jmateuimarti |
dilluns, 15 de desembre de 2008 | 08:23h
Em
faràs tornar xoroia!, era una de
les exclamacions de mumare que, de menut i quan la feia enrabiar, més
m’espantaven. Davant aquest plany, les clatellades testimonials que queien molt
adesiara, eren carícies. Per l’èmfasi i els gests que imprimia en dir-ho,
intuïa que em volia indicar que, amb el meu comportament insensat, la faria
tornar boja. I aleshores, per mi, la follia era na Maria Remenacap, una vella desdentada, òbviament, vestida tota de negre
(encara veig el seu mocador del cap color d’ala de mosca i ple de verrim), que
no parava mai de moure el cap a banda i banda, i de remugar no entenies què.
Caminava molt encorbada i era petita, na Maria innocent.
En els meus magatzems
de memòria hi vagabundeja menjant peladures de taronja. No record que
protagonitzàs mai cap incident violent amb ningú, però veure-la em desarmava,
m’electrocutava. I al mateix temps m’engaltava una tendresa igualment
estabornidora en veure com per als meus companys de jocs –i per molts adults,
evidentment- na Maria Remenacap
ocupava en el poble, si fa no fa, el mateix lloc o nivell que els animals
domèstics. I en aquell temps no costava gens apedregar un moix. És clar que no
la maçolaren mai –que el poble era civilitzat i temia Déu!- però no tenia
entitat, la bojeta; no comptava per res ni per ningú. La seva innocència la
invisibilitzava. De cap manera, per tant, volia mariaremenacapejar mumare.
I tota
aquesta rememoració es presentà ahir diumenge a l’hora del dinar, quan el meu
germà qualificà de xoroiona terrible la
topada amb el cotxe d’un familiar. (Encara que no hi vingui gens a compte, no
em puc estar de dir que mentre dinàvem aparegué ben límpid l’arc de sant
Martí). Per esvair dubtes i precisar matisos, he acudit a l’Alcover-Moll i m’hi
he estat hores, d’aquí cap allà, com el cap beneït de na Maria Remenacap, sense témer tornar-me xoroi.
