L'any 1964 va tenir lloc el primer casament de la meva mare a Lleida. Fruit d’aquest matrimoni varen néixer tres fills entre els anys 1965 i 1970. El seu home va demostrar, amb el pas dels anys, que no era un bon pare ni un bon marit. La seva violència i la seva deixadesa envers els nens i ella la van dur a demanar la separació l’any 1972.

En aquells temps de dictadura, qui concedia les separacions i les custòdies dels fills era el Tribunal Eclesiàstic. La mare va estar moltes nits sense dormir preguntant-se què passaria amb els seus fills després de la separació. Tot estava en mans de Dr. Abad, el jutge que regia l’anomenat tribunal en aquells moments. Després d’una avaluació acurada i un procés llarg i feixuc li van concedir a ella la pàtria potestat i es van acabar els maltractaments gràcies a una ordre d'allunyament al pare - a través de les investigacions del Tribunal Eclesiàstic se li va fer un examen psiquiàtric i se li va diagnosticar esquizofrènia -.

La feina de la mare donava uns ingressos un mica justs per mantindre 3 criatures i l’àvia, però ella treballava de sol a sol per tirar endavant. Semblava que venien temps de calma...

L’any 1976 tot va donar un gir inesperat que tant de bo mai s’hagués produït...

Sorgí l’amor entre la mare i un professor del col.legi on anaven els meus germanastres…un professor que, a més, feia uns mesos que havia abandonat el sacerdoci després de 25 anys d'exercir com a capellà docent.  A la mare li va semblar una persona oberta de ment, culta, agradable i amb grans valors ètics i morals...un tutor ideal pels seus, ja prou maltractats, nens.

La nova parella decidí començar una nova vida junts, una vida millor per tots.

L’agost de 1976 marxaren a viure tots plegats a la Val d’Aran. Es van instal.lar al poble d’Arròs i van inscriure els nens a l’escola pública de Vielha.

Les criatures, dues nenes i un nen, tenien 6, 8 i 10 anys respectivament  i estaven entusiasmades amb aquell nou començament i amb aquell nou tutor que els faria de pare.

El 15 de setembre del mateix any començava el curs escolar i els nens van agafar l’autocar que els duria a l’escola de Vielha. Els hi va dur, però mai més en van tornar...

A mig matí un grup d’agents de la Guàrdia Civil es presentaren a la casa d’Arròs per comunicar-li a la mare que s’havien endut els seus fills. Si, se’ls van endur cap a Gandesa, amb el seu pare.  

La mare no entenia res, només sentia una angoixa i un dolor ofegosos. Els nens eren amb el seu violent pare al qual temien més que a la mort! Què estava succeint?

El seu nou company es va limitar a no fer res. Varen passar dies i dies, i mesos i mesos, i la mare seguia anant cada dia al camí per on esperava que els seus fills tornessin del col.legi... i mai ho van fer. Obria els armaris i hi veia tota la robeta dels seus petits, tal com l’havien deixat l’últim matí que es van alçar a casa...però ells no tornaven i ningú deia ni feia res. Va intentar trucar a Gandesa per parlar amb els nens en vàries ocasions, però ben aviat es van donar odres a la telefonista de no permetre que es comuniquessin. Llavors començà a  escriure’ls cartes fins que el xoc emocional la bloquejà del tot.

Lo més desesperant, insisteixo, és que ningú va fer res. Només un cosí de la mare va intentar convèncer un dels meus tiets materns per anar a Gandesa. No ho va aconseguir. El nou company de la mare, també seguí sense fer res. Es va limitar a administrar el suficients ansiolítics a la mare per tal que estigués “tranquil.la” i no es mogués de casa. Ella no recorda res més dels dos anys següents als fets.

Segons hem sabut a través del testimoni d’amics i coneguts, la mare marxava al bosc i s’hi passava hores perduda, caminant sense destí ni origen...i el seu company no l’anava a buscar, sinó que ho feien aquests amics i coneguts. Us estareu preguntant com podia permetre amb tant de cinisme tot el que estava succeint, oi?

L’any 1978 la mare es va quedar embarassada de mi. Segons el meu pare i una ginecòloga francesa era lo millor per superar el que havia passat...jo no hi estic d’acord, però.

Vaig néixer al gener de 1979, a una clínica privada a la ciutat de Toulouse (França).  El company de la mare, el meu pare, li va recomanar a la mare que digués que era sud-americana i que estava de pas per França. Vam estar les dues una setmana dins d’aquell hospital, pràcticament soles i respirant la sensació d’haver comès un delicte...el meu pare va venir-hi lo just i necessari. Finalment ens van donar l’alta i vam passar la frontera francesa amb mi totalment embolcallada amb mantes, és a dir, amagada. El meu pare no parava de repetir-li a la mare que calia anar en compte de que no em prenguessin també a mi. Una altra mesura de “seguretat” que va dur a terme el meu críptic pare va ser inscriurem al Registre Civil amb els seus dos cognoms...com si la mare no existís. Però ella gairebé no sabia on era, només sentia dolor, desesperació i por, així que qualsevol mesura li semblava correcta. Era com una fulla seca a mans del vent...

Segons he sabut de més gran, fins que no vaig començar a dir “mama” la meva mare no va sentir res més que la pura obligació cap a mi...un feix de sentiments contradictoris que s’afegien al seu intens dolor.

Al poc temps de néixer jo, la mare va tornar a quedar embarassada. Als meus 16 mesos el nen va néixer correctament però un nus inadvertit al cordó umbilical li produí la mort pocs segons després. S’afegia un breç buit a la roba i les joguines silencioses dels meus germans. Un nou cop terrible per una dona que ja tenia un peu al mateix infern.

El record més viu que tinc de la primera infància és el de la meva mare plorant pels racons i renyant-me severament cada cop que jo plorava. Em deia “no ploris, que em recordes a com deuen estar plorant els meus fills”. La “teràpia” del meu pare ja no només feia patir una persona, ara patíem dues. Cada dia de la meva vida he sentit a la mare parlar dels meus germans grans, preguntar-se on deuen ser i si deuen estar bé, cada dia...
Però el pare, com a bon eclesiàstic, insistí sempre en “aparcar” l’assumpte i callar...

L’any 1982 va néixer el meu germà petit.

Podria explicar moltes més coses però, per tal de no mesclar històries, em limitaré a resumir que el meu “espiritual” pare em tractà com a una nina fins els 5 anys. Després es va anar cansant de tot, ens les va fer passar magres i finalment va marxar de casa quan jo tenia 13 anys per no tornar mai més. Llavors, la mare tenia 52 anys i estava cansada, dolorida i endurida per tot lo viscut. Malgart això, va haver de tirar endavant sola per pujar els seus dos fills petits. I ho ha aconseguit malgrat que no li ho van posar gens fàcil, ans al contrari: es va fer el possible perquè no trobés una feina estable.  

Els meus germanastres han crescut lluny de la seva mare, al costat d’un pare violent i buit emocionalment que, a més, no els volia. Fa poc vaig trobar-me casualment amb una de les meves germanes i vaig poder comprovar que el dolor, l’odi i la perplexitat pesen i pesaran sobre seu per sempre...van estar esperant durant anys que la mare els anés a buscar, però la mare estava presonera del seu trauma, del seu manipulador home, de l’esperit “silenciador” de l’Església Catòlica i de dos petits que s’havien de criar.

Els meus germans grans ja no volen saber res de la seva mare, han esperat massa temps...i han sabut massa tard molts dels perquès que els han turmentat durant gairebé tota la vida...probablement és massa tard per TOTS...

Anys després hem sabut que qui va donar la ordre d’arrencar els meus germanastres a la seva mare i dur-los a Gandesa contra la seva voluntat, tot violant la llei del Tribunal Eclesiàstic, va ser el llavors bisbe de Lleida: RAMON MALLA CALL. En una ocasió, el bisbe Malla va citar la mare al seu despatx del Palau Episcopal de Lleida per explicar-li que era conscient de l’error que havia comès donant l’ordre de separar-la dels nens per la força. Afirmà que el seu objectiu era recuperar el meu pare i que, el dia més feliç de la seva vida, seria aquell en que aquest tornés amb ell a l’Església . Li confessà que no dormia del remordiment de saber que s’havia equivocat, ja que ella havia demostrat ser una gran mare. Va suplicar, plorant com un nen, el perdó de la mare davant del seu secretari privat. La mare, després de quedar-se sense respiració, li respongué que mai el perdonaria, ni en aquest món ni en l’altre...

A partir d’aquest moment ho vam entendre tot. Vam entendre que havíem estat tots víctimes d’una mena de batalla entre dos homes sense cap escrúpol. En comptes de prendre’s propietats o poders, es venjaren mútuament a través de persones, concretament infants- un en prenia tres i l’altre es proposava tenir-ne tres més -. Un autèntic crim sense nom.

Mon pare ho sabia tot des del començament i per això no va moure un dit. Aquí s’entén la seva apatia en tot moment, la seva fixació en tenir tres fills i el seu posterior desinterès envers la seva família.

Lo mes trist de tot es que per molt que plori i demani perdó el bisbe Ramón Malla Call, mai podrà pal.liar els terribles i irreversibles danys causats a aquella dona i als seus fills. Cap dels dos homes va pensar en cap moment en aquells nens petits, només es van centrar en ells dos i el seu duel .  

I mai no hi hem pogut fer res...

 A la meva mare li han robat bona part de la seva vida:  tres fills, la joventut i un bon tros d’ànima. Li queda la gran força que sempre l’ha caracteritzat...però té moltes ferides obertes, i marxarà d’aquest món amb elles! Segueix preguntant-se cada dia com deuen estar els seus fills i per què ens ha passat tot això...

 Algú pensa que aquests fets no mereixen que es faci algun tipus de justícia?