Estava llegint un post d'en Josep Blesa sobre un porc i una santa, supose que seria Santa Antònia quan m'he trobat amb aquest post sobre el comentari que en Joan Margarit fa al poema "els amants" de Vicent Andrés Estellés. Comentaris hi ha tants com crítics sobre la terra, és a dir que l´única manera de saber què diu el poeta seria preguntar-li-ho a ell, al poeta, que no té perquè ser el senyor Vicent de Burjassot, sinó un altre, el que folla, i el que vol ser follat perquè la poesia si ben bé recorde Joan Fuster tracta d'això, de follar, i de follar-se a d'altres perquè sinó a quin sant o santa ve eixe show off de paraules i de gestos? D'això i de la memòria, de nostra, de la d'altri, dels records veritables i falsos. Diu Margarit que això de l'Estellés era una actitud mental, i què si ho era? Enveja del Margarit que no s'haurà menjat una rosca com cal en sa vida, ni li haurà ficat la mà sota les faldilles a una xicona? El que ens faltava recrimanacions post-mortem.
Testenguaret. |
divendres, 19 de desembre de 2008 | 03:02h
Hola, estic amb el portatil i encara no m'he esclarit per a les "transportacions", així que te l'enllaçaré pel matí. Xé nano, quin sex-appeal que tens!
Bloc de poesia, art, música, fotografia i tipografia escrit a dèu mans per Àlex Andrés, Amadeu Sanz, Begonya Mezquita, Olga Gargallo i Manel Rodríguez-Castelló.
Margarit sura sobre el poema d'Estellés sense escabuçar-se.
I Estellés només s'escabuça després d'una època dictatorial nacional-catòlica.
Sgt: el porc.