Tot i que és cert que factors purament materials condiconen les nostres vides i els nostres sentiments, també es dóna el fenomen contrari.

Imagin't - Déu no ho vulgui - que de sobta sona el telèfon; una veu alterada et comunica que el teu amic de l'ànima ha tingut un accident i que és a l'UVI debatent-se entre la vida i la mort. El cor se t'accelera, les cames et flaquegen i tots els nivells mesurables se t'alteren. Cal convenir que, almenys en casos com aquest, un factor no estrictament material condiciona reaccions materials.

El problema que planteges és real, però no es planteja a escala molecular. El problema de fons és el del determinisme. Sabem a la perfecció quan serà el proper eclipsi de lluna, i des d'on serà visible. Sabem a la perfecció que si unim un mol de ClH i un mol de NaOH obtenim un mol de ClNa. Sabem que si un corrent oscil·lant de tals característiques passa per un conductor, a l'entorn d'aquest es genera un camp magnètic de tals i tals característiques.

Això ha portat a pensar que les lleis de la física - Newton, Maxwell... - i de la química - fins a Bohr - són absolutament deterministes. En aquest entorn, la vida - i més la vida humana - queden com desplaçats. Però l'experiència personal de cadascú diu que, per més condicionats que estiguem per l'entorn, hi ha un reducte, potser petit però clarament real, de llibertat personal. Podem decidir. No acceptar aquesta llibertat radical és fer trampes jugant al solitari.

Hi ha doncs una contradicció? Potser no, encara que el desllorigador no l'ha trobat encara ningú. Però de moment el que ha fallat és la idea de detrminisme absolut.

Des  de Heisenberg (1926) sabem que la física, a escala subatòmica, no és determinista sinó probabilista. Donat el protó d'un àtom d'hidrogen situat en un punt determinat, no podem saber alhora la velocitat i la posició de l'electró que gira al seu voltant. Podem acotar, això sí, una zona de l'espai on hi ha un derminat tant per cent de probabilitats de trobar-loi. Els nostre 'no saber' no és per deficiència de mesura, sinó que és un 'no saber' ontològic: no sabem on és l'electró i, encara que ho sabéssim, no sabriém on serà d'aquí a una mil·lesima de segon (ben diferent del moviment dels planetes).

Com lliga l'indeterminisme radical subatòmic amb el determinisme macroscòpic és fàcil d'entendre: agafem els 85.000 números de la Loteria de Nadal; és molt difícit (1/85000) encertar la grossa, però en canvi, és gairebé determinista l'afirmació següent: 'Hi ha el mateix nombre de números premiats inferiors a 42.500 que de superiors a 42.500'. En determinades circumstàncies, l'acumulació d'indeterminacions amb una tendència probabilística dona lloc a una certesa (o quasi certesa) al nivell dels grans nombres.

Com lliga l'indeterminisme amb la llibertat de la vida humana és més complex i continua essent un misteri.

[Perdona el 'rotllo', però m'ha semblat que t'anava la marxa. Aprofito per recomanar un llibre: David Jou, El laberint del temps, la simfonia de la matèria, Viena Edicions, 2006. Conté moltíssimes referències a la biologia i a la bioquímica. L'autor és creient, però en cap moment es permet el luxe de prendre cap drecera intel·lectual.]

no n'hem de sentir vergonya de ser només mol·lècules o bé partícules encara més insignificants. Ara que tothom vol ser de casa bona, fill d'un rei o d'un banquer de Manhattan, i ningú vol ser pobre, trob que acceptar la nostra condició de mol·lècules és un grau de dignitat. Si només hi ha mol·lècules, hem de cercar la manera  d'entendre'ns amb elles evitant els conflictes i la violència. No trobes?

Fa uns dies que vaig descobrir el teu bloc i volia saludar i donar la benvinguda. M'ha fet companyia, a desgrat de patir una revolta de mol·lècules insubordinades que em costa molt de posar a ratlla.