pepmontes |
dissabte, 20 de desembre de 2008 | 15:58h
De vegades la sensació que en aquest país sempre fem tard arriba a aclaparar. També en el cas de la revolta estudiantil pel pla de Bolonya tinc aquesta sensació. Que el pla és complexe, que ningú no l'ha explicat mai de forma completa, que ningú no s'atreveix a mostrar de forma simple i clarificadora tots els seus extrems i que les universitats i els seus equips docents són els primers a tenir problemes per posar-lo en funcionament, és cosa sabuda. Però és que fins i tot els estudiants enardits arriben tard. La revolució perd el tren perquè es lleva tard, perquè el despertador no li sona. No falten raons per criticar i qüestionar moltes mesures incloses al pla, però em pregunto si tota aquesta mobilització, fins a cert punt sorpresiva, no hauria d'haver arribat abans si és que realment pretenia aconseguir algun objectiu concret.
Aturar la posada en marxa del procés de Bolonya sembla ara una missió impossible. Fins i tot si els responsables educatius del país i els governants de les universitats ho pretenguessin ho tindrien prou cru. Europa obliga. Afortunadament. El problema és que les mesures d'adaptació al procés que depenen de l'Estat i, en diverses qüestions, de la Generalitat i de les universitats, podrien haver estat qüestionades força temps abans. Per mi, ara mateix, la pregunta no és si les mesures que s'han adoptat són adequades. La qüestió radica en saber si som a temps de canviar alguna cosa substancial.
Per als qui no estem directament immersos en el desplegament precís i concret de totes aquestes mesures, el procés de Bolonya és un misteri, un projecte opac, refractari a les descripcions senzilles i clares. S'ha explicat poc i malament, i més enllà de quatre llocs comuns i afirmacions genèriques, més ideològiques que pràctiques, pocs són els que són capaços d'emetre judicis i opinions fonamentades. I la immensa majoria d'estudiants es troben en aquest mateix cas, n'estic segur.
No qüestiono la revolta. En qüestiono l'oportunitat. Ara? No ens hi havíem d'haver posat fa temps? És ara que en veiem els defectes? Tenim possibilitats reals de fer canvis substancials, ara?
Aturar la posada en marxa del procés de Bolonya sembla ara una missió impossible. Fins i tot si els responsables educatius del país i els governants de les universitats ho pretenguessin ho tindrien prou cru. Europa obliga. Afortunadament. El problema és que les mesures d'adaptació al procés que depenen de l'Estat i, en diverses qüestions, de la Generalitat i de les universitats, podrien haver estat qüestionades força temps abans. Per mi, ara mateix, la pregunta no és si les mesures que s'han adoptat són adequades. La qüestió radica en saber si som a temps de canviar alguna cosa substancial.
Per als qui no estem directament immersos en el desplegament precís i concret de totes aquestes mesures, el procés de Bolonya és un misteri, un projecte opac, refractari a les descripcions senzilles i clares. S'ha explicat poc i malament, i més enllà de quatre llocs comuns i afirmacions genèriques, més ideològiques que pràctiques, pocs són els que són capaços d'emetre judicis i opinions fonamentades. I la immensa majoria d'estudiants es troben en aquest mateix cas, n'estic segur.
No qüestiono la revolta. En qüestiono l'oportunitat. Ara? No ens hi havíem d'haver posat fa temps? És ara que en veiem els defectes? Tenim possibilitats reals de fer canvis substancials, ara?
1.- La tradicional vaga de tardor. En 17 anys que fa que tinc contacte amb els campus universitaris, tots els anys he vist una protesta. I la suposada privatització de la universitat forma part del hit parade de la protesta.
2.- La decisió d'un rector, per primer cop en molts anys, de ser inflexible amb pràctiques antidemocràtiques que s'havien anat enquistant a algunes universitats (sobretot a l'Autònoma).
3.- La crisi econòmica global i les no massa brillants perspectives laborals per als futurs universitaris.
4.- La implementació del procés de Bolonya a algunes universitats, amb els corresponents problemes derivats de posar en funcionament quelcom nou.
Dels 4 factors, únicament el darrer té a veure amb el procés en sí mateix i es refereix més a qüestions de forma que no pas de fons. Penso que hi ha un consens en què el plantejament de Bolonya és el correcte i que cal anar cap allà. El que potser cal afinar és el howto.