L’Exèrcit de Catalunya va guanyar dissabte passat per 2 gols a 0 al d’Espanya. Més de 60.000 persones el seguien al Camp Nou. A casa érem 4.
Televisió sense veu, llar de foc, músiques variades de fons, embotits, formatges, vins i converses. Els convidats van ser d’una educació immensa portant tota mena de viandes i líquids. Els coneixereu a partir d’aquí i d’aquí. Torneu quan volgueu.
Anàvem sopant i molt de reüll miràvem què passava al camp de batalla. No es marcaven gols. El meu resultat a la porra multitudinària que vam fer a la feina anava guanyat forma amb el temps i es materialitzava amb el primer gol, 50€ pel guanyador, poca broma. Vaig estar a punt de gastar-me’ls abans d’acabar el partit però no, el segon no va trigar a pujar al marcador. Me’n vaig alegrar, però, encara que m’hauria agradat més guanyar-los de penal injust al temps de descompte.
El nostre exèrcit democràtic i pacífic tornava a demostrar, si calia, una vegada més, que a Espanya se la pot guanyar sobre un terreny de joc sense armament ni imposició de llengües, sense promeses incomplertes ni expolis fiscals, sense catalanofòbia ni solidaritats mal enteses.
L’alcohol, la complicitat, la literatura, les ganes de conversa i l’humor van fer tota la resta fins a quarts de quinze tocades.
