Vivia molt bé atrinxerada en la meua comunitat autònoma de la tercera planta des que fa tres estius la mare em va exiliar de l'habitació xicoteta del costat del piano per enviar-me a l'àtic, la meua llar diàfana de 60 metres quadrats amb bany privat. Però com diu Jefferson en la Constitució Americana: "When in the course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve their political bands....", t'has d'independitzar. Fa dos dies que, aprofitant la sobredosi social del nadal, informe a tothom qui se'm posa pel davant que estic independitzada, que he volat del niu i que probablement aniria pel camí de fotre'm alguna hòstia si no fóra que això de la independència ho vaig provar fa temps. Divulgue emocionada de la notícia; però al meu entorn, prenyat de fills acabats de nàixer, mig se li'n fot. Com a molt, em feliciten amb to de "ja era hora, començava a fer vergonya aquest expoli als teus pares jubilats".
L'expoli encara no ha acabat, però. Aquests dies de nadal solque la meua ex-pàtria russa, de proporcions -i a temperatures- siberianes, com un poema del Puixkin primerenc, a la recerca d'utensilis aparcats que a mi em puguen fer falta: una làmpada de paper, o un banquet de bova que em puga servir de tauleta de nit. Sé que arribarà algun dia on la meua República independent adquirirà el dret a dir-se llar, però mentrestant conduïsc pel cordó umbilical que em separa de la Font amb certa reticència. Al capdavall, a ningú li he sentit dir que assolir la independència fóra fàcil. No?
ps.- estic convençuda que aquest cop ho faràs bé, ja ho veuràs!
Salut!