mitjançant una fuga des del seu mateix punt de sortida; és una drecera per anar a una altra banda. No pot fer part de la xarxa ferroviària. I reservem la meravellosa gràcia d'una bona apetència, que és senyal de salut, a la glòria d'una llesca de pa amb oli amb tomàtiga de ramellet fregada, tot bellugant els nostres canemassos com si fossin sedes per conferir la dignitat d'un himne al nostre mateix aire.
joangrau |
divendres, 26 de desembre de 2008 | 17:32h
La mesura i la bondat són virtuts desitjables però no pas exigibles. Les lleis i les seves reglamentacions sí que ho són d'exigibles. Vull dir que jo confio més en la política que en la bona voluntat. Sovint demanem als partits polítics que facin allò que, en els seus programes electorals, mai han dit que faran.
Trob més bell que algú que no saps ni qui és i que camina darrere tu t'agafi la senalla quan véns de comprar i te la dugui fins a la porta de casa teva.
No sé de quines lleis i reglamentacions parles, nosaltres no tenim drets, les nostres lleis foren derogades. La població penitenciària no està en condicions d'exigir res. Encara és pitjor quan reclames. I si no tens doblers per pagar un advocat, què. És el primer que miren els advocats: qui paga. Et diuen 1000 euros per a proveïment de fons, i tu al·lucines albergínies farcides.
Fins que no ens constituïrem sobirans, tota aquesta carta que m'has escrita és verborrea. D'altra banda, crec que no has captat el missatge. Reconec que era una mica críptic.
La bondat és essencial, i a l'abast de tothom. Hem de lluitar contra les males inclinacions amb tota l'ànima, i veuràs tu com farem coses fantàstiques i recuperarem les energies fetes malbé, el bon humor i la creativitat.
Que em perdonen la irreverència les persones amb fe cristiana
theoreia |
divendres, 26 de desembre de 2008 | 16:06h
però haurieu de vore a 600 retors en una sala de convits cel·lebrant l'ordenació d'un grup de seminaristes llicenciats: vaig passar eixa experiència com a cambrer i vos puc assegurar que un dels amos tremolava per tanta gola acumulada: "es rosegaran fins els tenedors!"; sobre la gola dels polítics laics ja és una altra història, perquè l'afany d'acaparar diners dissimulen la fam, però, si Nikolai Gógol va narrar que els prims són pobres, idealistes i romàntics mentre els grossos s'apossenten als càrrecs i van escudellant-se bé el perol de l'administració, seria per alguna cosa: els grans novel·listes s'equivoquen en poques coses
Els canapès són 'bocatto di cardinale', no de seminarista. Qui era que va dir no doneu margalides als porcs?
Vols dir que els nous rectors després de dir Missa Nova no es prenen una bona xicra de xocolata amb una ensaïmada, com n'estic ben certa que ho degué fer Mossèn Miquel Costa i Llobera després d'estrenar-se com a celebrant a Llorito (no Lloret, com diuen els ultracorrectors: Llorito, que ve de Loreto, supòs)?
Amb això del teixit adipós no te'l creguis el Gógol. Avui costa molts més diners estar magre que estar gras. Una de les coses més surrealistes sobre la crisi que he lllegit aquests dies és que la gent està molt preocupada perquè s'engreixarà, ja no podrà comprar vedella sinó que haurà d'ingerir fems hipercalòric i hiperlipídic i no podrà anar al gimnàs ni tindrà esme per fer setanta piscines abans d'entrar a la feina: entre d'altres coses perquè ja haurà perdut la feina...
He vist que s'ha organitzat un homenatge cívic, unitari i transversal, com ell sempre ha actuat, a Climent Garau, el farmacèutic i home de pais que ha fet molt pel pais, per la llengua, per la cultura i per tots nosaltres.
Me n'alegro. Es de bennascuts/des recordar i homenatjar els grans homenots i les grans dones que han servit, desinteressadament i eficaçment, el pais i la causa. També veig que es fa al Teatre de Palma, per a donar-li la solemnitat que s'escau. No hi podrem ser-hi, però ens hi afegim, amb tot l'esperit i voluntat. A més, com hi serà el nostre president, el President Pujol, tots els catalans i catalanes hi serem ben representats. Cordialment, Lisa
Quan tenia el laboratori a les Avingudes, una vegada el meu pare m'hi va dur a fer unes anàlisis de sang. Jo devia tenir 14 o 15 anys. Devers un any més tard jo ja era de la colla de can Llompart i ens hi trobàvem cada dos per tres; però aquell dia de l'anàlisi, que és quan s'assabentà que jo escrivia en català (el meu pare li ho digué perquè va veure la placa d'apotecari escrita en català; sinó s'hauria callat la boca) en adonar-se que jo estava aterrida que m'haguessin de pegar una picada tan forta (ell s'havia presentat com 'picador', i no com farmacèutic) em va fer creure que si escrivien en català les seves agulles no feien mal. Quin home tan divertit! Jo m'ho vaig empassar. No me'n degué fer, de mal, perquè no li ho tenc apuntat.
Ja ho crec que hi sirem, Lisa: com un clau. Dels de 'picar'. I que consti que no sóc de CIU. Ni de CIU ni de cap partit, por sierto. Ni ganes.
Anònim |
divendres, 26 de desembre de 2008 | 11:34h
Al qual hi ha que anar preparat, ben menjat i sense gana, per tal de no enganyar el còs.
Una picadeta de sempre sembla diferent a un tentenpié -tentetieso i no te muevas- és a dir un altre paripé que el deixarà sempre desmaiat o amb les ganes si al cap no ha anat acompanyat d'un bon apat.
rginer |
divendres, 26 de desembre de 2008 | 10:44h
Sempre havia pensat i m'havia preguntat, per què els canapés ?? I mira que he estat treballant un munt d'anys en aquest món on els canapés anàven i veníen a sotragades, desaparexíen, golafres amuntegats davant les plates. Avui m'ho has contestat, brillantment, com ja ens has acostumat, d'altra banda. Bon dia Xesca.
com ha mostrat na Júlia al Càtering Babalusa, de produir canapès a escala industrial, i de bona qualitat. Però ni així i tot el canapè no és mai per omplir el pap. He estat contenta quan he vist, a casa teva, que hi ha una resolució de les Nacions Unides favorable al teu apostolat (i el meu, per descomptat). Hem de suposar que ha estat aprovada, malgrat les abstencions i els vots en contra que esmentes. Oi?
Les lleis i les seves reglamentacions sí que ho són d'exigibles.
Vull dir que jo confio més en la política que en la bona voluntat.
Sovint demanem als partits polítics que facin allò que, en els seus programes electorals, mai han dit que faran.
Trob més bell que algú que no saps ni qui és i que camina darrere tu t'agafi la senalla quan véns de comprar i te la dugui fins a la porta de casa teva.
No sé de quines lleis i reglamentacions parles, nosaltres no tenim drets, les nostres lleis foren derogades. La població penitenciària no està en condicions d'exigir res. Encara és pitjor quan reclames. I si no tens doblers per pagar un advocat, què. És el primer que miren els advocats: qui paga. Et diuen 1000 euros per a proveïment de fons, i tu al·lucines albergínies farcides.
Fins que no ens constituïrem sobirans, tota aquesta carta que m'has escrita és verborrea. D'altra banda, crec que no has captat el missatge. Reconec que era una mica críptic.
La bondat és essencial, i a l'abast de tothom. Hem de lluitar contra les males inclinacions amb tota l'ànima, i veuràs tu com farem coses fantàstiques i recuperarem les energies fetes malbé, el bon humor i la creativitat.
Els canapès són 'bocatto di cardinale', no de seminarista. Qui era que va dir no doneu margalides als porcs?
Vols dir que els nous rectors després de dir Missa Nova no es prenen una bona xicra de xocolata amb una ensaïmada, com n'estic ben certa que ho degué fer Mossèn Miquel Costa i Llobera després d'estrenar-se com a celebrant a Llorito (no Lloret, com diuen els ultracorrectors: Llorito, que ve de Loreto, supòs)?
Amb això del teixit adipós no te'l creguis el Gógol. Avui costa molts més diners estar magre que estar gras. Una de les coses més surrealistes sobre la crisi que he lllegit aquests dies és que la gent està molt preocupada perquè s'engreixarà, ja no podrà comprar vedella sinó que haurà d'ingerir fems hipercalòric i hiperlipídic i no podrà anar al gimnàs ni tindrà esme per fer setanta piscines abans d'entrar a la feina: entre d'altres coses perquè ja haurà perdut la feina...
He vist que s'ha organitzat un homenatge cívic, unitari i transversal, com ell sempre ha actuat, a Climent Garau, el farmacèutic i home de pais que ha fet molt pel pais, per la llengua, per la cultura i per tots nosaltres.
Me n'alegro. Es de bennascuts/des recordar i homenatjar els grans homenots i les grans dones que han servit, desinteressadament i eficaçment, el pais i la causa. També veig que es fa al Teatre de Palma, per a donar-li la solemnitat que s'escau. No hi podrem ser-hi, però ens hi afegim, amb tot l'esperit i voluntat. A més, com hi serà el nostre president, el President Pujol, tots els catalans i catalanes hi serem ben representats.
Cordialment,
Lisa
Quan tenia el laboratori a les Avingudes, una vegada el meu pare m'hi va dur a fer unes anàlisis de sang. Jo devia tenir 14 o 15 anys. Devers un any més tard jo ja era de la colla de can Llompart i ens hi trobàvem cada dos per tres; però aquell dia de l'anàlisi, que és quan s'assabentà que jo escrivia en català (el meu pare li ho digué perquè va veure la placa d'apotecari escrita en català; sinó s'hauria callat la boca) en adonar-se que jo estava aterrida que m'haguessin de pegar una picada tan forta (ell s'havia presentat com 'picador', i no com farmacèutic) em va fer creure que si escrivien en català les seves agulles no feien mal. Quin home tan divertit! Jo m'ho vaig empassar. No me'n degué fer, de mal, perquè no li ho tenc apuntat.
Ja ho crec que hi sirem, Lisa: com un clau. Dels de 'picar'. I que consti que no sóc de CIU. Ni de CIU ni de cap partit, por sierto. Ni ganes.
Al qual hi ha que anar preparat, ben menjat i sense gana, per tal de no enganyar el còs.
Una picadeta de sempre sembla diferent a un tentenpié -tentetieso i no te muevas- és a dir un altre paripé que el deixarà sempre desmaiat o amb les ganes si al cap no ha anat acompanyat d'un bon apat.
Avui m'ho has contestat, brillantment, com ja ens has acostumat, d'altra banda.
Bon dia Xesca.
He estat contenta quan he vist, a casa teva, que hi ha una resolució de les Nacions Unides favorable al teu apostolat (i el meu, per descomptat). Hem de suposar que ha estat aprovada, malgrat les abstencions i els vots en contra que esmentes. Oi?