En Carles Campuzano, diputat convergent a Madrid, enllaça al seu bloc uns documents (els trobareu en format PDF al peu d'aquest post) dels quals n'extrec un de lectura ràpida que m'ha suggerit escriure sobre la distància que hi ha entre les organitzacions clàssiques de la societat civil i la societat d'avui. I també, sobre la feina que haurien de fer per escurçar-la.
Partits, associacions de veïns, sindicats i patronal, comparteixen -així ho crec- els reptes que Holm - Detlev Khöler descriu en un text sobre els sindicats espanyols penjat al laboratori de la web de la Fundación Alternativas
(" Los sindicatos en España frente a los retos de la globalización y el cambio tecnológico").
I és que tots ells, en major o menor mesura, i malgrat ser consagrats a la legislació com a pilars del sistema democràtic, aquí i a Europa, pateixen en molts casos d'escleròsi, d'anemia, o de fossilització.
És clar que els adjectius són grossos. I que no és tant així. Però 30 anys de democràcia han de servir per passar pel sedàs aquestes organitzacions, escrutar-ne els resultats i saber si continuen essent eines útils a la societat.
I els reptes que tenen al davant, molts d'ells, són els del treball transversal no dogmàtic ni sectari (que practiquen a cops tots ells); el foment de xarxes relacionals d'abast internacional; la capacitat de generar discurs i una nova política de comunicació; el foment de think tanks; la participació en l'activitat d'altres organitzacions socials i solidàries; el fer més transparent el seu finançament; i deixar la subvenció directa i promoure els incentius a la cooperació entre organitzacions i als projectes concertats.
Hi ha més coses a apuntar com a deures, però lluny del que és políticament correcte, no només les han de fer els partits. Sindicats, patronal i moviment veïnal fa temps que també han iniciat la discussió sobre el seu paper. És evident que el sindicalisme de "fàbrica i patró", ha deixat de ser leit motiv en una societat consagrada al terciari en un país d'àmplia classe mitjana. I ho és també que la patronal que pregona llibertat només quan les coses van bé, i protecció i flexibilitat quan van magres, ha de redefinir també el seu paper. Finalment, el moviment veïnal, té el repte d'aconseguir ser un fidel reflex del barri que pretén representar, i ha de resoldre la relació assistencialista i depenent que té, gairebé sempre, de l'administració.
Tots tenim deures, i n'hi ha un altre que no hem resolt, i és el del foment de la participació real dels ciutadans en la cosa pública. Perquè no hi ha prou canals oberts, ni organitzacions preparades, ni administració resolta a canviar el que podia funcionar els primers anys de democràcia, i que ara se'ns imposa manifestament insuficient.
Com fer-ho sense caure en el parany de preguntar-ho tot fins a l'absurd, en el temor de perdre la consulta, o en la temptació de manipular-la?
...Esclerósis, Anémia,Fosilización...Nó; Ferran, no...Ha ocurrido,ocurre y seguirá ocurriendo que dichas fórmulas asociativas -las que apuntas en tu muy buen artículo- o la mayor parte de éllas; permiten una grave..."deformación". La de ser utilizadas para fines personales, totalmente opuestos a los intereses de la comunidad. Para cuyo fin -primordial- fueron pensadas y creadas...
¿Hay que reinventar el asociacionismo.?...Pués nó. Lo que sí debe conseguir la sociedad que lo quiera "limpio" y concordante con su naturaleza de ser. Es actuar. ¿Cómo.? Pués muy al contrario de la forma en que -ahora y hoy- se hace: "Educando en los valores"...En los de saber servir a la sociedad,por encima del propio interés. También...
Quiero decir: La idéa es buena y válida,en ocasiones. Reinventar: No hace falta. Sí -por el contrario- urge "armar" de valores convivenciales y de servicio desinteresado, a la sociedad. A la del futuro...La presente. La que nos toca vivir hoy. Lo tiene/tenemos difícil. Aún reconociendo diferencias....
Saludos.