En el darrer llibre de poesia, Misteriosament feliç, Joan Margarit fa un "Comentari de text" --així es diu la peça-- a un poema d'Estéllés. Es tracta del poema "El amants" del Llibre de meravelles. Un comentari de text certament interessant. [El trobareu en desplegar tot el post] Margarit s'encara amb un dels poemes insígnia del de Burjassot, perquè "els amants" no és un poema qualsevol, ans és un dels més coneguts, antologats i comentats. Ha estat molt citat i recitat (Ovidi). Un factor que explica, si més no, una part, de l'èxit és l'erotomania atribuïda als valencians. Entre els tòpics sobre el sud hi ha l'erotisme i la sensualitat.
I què ens diu Margarit? Ah! que no s'ho creu això de l'Estellés. Que això de les pulsions eròtiques és més una cosa mental que real. Que res!... que ens passem la vida recordant,o lamentant, el que hem fet. Per això tenim la llengua. Que són coses conegudes això de parlar del sexe. I a la fi: la soledat pot explicar aqueixa necessitat de fantasiejar, etc. etc. Déu meu quina desmitificació! I quin descrèdit! En el fons m'agrada. Mai no he pogut veure en Estellés, en parlar de sexe i dir procacitats, altra cosa que una actitud una mica "gamberra", una forma de buscar divertimento --com ara això de contar acudits verds-- i una manera d'expressar rebel·lió social, política i literària. No s'ha de menyprear l'última: la literària. (n'hi ha més)
Vicent A. Estellés, Els amants
I tant que n'hi havia d'amants així a València.
I a tot arreu del món. Jo també me'n recordo.
És difícil de dir si és tan meravellós
de jove rodolar tot el dia per terra
i després passar els anys enyorant la batalla.
La vida no és assumpte ni còmode ni càlid.
És més aviat seca i del tot impersonal:
una combustió que es pot confondre amb llum.
No sé si hi ha res més. Si hi és,
passa per Béquer, Larkin, Petrarca, gent així.
I --amb això estem d'acord--tampoc serà gran cosa.
Vicent, com et recordo, egocèntric, pendent
de malalties, xacres, mesclant procacitats
amb cites d'Ausiàs March.
De fet era un intent mental de rebolcar-te.
Just el que també fan Bécquer, Petrarca i Larkin.
I tu amb el teu poema, bo si trec l'últim vers.
Vivim sempre del sexe. Tenim sort
de desitjar-lo, de fer-lo, també de recordar-lo,
lamentar haver-lo fet, i lamentar-se en perdre'l.
El sexe i la paraula. La soledat del món.
No sé si es mateix contestació.
Quin pocavergonya. Els porcs de la literatura fan tant de mal...
Margarit, si ets un reprimit, parla per tu, collons!
Palau i Fabre és un poeta important, també a mi m´agrada. En canvi, no sé perquè, Martí i Pol no té per mi cap interés.
Enric, això de les preferències, potser, va per èpoques. Ara mateix no et sabria dir quins, per la senzilla raó que llisc més prosa. Ara, els vells amors mai no s´obliden, oi?, com per exemple, el primer Cernuda, Rilke, Machado, Auden, Plath...I en llengua catalana, és clar, ha hagut i hi ha poetes molt estimables. M´agrada Maria Mercé Marçal i Comadira també té bons poemes, perquè en realitat és això: jo parlaria més de poemes que de poetes; poemes que et roben el cor, que se´t graven a la memòria i que sempre recordes. Inclús de versos, versos esplèndids que salven o valen més que tot un poema. Qué en penses, com a critic? Quins t´agraden? Si no és indiscreció...
A mi Estellés té poemes que m'agraden i poemes que no. Vinyoli també m'agrada. A Margarit no l'he llegit però, torne a repetir, aquests versos "desmitificadors" em semble totalment desafortunats.
bon dia i salutacions a tothom
acabes de fer uns dels comentaris més breus de la catosfera literària, amb això hauràs acumulat un mèrit, en comparació al "poema més breu de la literatura catalana" ( que deia exactament aixi: "collons / recollons"): la diferència està en que el titol del poema era llarguíssim i contextualitzador (a la manera de Foix), però la memòria coral a voltes actua en "línies concèntriques d'enrunament", excessivament selectives i, al cap i a la fi, "mosatros" som gent que tendeix a la ponderació inclusiva,
vull precisar: Joan Margarit té poemes o, com diu Silvia, versos solts que són interessants, sobretot quan el seu cervell destil·la "consciències de la visió", però en general transmet un clima d'amargor, una atmòsfera de claudicació i unes emocions disperses de renúncia (la maduresa mal entesa: la maduresa com a col·lapse i estaborniment, almenys sobre el paper), ben poc propicis per a estimular l'energia cordial dels lectors catalanòfons; potser això té molt a veure amb el que diuen els comentaristes anònims d'aquest poema,
els meus poetes preferits són Baudelaire, Pessoa, Eliot, Ezra Pound, Sergei Esenin, i, entre els nostres salvadors, Salvador Jàfer i Salvador Espriu (molt millor, en la meua humil opinió, que Miquel Martí i Pol);
pense que un dels reptes que tenim plantejats tots nosaltres com a lectors i escriptors que intentem estar al dia és, en primer lloc, de quina manera ens emancipem del sectari paradigma cultural socialdemòcrata per anar a l'encalç d'una millor valoració del paradigma cultural del liberalisme moral (en especial dels autors liberals que van descendir a la vida i, gràcies a això, van crear amb la màxima llibertat); i, en segon lloc, com dimonis reproduïm una cultura que estiga plenament emancipada de les estretes consignes de la política ideològica del significat en general; el segon repte sembla més paradoxal i gairebé impracticable, si hom observa com està el panorama, però crec que val la pena intentar-ho, perquè els documents escrits amb voluntat artística tenen l'obligació ètica de ser documents d'humanitat omnicomprensiva i no de barbàrie jeràrquica, d'embrutiment maniqueista o d'encegament parcial;
gràcies per la vostra atenció, salutacions cordials a tothom,
vull afegir que de tots els poetes que han repassat els meus ulls humils, potser Gerard de Nerval és el que mereix una de les meues màximes admiracions tant per la vida com per l'obra: podeu tastar un sonet triplicat de les seues quimeres si feu clic ací (està a l'apartat "Altres Veus" del meu blog Anotacions Rizomàtiques); casualment, una volta que estava a una llibreria d'Alacant, em vaig emportar la traducció catalana de la narració "Sylvia": Umberto Eco diu que s'estima molt aquesta narració; si algú vol eixe llibret -- i tinguera dificultats per trobar-lo-- li'l regale: només heu de dir en quina bústia el voleu ;-)
salutacions cordials a tothom i bona nit
Completament d´acord ab el que dius de Magrana: és per llegir-la més de dues vegades, per la seua dificultat i, sobretot, per la seua qualitat. Joan Navarro és per mi un gran poeta. Trakl i Nerval em semblen incommensurables, sobretot el primer. I gràcies per descobrir-me el teu blog. Com que sóc nova en aquestes aigües, no te´l coneixia. El seguiré amb interés.