Suara, a la cuina, bones remenades a la xocolata amb una cullera d'ullastre, he pensat que en sortir de matines ens podríem trobar tots aquí mateix, davant un tall de coca bamba i una xicra de xocolata
Llàstima que no hi cabríem, tota la colla: hauríem de fer torns. Torns, torns...
El torn m'ha quedat entravessat enmig del front com si hi hagués arribat amb una fletxa o amb un dard (emmetzinats) i em dóna neguit i, fins i tot, desfici. Només hi ha fosca al voltant d'aquest mot. Fins que una llumada de la farola d'Albercuix no travessa l'onatge espès de la incertesa i envesteix la tenebra i escampa el contingut de la seva mànega pastissera plena de blanc d'ou batut i flonjo com una estela amb una perforació clarificadora que s'introdueix dins el meu cervell i il·lumina una galeria tan fosca i tan fonda que no hi havia tornat a entrar des de la infància, de quan vaig fer la Comunió, no sabria dir si era el 1959 o el 1960, hauria de demanar un recordatori a una tia perquè me'ls vaig carregar tots. No se'n va salvar cap, ni de foto de l'àlbum. Mumare no m'ho va perdonar.
Ara no em ve de gust parlar de la meva fúria herètica, però no em vull estar de dir que va ser causada per una monja de les més pessigadores; una artanenca mossona que no gosava tractar les filles dels pescadors com un pedaç brut perquè li haurien tocat els morros; per començar, eren els pescadors els qui els havien construït el convent, i eren ells que el proveïen. Però ella preferia les de la Base i les filles dels hotelers i les menava com un vermell d'ou, en un lloc com el Moll, que érem una tribu que no fèiem diferències entre pobres i rics, que anàvem a les mateixes festes tots, que érem amics i que vestíem amb aquella sòbria elegància de la gent que no es passa l'abric i just el du posat damunt l'espatlla. A mi ara em llenega, no sé si dec haver tornat geperuda. M'hi posaré velkro. És a causa d'això que jo no tenc consciència de classe i no puc ser comunista. Si tenies no bravejaves i si no tenies no pobrejaves. El veïnat no disposava d'aquestes dades, tret que t'haguessin de menester per a qualque cosa o tu haguessis de menester qualcú. Era la vida senzilla dels llocs saludables.
Les comunions eren totes iguales i hi anava tothom. En sortir de l'esglèsia hi havia una xocolata amb ensaïmades a casa del combregat. Depenent de l'espai de què disposassin, feien dos o tres torns, així és que els convidats a la mateixa festa moltes vegades no s'encontraven. Millor, perquè hauria estat avorrit, tanmateix s'encontraven en d'altres cases. Quina panxada de xocolata amb ensaïmades, també, en aquell temps que les comunions eren totes el mateix dia! Aquest tràmit el passava tothom.
Després hi havia el dinar: família i compromissos forts. El meu el varen fer a l'hotel Carotti (el primer hotel Carotti, el de davant la mar). Devíem ser més de dos-cents. Varen venir els meus cosins de Menorca i gent de pertot. Vull dir que la Comunió, entre organdins suïssos i vestits fets a mà de Sissí Emperadriu, déntols farcits i tota la remenada, no eren bromes. Però eren coses que tothom s'havia d'espavilar i havia de fer, tant si hi creia com si hi deixava de creure, si volia ser com els altres i no donar la nota. I aparentment ho feien amb molt de gust. Vàrem ser nosaltres, els presumptes beneficiaris, els qui ens vàrem rebotar.
Voleu dir que ara, modificant una mica quatre detalls, en el fons no és ben igual?
