Aquest és un any on no han gravat els pesos pesants de la música feta al nostre país. El fet que Mishima, Antònia Font, Love of Lesbian, Sidonie, La Casa Azul, Els Pets, Mazoni o Sanjosex publiquessin àlbum l'any passat ha donat pas a que aquest 2008 sigui un any de sorpreses. A mesura que han anat passant els mesos hem anat escoltant noves bandes amb moltes coses a dir. És el cas de La Brigada, l'Ana és un Koala o Mine! però també de Manel, el paradigma de la nova fornada. El grup de Barcelona ha monopolitzat converses i línies des que vam escoltar la seva maqueta, fet que s'ha concretat amb un disc gairebé perfecte. Fora de la sensació que ha suposat els Manel queden alguns ja clàssics com Roger Mas o l'incombustible Miqui Puig. En castellà la cosa també ha anat de debuts com el de l'Espaldamaceta, Cuchillo o The NewRaemon , que és nou però que no sorprèn en absolut ja que és un dels millors músics del país. Podria anar d'outsider i posar en Roger Mas el primer de la llista, que ho mereix, però aquest és l'any de Manel i aquests en són els protagonistes.
15- Pau Alabajos, Teoria del Caos
14- Raydibaum, Manual de gènere Catastròfic
13- Ix!, Automat Infinit
12- Espaldamaceta, Madera y poca luz
11- Miqui Puig, Impar
10- Plouen Catximbes, Telescopi
9- Gentle Music Man, Gentle Music Man
8- Cuchillo, Cuchillo
7- Estanislau Verdet, L'all ho és tot pels anglesos
6- L'Ana és un Koala, Basat en fets reals
5- Mine!, Villa Antonieta
Lletres inversemblants, un disc
de debut en tres llengües i tocant multitud d'estils, des del folk fins al
grunge o el pop. Tot això és Villa
Antonieta, el primer disc de Mine!, un quartet de Barcelona del que,
incomprensiblement, s'ha parlat molt poc fins ara. Una lliçó d'obscuritat feta
des d'una base eminentment indie i
coherent. "Soap Opera", "Villa Antonieta", "Whoreland" o "Senyor Escorpí" són
bons exemples de que Mine! han aconseguit l'ambient desconcertant que cercaven
4- La Brigada, La Obligació de ser algú
La nineta dels ulls dels crítics musicals. Una lliçó de folk i pop elegant sota la batuta de Pere Agramunt que beu de clàssics nord-americans com Phil Ocs o Bob Dylan. Amb un directe efectiu i un disc molt ben produït, La Obligació de ser algú és un treball complet i ple de referències fruit de l'abasta cultura musical dels seus integrants. Enguany han fet el pas de l'anglés de The Light Brigade al català de La Brigada, i nosaltres que ens alegrem després d'escoltar "Una imatge més", "La sort que sempre tinc" o "Un trist i miserable cop de ma".
3- The New Raemon, A proposito de Garfunkel i La invasión de los ultracuerpos
Un altre debut, però aquest molt relatiu. A dia d'avui tothom hauria de saber que Ramon Rodríguez és l'ànima de Madee i enguany s'ha embarcat en un nou projecte en solitari que l'apropa a la cançó d'autor i el pop. The New Raemon va aparèixer els primers mesos de l'any per cantar penúries molt ben explicades i aportar un alè de pessimisme personal en forma d'un dels millors discs a nivell estatal. Per si no en teníem prou, a finals d'any publicava un EP només disponible en vinil.
2- Roger Mas, Cançons Tel·lúriques
Roger Mas seria l'indubtable triomfador de l'any si Manel no hagués existit. Mística Doméstica ja era un àlbum completíssim i Cançons Tel·lúriques és una lliçó de feina ben feta i bon gust alhora de musicar els textos de Mossen Cinto. Impagable l'entrevista que publicava la revista Enderrock on en Jaume Sisa li preguntava al de Solsona: "Que fas versionant un capellà?". I per què no? La mística de Verdaguer i Mas s'ha unit en un treball magnífic i un directe que posa els pels de punta.
1- Manel, Els millors professors Europeus
Els millors professors Europeus és un disc imprescindible per entendre la música catalana contemporània. A hores d'ara ja està tot dit sobre Manel i no hi afegiré res. Cal tenir clar que és un primer disc que sobrepassa la línia de bon debut però que hi ha molts grups al darrera que han obert el camí perquè existeixi aquest àlbum. Excel·lent de principi a fi i amb fissures tan petites que es fan pràcticament inapreciables.
