Tot ha de ser de luxe, ara. O de luxe o fora. Els Drets Humans són mentida. La defensa del català és mentida. La violència és imprescindible.
Avui m'hi pos sense haver llegit gens, sense haver escrit. I m'hi pos per vici, no vull dir per miracle: amb pneumònia i, també, un nou malalt afegit al carnatge d'aquest hivern tan bèstia. Ocupar-me'n (del nou malalt) és el meu deure, però també el meu desig. A banda que la convicció de no tenir drets no implica negligir els deures, fins i tot en contingències que, onsevulla regís un rudiment, no ja de justícia, sinó d'humanitat rònega, serien causa de baixa laboral indefinida o fins d'ingrés hospitalari. El senyor Mitsubishi hi ha posat el caliu, però ja he comprat més pastilles d'encesa i he pegat foc a la llenya remull. Ja que era al súper, m'he aferrada a una rajola de cobertura negra 'Valor' de màxima qualitat, fora sucre, i la xocolata ja està feta i reposa damunt la cuina
L'únic que he vist quan he engegat deu minuts el dematí, al bloc Chào Ong Viêt Nâm, ha estat d'una altra dona assassinada a casa seva a mans del cònjuge o l'ex (moltes vegades ja no aclareixen res quan escampen la boira). Al domicili és on la vida de les dones corre un risc sis vegades superior de convertir-se en víctima d'una explosió de violència salvatge que onsevulla es trobàs amb desconeguts. Amb les dones, el carrer i la família s'han canviat les tornes.
Estadístiques publicades recentment corroboren que les dones s'exposen sis vegades més dins de casa seva que a les cruïlles de la delinqüència comuna, Hi ha santes que no sé com tenen esme per remenar la confitura. A banda que en cas de confrontació física sempre guanya el que té més força, dins de casa mateix, en els temps que corren, solen trobar bons reforços en joves musculatures ben entrenades i amb cervells fets malbé amb droga i tota mena de fems. El jovent d'ara, eixancat damunt del dòlar, sol apuntar-se amb el més ric, i només amb la promesa d'una moto 'si es porten bé' solen estan encantats amb la proposta de liquidar el domicili familiar, ben advertits que ja no se la podran comprar ells mateixos. La Visa va treure fum dues setmanes més quan plegaren de la feina a finals d'estiu, però ara els temps són diferents, el mòbil sempre fora saldo, fora viatges i fora concerts. Com més escurats, més indecents me'ls mir.
A Mallorca, on és corrent vendre un bocí que t'ha tocat d'herència de la padrina per comprar-te un mercedes, l'enveja no deixa viure. La sort de no haver tingut mai aquest patiment és la fortalesa inexpugnable de què puc gaudir, que no canviaria per cap botonada d'or, per cap iot ni per cap xalet. M'ha donat un benestar que no és de dir. I que trobin tan beneits els pobres i que estiguin tan malvists és un avantatge afegit que em protegeix, perquè em decanta d'enmig. A mi que no m'ha agradat mai estar-hi.
Supòs que és a causa de tot això que a l'actualitat per defensar el català han d'estar folrats. En català no volen orfenetes, només rics. El català ja només es pot defensar en un Formentor postcostailloberià, havent d'acceptar diners i dinades d'uns spònsors que fan feredat. Fins i tot alguna associació benemèrita nascuda durant el franquisme per protegir-lo d'aquella pesta s'ha haguda de veure a lliurar-lo a l'enemic perquè en faci xixines i sigui feliç. Si no és així, és mal d'entendre que una paparra autofòbica com en Rafa Nadal hagi estat considerat idoni per fer campanya en pro de la llengua del país. El perfil de defensor/enemic del català, com el del Dr Jekill i Mr Hyde, està ben definit, no cal insistir. Cobren per atacar-lo i per defensar-lo alternativament, amb una butxaca i amb l'altra; unes butxaques que els particulars farcim.
Amb aquesta pedagogia, no sé com encara sabem on tenim la mà dreta ni com hi veim de cap bolla. Durant el franquisme com a mínim les coses estaven prou més clares com per saber qui era l'amic o qui era l'enemic, i és a causa d'això que ho poguérem resistir, mentre que ara sembla que el que volen és que l'amic i l'enemic siguin indestriables, com aquell llop vestit de padrineta que frissava de poder-nos deglutir.
Convertir el català en un luxe és una manera de llevar-nos d'enmig que només pot haver estat concebuda per unes ments tan retorçades com les que cada dia podem gaudir en portades i pantalles. Els depredadors s'han fet els amos de pertot i se'ns acabaran cruspint de viu en viu. No tenen una altra idea més clara que aquesta i s'hi han llençat ben decidits.
Només ens queden els estels d'internet per sostenir el fulgor de les paraules del nostre país. Per a nosaltres la pàtria haurà de ser celestial sempre. O això, o uns maleïts.
em sap greu la pneumònia, però si no te mata, reina, et fa encara més lúcida ;-P) Uep, ninona, tapa't en sortir i no pleguis mai... ets indispensable.
I cuida't que el Sol tornarà a escalfar
Bona nit i cuida't !