Xesca |
divendres, 12 de desembre de 2008 | 09:45h
Una capa de franel·la blava tota la nit abriga les muntanyes, de primer cenyida a les cucuies perquè no se'ns refredassin amb un gruix de neu o amb tanta brusca. Ara la manta del cel reapareix més laxa: pertot voleien vetes d'una claror més blanca, esglais de sol que desenfonyen petites bestioles amagades, trinxes com les esteles de les barques, el llampec d'un mostel que travessa la carretera a l'alçada d'una urbanització tot escarnint les ombres del fanal de carbur d'un espeleòleg que mira de sortir d'una cega, aberrant cavitat. Al port alcen les lones que cobreixen els balous perquè s'oratgin, desenrotllen els pallets i els escampen per damunt coberta perquè s'assequin. Les persianes han paït i s'han d'obrir amb un cop sec que els destrava un serrell d'aigua als baixos. Una gavina vella tota m'ha despentinada quan passava el seu plomall blanc per damunt la claraboia. Haurem de retirar tota aquesta alga estacionada.
