En aquets temps que corren no és inhabitual que un conegut o un company de feina et passi pel costat i, després de saludar-te ràpidament, et pregunti que tal et va tot...i quan tu et disposes a respondre-li aquest ja es troba a 20metres de distància. I això que feia dies que no us vèieu...

Si, vivim en uns temps en els quals molts prefereixen parlar "virtualment" a través d'un xat o un twitter que no pas en persona. Fins i tot el mòbil comença a estar desfasat en allò que va més enllà de la comunicació elemental. Parlar per telèfon ja implica quelcom massa humà, massa comprometedor. Inicies una conversa, vas saltant de tema en tema, algú de casa t'interromp uns segons, xoques amb aquell assumpte que és millor no remenar i canvies de tema ràipidament, etc.
Lo que més difícil resulta és penjar perquè costa trobar el moment i els dos interlocutors van donant tombs i tombs al voltant d'alguna estupidesa fins que un dels dos s'atreveix a deixar anar una excusa de l'estil " he d'anar a regar les plantes". I quan ja han penjat, els dos se n'adonen que trigaran temps en tornar a trucar a aquell/a amic/ga per evitar-se el màxim possible un nou sobreesforç emocional.

I això no és tot...gairebé no goso esmentar la conversa directa perquè allò ja és considerat per molts com una via de contagi emocional! Quina càrrega haver de mirar la cara de l'altre mentre t'explica una vivència...imagineu que el narrador detecta a l'esguard de l'oient algun tipus d'expressivitat i emergeix alguna emoció o algun sentiment a la superfície compartida! Quin horror! Amb el risc que això implicaria de caure en una meditació més profunda de l'habitual quan el dia s'acaba i ens anem a dormir! Podríem implicar-nos massa, quina por!

Quants cops en l'últim mes us heu trobat explicant quelcom a algú de manera fraccionada i inacabada? Jo ja n'he perdut el compte. Començo a parlar i ningú mostra cap mena d'educació. Ara passa un col.lega i, sense cap mena de respecte, es posa a parlar de banalitats amb qui m'escoltava, ara sona el mòbil de qui m'escoltava, ara qui m'escoltava mira el rellotge i, de sobte, recorda que té moltíssima feina i ha de marxar...La qüestió és no escoltar, no perdre temps que podríem aprofitar mirant la tele, xatejant, jugant a la " Play Station", etc.

I segur que jo també escolto massa poc. Però, a diferència d'aquell oient al qual tant li fa el que li deies i que després d'una conversa inacabada és queda tant ample, jo en sóc conscient i intento posar-hi remei.    

No se pas què ens està passant, però cada dia tenim més por a expressar i a explicar vivències, sentiments, estats...i més por a escoltar i a implicar-nos en la vida dels demés. Ens estem tornant emocionalment covards.

Quanta solitud s'aveïna si això no canvia...