Els tres Reis d'Orient Es una llàstima que no puguem escoltar la conversació dels tres reis. Parlen del temps que el projecte de la circumval·lació de Castelló porta aparcat en l’armari “Regals NO” del diputat responsable de carreteres. Revisen els pecats polítics del poble, el compliment de les penitències imposades i, naturalment, el penediment demostrat per una part important dels electors castelloners en les últimes eleccions.
El diputat de carreteres, escolta i no ho veu clar. Està mosca per la concessió. S’ho mira escèptic i nerviós. La forma com la mà dreta sosté el bolígraf, sense cap convenciment, reflecteix la mateixa perplexitat que dibuixa l’expressió encartonada de la cara. Per a açò, tants anys paralitzat aquest projecte? No sap que dir i comenta, que tanta paciència, només porta a la passivitat davant els problemes o, el que és pitjor, a la ignorància i la indiferència, quan s’hauria d’estar més atents a les demandes del poble.
Mentre,
el president, està a la feina, mira el mapa i veu la importància que té
el desviament de Castelló per canviar el color polític dels pobles de
la comarca que van des de
Castelló, pacient, observa la foto entre expectant i incrèdul. Després de tantes promeses incomplides, projectes de calaix i falsos pressupostos, ja no sap que pensar. El poble, des de la paciència, es mira la partida entre els dos grans partits. El partit del nostre diputat té a la mà les cartes de la carretera, del nou Severí, de les vivendes de VPO, de la residència..., però la vicepresidenta del govern de l’estat, des l’altra part de l’autovia, a la talaia de Beneixida, es mira el solar del polígon i compta les empreses i els lloc de treball. Sap que la carta del polígon, amb la crisi actual i la que ens espera, pot decantar el resultat a favor del seu partit amb un jaque-mate.
Els pobles, els ciutadans que patim els problemes, solem ser massa pacients, o meninfots, i
esperem massa que els altres ens traguen les castanyes del foc. Els
altres ens tracten, segons com nosaltres ens mostrem i ens deixem
tractar. Quedem tranquils, passius, no ens comprometem, no fem quasi
res, ens autojustifiquem buscant les causes de les nostres deficiències
locals en els altres. Mentre ho esperem tot dels altres, ens
desesperem, perquè els altres, sobretot aquells que gestionen els
pressupostos de tots, no responen a les nostres expectatives i no ens
solucionen els problemes. Però ara, pareix que els Tres Reis de
