VilaWeb.cat
joseppinyol | divendres, 19 de desembre de 2008 | 10:14h
 
La sentència del Tribunal Constitucional crearà un nou Estatut, el tercer. Primer va ser l'aprovat pel Parlament de Catalunya pel 89 % del diputats. El segon va ser el retallat pel Congrés de Diputats, però va comptar amb la voluntat del poble català expressada en referèndum. El tercer serà l'imposat pels juristes constitucionals nomenats pel PP i el PSOE, després de maniobres polítiques impròpies d'un sistema democràtic. Aquest darrer Estatut serà antidemocràtic perquè no respectarà la voluntat dels ciutadans de Catalunya, que és la font de tota legitimitat en democràcia. Als que al·leguen que el referèndum de la Constitució Espanyola també va ser referendat cal recordar que en les últimes voluntats el darrer testament anul·la els anteriors. Els centenars de milers de catalans que vàrem sortir al carrer el febrer de 2006 i el desembre de 2007 hem de respondre amb contundència a aquesta imposició. No podem perdre'ns amb interpretacions de la sentència; hem d'atacar directament la seva il·legitimitat democràtica, el seu caràcter contrari a la voluntat democràtica.

 


La nostra resposta ha de ser contundent i intentar aplegar al nostre voltant el màxim nombre possible dels nostres conciutadans. Cal ampliar el cercle dels ja estem convençuts que amb l'Estat Espanyol no hi ha res a fer. No tenim la força necessària per assolir que l'Estat Espanyol reconsideri la seva sentència. Tampoc és segur que tinguem capacitat per sacsejar la rutina electoral i institucional dels partits polítics. Amb tot és evident que sense la manifestació de febrer de 2006 ERC mai s'hagués pronunciat pel “no a l'Estatut”. El nostre objectiu immediat ha de ser treure el màxim nombre possible de catalans de la seva passivitat i fer-los comprendre que ens hi juguem el nostre futur com a nació. Si la impugnació de la decisió del Constitucional es converteix en un a picabaralla més entre els partits amb la seva manca de perspectiva històrica habitual acabarem de perdre la dignitat i el respecte per nosaltres mateixos. Si permetem que la contestació a la sentència es redueixi a una resposta oficial, tant solemne com estèril, posarem en perill la nostra supervivència com a nació. Si ens resignem que el Tribunal del PP i el PSOE imposi la superioritat legal de l'espanyol sobre el català continuarà la minorització de la nostra llengua i serà impossible integrar la immigració en la nostra cultura. Si ens conformem a la perpetuació de l'espoli fiscal el resultat serà la desindustrialització i la provincianització empresarial.

 

La part més conscient del nostre poble, al marge dels càrrecs polítics, hem de reaccionar amb fermesa, hem de posar un alt llistó de dignitat nacional i de democràcia encara que la nostra actitud no tingui resultats immediats. Quants anys van haver de protestar les “Madres de Mayo” per posar fi a la impunitat dels crims dels caps militars argentins?. Quantes marxes i manifestacions va haver de liderar Martin Luther King abans que s'aprovés la legislació sobre drets civils dels afroamericans?. Les actituds de dignitat i conseqüència democràtica no obtenen resultats immediats, però si es mantenen el temps necessari acaben calant en la resta dels ciutadans de Catalunya.

 

“ Que ens ho tornin a preguntar”. El 60% dels ciutadans creuen necessari un nou referèndum si es modifica el que van votar. Hem de fer nostres aquestes paraules de Pasqual Maragall a la seva conferència del tercer Congrés Catalanista, referides al tercer Estatut. Perquè és la lògica més elemental i és un actitud de dignitat democràtica, fins i tot al marge dels sentiments nacionals, defensar el valor del propi vot.

 

Quan es conegui la sentència del Tribunal Constitucional un manifest signat per les més destacades personalitats de Catalunya, des d'antics Presidents de les nostres institucions com Maragal fins als més respectats intel·lectuals i artistes, amb la col·laboració de les entitats i plataformes que van organitzar les manifestacions de 2006 i 2007, haurien de convocar el poble català a concentrar-se davant del Parlament de Catalunya. Haurien de reclamar que aquesta Cambra exigeixi el respecte fonamental a la voluntat democràtica dels ciutadans i convoqui un nou referèndum. Al marge de la posició que cada forci política tingui sobre l'aprovació o reprovació del tercer text estatutari.

 

El Parlament de Catalunya té l'obligació moral de defensar la capacitat dels ciutadans, actuals i futurs, de ratificar o no l'Estatut d'Autonomia. El manifest hauria de recorda que els actuals diputats no tenen dret a renunciar a la sobirania parcial que els lluitadors antifranquistes vàrem recuperar a la Transició; no poden adduir raons d'oportunitat, ni raons d'estabilitat. Simplement no hi tenen dret; han de complir amb la seva obligació d'exigir el nostre dret a que ens ho tornin a preguntar.

 

El Parlament pot fer-ho; només han d'aprovar una llei de consultes populars i convocar-la. És cert que aquest referèndum haurà de ser aprovat per l'Estat Espanyol. Hi ha una majoria al marge dels partits d'àmbit espanyol. En tot cas que sigui el Govern Espanyol el que ens negui aquest dret democràtic elemental. D'aquesta manera quedarà en evidència la por a la llibertat del Regne d'Espanya.

 

Però la resposta contundent a la sentència del Tribunal Constitucional no pot reduir-se a un manifest i una manifestació. Ha d'anar més enllà. Ha de tenir traducció política. El més de juny de 2009 hi ha les eleccions europees que podem convertir en un plebiscit sobre el dret a decidir. En el proper post exposaré com el moviment que va convocar centenars de milers de persones l'any 2006 i 2007 pot treballar per convertir aquestes eleccions en una nova Solidaritat Catalana. Aquesta candidatura unitària, l'any 1907, va ser el gran revulsiu que va portar la implantació electoral definitiva del catalanisme polític.

 

 

 

Comentaris: 1
  • OK.
    Joan | divendres, 19 de desembre de 2008 | 22:27h
    Ok. Amb sembla del tot raonable i lògic, que a una evident retallada de sobirania popular, s'en demani una ratificació. En altra cas, per a qué la primera consulta? o encara més, per a qué votar?.

    Evidentment, hi ha una clara estratègia de l'Estat. Si, de l'Estat, desenvolupada per les seves plataformes institucionals, mediátiques i partidistes, que a casa nostra executa el partit-estat autoanomenat socialista: fomentar a preu que vols, l'abstenció. Desfer-se de l'excepció catalana deixant-la fora de joc, afleblir la seva credibilitat, aprofitar la marea aliena a la catalanitat per impugnar-la, escapçar qualsevol possibilitat de lideratge autònom.

    Aquesta estratègia confluiria en presentar l'autonomia com un greuje, com una qüestió ineficaç i incapaç, aliena als ciutadans i que mereix un "reodenament". Compta amb qui, desde les instuticions autonòmiques, ha aprés abastament la lliçó de l'administració espanyola, en mentalitat i tracte, i que tant preuada es per a les ideologies de pseudoesquerra. Per realitzar aquesta feina, l'Estat compta avui, amb les inèrcies de la pròpia administració autonòmica. Domesticada, sotmesa i trufada de Vichyssoises.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats