Mentre el país va tornant a la realitat després de tancar-se en aquesta torre de vori que és el futbol (i que ja va bé als qui en poden fer un titular ben gros que deixi la resta de coses en segon terme o fins absents), va bé fer un repàs de les coses que hi ha hagut aquest cap de setmana i de les que portarà la setmana entrant. Perquè passen coses. I deuen ser grosses perquè fins i tot els més reticents en parlen. Dilluns és el dia D del PSC. D de decisió. Ells trien: o Zapatero o Catalunya. I la decisió, el fet d'haver de triar, ja els és un problema ineludible i una font de desgast, com escriu avui Vicenç Villatoro. Dilluns també tenim el judici a Marc Belzunces. Això, demà. Però ahir hi va haver més coses que el Barça-Madrid deu haver tapat. Qui es vagi reincorporant a la realitat les anirà trobant: al matí es va presentar a Barcelona el projecte Deu Mil. A la tarda, Miquel Català va ser a Arenys de Mar per parlar del català a Europa i d'altres coses. I també ahir es va concretar la proposta d'Esquerra a les eleccions europees. Això, ahir. I avui, què tenim? Doncs l'enquesta interna de CDC, que per cert també comenta algun blocaire. El procés continua. La crònica també. Som-hi, doncs.
Dissabte al matí van tenir lloc dos actes relacionats amb la preparació de la manifestació més sonada dels darrers anys: la manifestació multitudinària a Brussel·les que representarà l'impuls definitiu del tercer front. D'una banda, el rodatge del vídeo promocional; de l'altra, la presentació a Òmnium a Barcelona. L'Avui ja se n'ha fet ressò (tot i que en un article amb algunes imprecisions i errors, cosa que no ha evitat una pila de comentaris que demostren l'abast de la cosa) i a la blogosfera ja es comencen a teixir les complicitats [Bloc de Jaume Massanés] i es comença a ensumar l'ambient d'eufòria, de festa democràtica que es viurà el 7 de març de l'any que és a punt de començar. La voràgine que provocarà aquesta manifestació històrica s'està fent notar en els partits, de manera que si ahir Esquerra concretava l'oferta que Puigcercós va fer a CiU, avui es fa pública aquesta enquesta de CiU que avala l'aposta pel dret de decidir.
També dissabte, però a la tarda i a Arenys de Mar primer i a Canet de Mar després, Miquel Català feia un parell de conferències en què explicava la feina que ha fet, fa i farà perquè el català sigui oficial a Europa. Espanya és una màquina de fabricar independentistes, i és un goig veure que n'hi ha de ben preparats com en Miquel. Durant la conferència va passar un vídeo en què es podia veure el vicepresident Alejo advertint que l'oficialitat de la nostra llengua sortia massa cara, en el seu discurs habitual. Però el que em va fer més gràcia van ser les paraules d'Obiols, que es veu a venir la pedregada. Segons ell és literalment "imbècil" que l'estatalitat sigui l'única via d'accés a l'oficialitat, ja que això aboca la gent a reclamar un estat propi. Efectivament, amb aquesta naturalitat. Però ell ho diu en el sentit que cal explorar altres fórmules, quan en realitat tothom sap que Europa és una federació d'estats. És el que hi ha, Sr. Obiols. Em sap greu perquè vénen temps de desencís per als espanyolistes com vostè. Cal seguir de prop la feina d'en Miquel l'any vinent, que ell mateix va presentar a través del web oficialitat.cat, i que coincidirà amb un primer semestre d'alt voltatge europeu.
Avui són diversos els articulistes que comencen a carregar contra el PSC per la més que previsible decisió de demà, que deixarà el conseller Castells tocat i esquitxarà Montilla. Ja m'he referit a Villatoro, però també hi ha David Gonzàlez o Francesc Canosa. I els que vindran. Però això serà demà, i demà passat, i l'altre, i l'atre. Perquè això s'ho menjaran amb patates. I també per demà hi ha un altre fil que caldrà seguir, un nou cas d'insubmissió o desobediència que s'afegeix a les cremes de fotografies i a altres desafiaments que a l'Estat li creixen com bolets als Països Catalans. En aquesta ocasió és el veí de bloc Marc Belzunces, el que s'està a l'Holocè, que demà declara per la seva insubmissió electoral. La concentració de suport és a un quart de deu del matí a la porta dels jutjats (Passeig Companys, 1-5, Barcelona).
Demà, més crònica.
També dissabte, però a la tarda i a Arenys de Mar primer i a Canet de Mar després, Miquel Català feia un parell de conferències en què explicava la feina que ha fet, fa i farà perquè el català sigui oficial a Europa. Espanya és una màquina de fabricar independentistes, i és un goig veure que n'hi ha de ben preparats com en Miquel. Durant la conferència va passar un vídeo en què es podia veure el vicepresident Alejo advertint que l'oficialitat de la nostra llengua sortia massa cara, en el seu discurs habitual. Però el que em va fer més gràcia van ser les paraules d'Obiols, que es veu a venir la pedregada. Segons ell és literalment "imbècil" que l'estatalitat sigui l'única via d'accés a l'oficialitat, ja que això aboca la gent a reclamar un estat propi. Efectivament, amb aquesta naturalitat. Però ell ho diu en el sentit que cal explorar altres fórmules, quan en realitat tothom sap que Europa és una federació d'estats. És el que hi ha, Sr. Obiols. Em sap greu perquè vénen temps de desencís per als espanyolistes com vostè. Cal seguir de prop la feina d'en Miquel l'any vinent, que ell mateix va presentar a través del web oficialitat.cat, i que coincidirà amb un primer semestre d'alt voltatge europeu.
Avui són diversos els articulistes que comencen a carregar contra el PSC per la més que previsible decisió de demà, que deixarà el conseller Castells tocat i esquitxarà Montilla. Ja m'he referit a Villatoro, però també hi ha David Gonzàlez o Francesc Canosa. I els que vindran. Però això serà demà, i demà passat, i l'altre, i l'atre. Perquè això s'ho menjaran amb patates. I també per demà hi ha un altre fil que caldrà seguir, un nou cas d'insubmissió o desobediència que s'afegeix a les cremes de fotografies i a altres desafiaments que a l'Estat li creixen com bolets als Països Catalans. En aquesta ocasió és el veí de bloc Marc Belzunces, el que s'està a l'Holocè, que demà declara per la seva insubmissió electoral. La concentració de suport és a un quart de deu del matí a la porta dels jutjats (Passeig Companys, 1-5, Barcelona).
Demà, més crònica.
PS: Enquesta de l'Avui: "Us sembla positiu que els 25 diputats del PSC aprovin els pressupostos?" Ara mateix, 2.824 vots i 91 % "GENS!"
"(...) Pot semblar una notícia menor, però no ho és gens, s'està parlant de l'incompliment per part de l'estat espanyol de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries,
carta ratificada per l'estat espanyol l'any 2001. Més quan l'Estatut
català està pendent d'una resolució del Tribunal Constitucional sobre
l'obligatorietat de conèixer el català, obligatorietat que sembla que
el Consell Europeu avala. Per tant del tema els cal parlar el mínim
possible.(...)"
(/blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116370)
On l'Estat espanyol exerceix de padrastre que pràctica la violació incestiva continuada sobre a l'albir de la seva tutela sobre la menor representada en la nació catalana.
I alguns s'escusen aprofitar el prestigi de la fama i la riquesa del padrastre espanyol i l'interés economic de la menor catalana de seguir consentint i participant en aquesta violació incestiva continuada.
Provocant aquesta relació incestiva, més enllà de qualsevol relació purament internacional o geopolítica respectuosa.
L'esperit esportiu de germanor i el respecte nacional funciona a la perfecció a Escòcia, Anglaterra, País de Gal.les, Nova Zelanda, Australia i a més a més amb el rugby.
En el cas del Reial Madrid l'esperit és torna d'un forofo i amb un menyspreu que raja sovint el dolent i que va més enllà de l'ambit esportiu.
Fins i tot un dels seus com Joan Gaspart va arribar a dir que el Reial Madrid no havia d'existir, alguna qüestió que molts voldrien pensar.
I davant l'obligatorietat dels enfrontaments rutinaris, una victòria esportiva pot semblar més que qualsevol victòria esportiva.
Esquerra va triar el camí estrategic de la cooperació amb el govern espanyol i l'autonomia catalana i no el de l'oposició ferma per aconseguir ser alternativa de govern a Catalunya.
Per tant es va decantar per l'actual estratègia d'actuar com a partit bissagra i d'intentar cercar que la política del PSC-PSOE siga a Catalunya un poc menys espanyolista i un poc més catalana.
Res a veure amb l'estratègia escocesa, pot ser donada pel sistema electoral britanic no proporcional que facilita la governabilitat al partit més votat i evita situacions de pactes a la baixa.
Més que partit bissagra sembla que va optar per la seva vocació d'ésser partit clossa del PSOE-PSC que és pel que es coneix per ací donada la situació nacional actual a Catalunya.