Al febrer el Bloc farà el seu nou congrés i a tenor de les declaracions a Vilaweb del seu secretari general, Enric Morera, i del que diu la ponència política a debatre, culminarà per fi el procés cap a la blaverització absoluta que va encetar el 1996, tan ben avalada, amb bíblia de capçalera i tot, per Joan Francesc Mira. Un procés que havia quedat a mitjan requesta després de la irrupció del Front del País Valencià i la seua posterior refundació en ERPV. Deuen haver-se adonat per fi que ni Esquerra ni l’indepedentisme catalanista suposen cap amenaça per al Bloc, més i tot permet visualitzar dues opcions nacionals nítidament contraposades. No debades, el neoblaverisme sol clavar en el mateix sac antivalencià espanyols i catalanistes. De més a més, els permet practicar l’anticatalanisme de baixa intensitat i així marcar més profundament les distàncies, fins poder arrancar-se definitivament tota la crosta catalanista.
El resultat del congrés està més que cantat, fins i tot a tantes setmanes vista. És la culminació lògica i natural d’un procés que, com he dit, s’havia hagut d’ajornar. Ara, per fi, es conclou. Enhorabona als qui s’hi encabotaren i han reeixit. Jo, com que sóc dels Països Catalans, hi mantindré la mateixa insalvable distància política, ben bé un abisme.
Assumir la realitat. Aquesta ha estat la cantarella insistent amb què s’ha volgut justificar aquest viratge que ara culmina.«Fem una aposta pel realisme»,afirma Morera. «Cal adequar l'oferta política a la realitat social del país», argumenta la ponència política a debatre. Però quina realitat hem d’assumir? A tenor dels resultats electorals, el País Valencià és un realitat espanyolíssima. Assumir la realitat, coherentment si més no, significa abandonar qualsevol signe d’identitat pròpia i adquirir la majoritària dels vencedors. Però la seua coherència no arriba a ser tan dràstica, s’aconforma amb assumir els arguments dels pactes entre espanyols: símbols, denominació, política lingüística… «O ens adaptem als canvis, o podem quedar fora de joc.», afirma Enric Morera. ¿I quins foren els qui pactaren aquests canvis que el Bloc diu que cal assumir? Fórem els valencians o foren els espanyols? Jo, que tinc memòria històrica, i recorde per quins valors lluitàvem i contra qui lluitàvem a finals dels setanta i primeries dels vuitanta, no entenc quina mena d’intel•ligència política és la que, passats els anys, proposa d’assumir com a propi tot allò contra el que ens havíem oposat aferrissadament. Sanxo ja li va dir al Quixot que per un viatge tan curt no calien alforges. I més modestament, aquest blogaire ja li ho va raonar al profeta Joan Francesc Mira, a propòsit del seu evangeli neoblaver Sobre la nació dels valencians:
«Assumir la realitat: això és que vostè ve a proposar com a única solució. Com ja ha proposat la UPV al seu VII congrés. I fer ecumenisme. Però fer ecumenisme en un sol sentit, de cara a acontentar un sol bàndol, i és potser per aquesta raó que passa amb presses i correres per la nostra història més recent. La seua tan alabada frase de la "utopia prescindible" ha passat a ser l'acusació definitiva. Els qui no volem renunciar al nostre catalanisme -irreductible o pragmàtic- ja no tenim lloc en el novíssim nacionalisme que vostès i altres animen i miren de quallar. Nosaltres, al capdavall, hem esdevingut prescindibles, perquè prescindible és la nostra utopia. I vist per on s'encamina el projecte, queda clar que la tria que hauríem de fer és a caixa o faixa: o renunciem al nostre concepte de nació -més o menys utòpic, més o menys pragmatitzable- o no tindrem cadira en el Nou Nacionalisme Valencià. Els altres sí que tenen la cadira assegurada -blava, supose-. De fet, tota aquesta comèdia s'ha muntat per a tirar-los l'estora als peus. I, és clar, si són els convidats a festes no seria de bon gust retraure'ls l'origen, ni de tirar-se terra als ulls denunciant amb qui ara cal fer garba i botifarra, i fins i tot encunyar a l'ensems el nou nacionalisme "estricament valencià".
La història del nostre país ha passat per moments més durs que no aquest. I, malgrat tot, sempre hi ha hagut qui no ha volgut assumir la realitat del moment i ha mantès un cert grau d'utopia. Pense, com ara, en Carles Ros, Llombart, Duran i Tortajada, Carles Salvador, Enric Valor... Si ells, i tants d'altres, hagueren assumit la realitat que els va tocar de viure, és molt possible que aquesta disputa d'idees ja no tindria lloc. Assumir la realitat, descriure el seu efecte pretesament irreversible... no deu ser, fet i fet, una forma d'abandonar-se, senyor Mira, de claudicar?»
Recorde que la ponència política que es va debatre al congrés d’UPV de 1996, a l’Eliana, també justificava, com ara, la convergència amb l’imaginari simbòlic i nacional del blaverisme il•lustrat per l’estèril «conflicte d’identitats», com el denomina Enric Morera. I per què hi debaten tant? Què vol dir Morera amb això,? Potser que el fracàs continuat del Bloc d’ençà de la seua creació ha estat per causa del «conflicte d’identitats», ja que per culpa seua no han pogut fer política? Que jo sàpiga els catalanistes més conseqüents ja abandonaren l’aventura del Bloc, per tant fa anys que podien haver arraconat el «conflicte d’identitats» i haver-se dedicar a fer més política.
Em pregunte quina mena de política efectiva es pot fer quan cadascú és d’un pensar diferent. La ponència política diu que advoca perquè el Bloc assumesca «totes les manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc., des de la Muixeranga al Cant de Lluita o Redempció i l'himne oficial». No és l’enemic comú el que conjunta i fa reeixir una opció política, sinó un projecte social i nacional compartit. Perquè en el moment de prendre una decisió política cal saber quins són els objectius, quin ha de ser el marc de referència. L’enemic comú no és un projecte: és una simple urgència conjuntural. Amb tot, el projecte comú que eixirà del proper congrés del Bloc serà clar com un cel ras i blau.
A l’entrevista de Vilaweb, Morera diu que el valencianisme ha guanyat una batalla. Una! La de la unitat de la llengua. Però s’equivoca. La unitat de la llengua no la garanteix una definició enrevessada i críptica d’una acadèmia de la llengua composta per membres de quota política, sinó la consciència dels parlants d’aqueixa llengua i el mercat que li garanteix supervivència i futur econòmic. I avui, més i tot amb la ponència política que pretén aprovar el Bloc, la consciència dels parlants diferencia entre valencià i català, i el mercat se n’ha anat a orri.
Si tot el camí que havíem de fer d’ençà d’aquella esperançada exigència de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia» ha hagut d'acabar en la justificació i defensa, pèl per pèl, dels mateixos símbols i valors nacionals que la Unión Valenciana de Lizondo (sí, són els mateixos símbols i els mateixos valors nacionals!), criatura infame nascuda per mor dels experiments que durant la “transició” van sorgir dels laboratoris d’agitació i conflicte de l’espanyolisme més criminal, si aquest és el final de ruta del camí, quin fracàs i quina vergonya i quina humiliació!
El resultat del congrés està més que cantat, fins i tot a tantes setmanes vista. És la culminació lògica i natural d’un procés que, com he dit, s’havia hagut d’ajornar. Ara, per fi, es conclou. Enhorabona als qui s’hi encabotaren i han reeixit. Jo, com que sóc dels Països Catalans, hi mantindré la mateixa insalvable distància política, ben bé un abisme.
Assumir la realitat. Aquesta ha estat la cantarella insistent amb què s’ha volgut justificar aquest viratge que ara culmina.«Fem una aposta pel realisme»,afirma Morera. «Cal adequar l'oferta política a la realitat social del país», argumenta la ponència política a debatre. Però quina realitat hem d’assumir? A tenor dels resultats electorals, el País Valencià és un realitat espanyolíssima. Assumir la realitat, coherentment si més no, significa abandonar qualsevol signe d’identitat pròpia i adquirir la majoritària dels vencedors. Però la seua coherència no arriba a ser tan dràstica, s’aconforma amb assumir els arguments dels pactes entre espanyols: símbols, denominació, política lingüística… «O ens adaptem als canvis, o podem quedar fora de joc.», afirma Enric Morera. ¿I quins foren els qui pactaren aquests canvis que el Bloc diu que cal assumir? Fórem els valencians o foren els espanyols? Jo, que tinc memòria històrica, i recorde per quins valors lluitàvem i contra qui lluitàvem a finals dels setanta i primeries dels vuitanta, no entenc quina mena d’intel•ligència política és la que, passats els anys, proposa d’assumir com a propi tot allò contra el que ens havíem oposat aferrissadament. Sanxo ja li va dir al Quixot que per un viatge tan curt no calien alforges. I més modestament, aquest blogaire ja li ho va raonar al profeta Joan Francesc Mira, a propòsit del seu evangeli neoblaver Sobre la nació dels valencians:
«Assumir la realitat: això és que vostè ve a proposar com a única solució. Com ja ha proposat la UPV al seu VII congrés. I fer ecumenisme. Però fer ecumenisme en un sol sentit, de cara a acontentar un sol bàndol, i és potser per aquesta raó que passa amb presses i correres per la nostra història més recent. La seua tan alabada frase de la "utopia prescindible" ha passat a ser l'acusació definitiva. Els qui no volem renunciar al nostre catalanisme -irreductible o pragmàtic- ja no tenim lloc en el novíssim nacionalisme que vostès i altres animen i miren de quallar. Nosaltres, al capdavall, hem esdevingut prescindibles, perquè prescindible és la nostra utopia. I vist per on s'encamina el projecte, queda clar que la tria que hauríem de fer és a caixa o faixa: o renunciem al nostre concepte de nació -més o menys utòpic, més o menys pragmatitzable- o no tindrem cadira en el Nou Nacionalisme Valencià. Els altres sí que tenen la cadira assegurada -blava, supose-. De fet, tota aquesta comèdia s'ha muntat per a tirar-los l'estora als peus. I, és clar, si són els convidats a festes no seria de bon gust retraure'ls l'origen, ni de tirar-se terra als ulls denunciant amb qui ara cal fer garba i botifarra, i fins i tot encunyar a l'ensems el nou nacionalisme "estricament valencià".
La història del nostre país ha passat per moments més durs que no aquest. I, malgrat tot, sempre hi ha hagut qui no ha volgut assumir la realitat del moment i ha mantès un cert grau d'utopia. Pense, com ara, en Carles Ros, Llombart, Duran i Tortajada, Carles Salvador, Enric Valor... Si ells, i tants d'altres, hagueren assumit la realitat que els va tocar de viure, és molt possible que aquesta disputa d'idees ja no tindria lloc. Assumir la realitat, descriure el seu efecte pretesament irreversible... no deu ser, fet i fet, una forma d'abandonar-se, senyor Mira, de claudicar?»
Recorde que la ponència política que es va debatre al congrés d’UPV de 1996, a l’Eliana, també justificava, com ara, la convergència amb l’imaginari simbòlic i nacional del blaverisme il•lustrat per l’estèril «conflicte d’identitats», com el denomina Enric Morera. I per què hi debaten tant? Què vol dir Morera amb això,? Potser que el fracàs continuat del Bloc d’ençà de la seua creació ha estat per causa del «conflicte d’identitats», ja que per culpa seua no han pogut fer política? Que jo sàpiga els catalanistes més conseqüents ja abandonaren l’aventura del Bloc, per tant fa anys que podien haver arraconat el «conflicte d’identitats» i haver-se dedicar a fer més política.
Em pregunte quina mena de política efectiva es pot fer quan cadascú és d’un pensar diferent. La ponència política diu que advoca perquè el Bloc assumesca «totes les manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc., des de la Muixeranga al Cant de Lluita o Redempció i l'himne oficial». No és l’enemic comú el que conjunta i fa reeixir una opció política, sinó un projecte social i nacional compartit. Perquè en el moment de prendre una decisió política cal saber quins són els objectius, quin ha de ser el marc de referència. L’enemic comú no és un projecte: és una simple urgència conjuntural. Amb tot, el projecte comú que eixirà del proper congrés del Bloc serà clar com un cel ras i blau.
A l’entrevista de Vilaweb, Morera diu que el valencianisme ha guanyat una batalla. Una! La de la unitat de la llengua. Però s’equivoca. La unitat de la llengua no la garanteix una definició enrevessada i críptica d’una acadèmia de la llengua composta per membres de quota política, sinó la consciència dels parlants d’aqueixa llengua i el mercat que li garanteix supervivència i futur econòmic. I avui, més i tot amb la ponència política que pretén aprovar el Bloc, la consciència dels parlants diferencia entre valencià i català, i el mercat se n’ha anat a orri.
Si tot el camí que havíem de fer d’ençà d’aquella esperançada exigència de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia» ha hagut d'acabar en la justificació i defensa, pèl per pèl, dels mateixos símbols i valors nacionals que la Unión Valenciana de Lizondo (sí, són els mateixos símbols i els mateixos valors nacionals!), criatura infame nascuda per mor dels experiments que durant la “transició” van sorgir dels laboratoris d’agitació i conflicte de l’espanyolisme més criminal, si aquest és el final de ruta del camí, quin fracàs i quina vergonya i quina humiliació!
Freqüente molt aquest blog i és la primera o la segona vegada que, lluny del cor dels incondicionals, veig que trauen el nas per ací persones que pensen de forma distinta. És fantàstic, perquè s'està veient un debat de certa altura. Per fi podem contrastar les opinions d'uns i altres, i trac la conclusió que, tal vegada, totes les maneres de pensar són aprofitables. Totes tenen alguna cosa positiva de cara al redreçament del País.
Parles del Bloc com un tot homogeni, però les coses no són exactament així. A les seues files, hi ha diferents sensibilitats, com és lògic. Dius alegrement que "tota la gent del Bloc" vol llevar-se la crosta catalanista. Hauries de ser més seriós; això no t'ho creus ni tu mateix. Que al Bloc hi ha gent partidària de renunciar als postulats fusterians? Cert! Però també hi ha gent que no vol trencar amb allò que són les nostres conviccions més fermes. Al final, la democràcia interna decidirà quin rumb pren la formació. Siga quin siga aquest rumb, s'estarà fent política. I la política, com hauria de saber tota persona mínimament informada (sobretot si prové de la tradició marxista), no és una activitat emparentada amb la religió i els seus dogmes.
Alguns tenen molta barra: des d'una posició essencialista (molt allunyada dels postulats del materialisme històric) pretenen marcar els elements bàsics de la identitat nacional: llengua, bandera... I per què no raça? O per què no religió? Per què no la devoció a la Mare de Déu? (a la "Moreneta", per exemple). Sorprèn amb quin envaniment dictaminen certes persones qui és un patriota i qui és un traïdor a la nació (l'origen de l'atribució per a fer-ho és un misteri), passant-se'n mitja dotzena d'estacions! Un projecte nacional ha de respondre a la voluntat lliurement assumida de dur-lo endavant per part d'aquells que el comparteixen.
La concreció dels mitjans polítics per aconseguir-lo és un assumpte merament utilitari i subjecte a les variacions que imposa cada moment històric. I són els seus seguidors els qui han de definir els límits del projecte. Al món, hi ha múltiples exemples de comunitat de llengua dividida en diferents projectes nacionals. Els més notoris són, evidentment, la comunitat de parla castellana (la "Hispanidad") i la de parla anglesa. Et faig notar que nosaltres estem molt lluny d'aquests exemples; bona part del nostre domini lingüístic es troba constret als límits de l'Estat espanyol.
Repartir excomunicacions implica dogmatisme. I les excomunicacions llançades per qui no alça una sargantana del "rabo" fan riure. Pretendre saber el que farien, en aquesta circumstància històrica, persones que estan mortes i enterrades és, si més no, una pretensió inútil (i una actitud clerical; s'arroga en exclusiva l'exegesi del santoral). Toni, alguns de nosaltres que no volem fer barates amb l'enemic de cap manera, també creiem en la utopia. Altrament ens apuntaríem al PSOE i llestos! Però fins on jo arribe, poden existir vàries utopies. O almenys diferents variants de la mateixa utopia. I no pots pretendre de tenir-ne el monopoli.
Finalment, he de dir-te que les conclusions d'un congrés no són el final de cap viatge; són una fita del camí. Parlar, per tant, de vergonya i d'humiliació és un excés de dramatisme que, de nou, entronca més amb les actituds religioses (blasfèmia! Blasfèmia!) que amb la racionalitat que se li ha de suposar a qui es dedica a l'activitat política (que no sacerdotal). Jo crec que el futur, tot i ser negre, no està perdut del tot. La llengua, per exemple, que tu utilitzes en les teues magnífiques novel·les, està en mans d'uns ensenyants que, en general, actuen amb seny. Les enquestes diuen que els nostres alumnes (que han estudiat valencià al llarg de tota la seua escolaritat obligatòria, cosa impensable fa quaranta anys) tenen majoritàriament clara la unitat de la llengua. I alguns dels seus professors són, curiosament, militants o votants del Bloc!
T'agraïria que no posares en boca meua afirmacions que no he fet. En cap moment del post he dit això que tu dius:
«Parles del Bloc com un tot homogeni, però les coses no són exactament
així. A les seues files, hi ha diferents sensibilitats, com és lògic.
Dius alegrement que "tota la gent del Bloc" vol llevar-se la crosta
catalanista. Hauries de ser més seriós; això no t'ho creus ni tu mateix.»
Efectivament, no m'ho crec, que tota la gent del Bloc vulga llevar-se la crosta catalanista. I per això no ho he dit. He dit que el Bloc, com a organització política, si s'aprova la ponència política (que s'aprovarà!), culminarà el seu procés de descatalanització. De fet, en els congressos de les organitzacions s'aproven ponències polítiques, que són les directrius que ha de seguir el partit, fins i tot s'esmenen i es canvien els estatuts, que són a manera de biblía o evangeli del partit. I quan s'aprovarà la ponència política, hi haurà persones que estaran felices i contentes del rumb que emprendrà el Bloc i persones que no ho estaran tant. De fet, a mi em va passar això mateix després del congrés de l'Eliana de la UPV, i vaig escampar el poll
.
No entenc tampoc per quin raó tothom que es declara d'esquerres ha de provenir per força de la tradició marxista. Jo he llegit poc de Marx. M'han interessant més Kropotkin, Prohudon, Bakunin o Malatesta. Vull dir, que si provinc d'alguna tradició és de l'anarquista, o, més perfiladament encara, de l'anarcosindicalista, atès que en els meus anys jóvens, els de formació política, vaig ser militant de la CNT.
Per tant, tinc encara menys tirada als dogmes que l'esquerra marxista . Però sí que crec en la fidelitat a les idees, en la coherència, i no crec gens en diletantisme polític, en el pragmatisme, en el conjunturalisme, en els canvis de jaqueta... Ser conseqüent amb les idees pròpies no és dogmatisme, és coherència. Només faltaria que anàrem canviant d'idees a cada nova situació política!
Jo sóc dels Països Catalans d'ençà que vaig prendre consciència nacional. I partir d'aquell moment vaig deixar de militar en la CNT perquè era, i ho són encara, més espanyola que els farbalans de la Lola Flores. Fa molt de temps que el meu imaginari polític i cultural són els Països Catalans. És la meua nació i no puc imaginar-me'n una altra com a pròpia. Des d'aquesta perspectiva analitze els afers polítics. Des d'aquesta perpectiva he vingut analitzant-los d'ençà abans fins i tot de ser militant de la UPV, a primeries dels 80. I un no canvia de conviccions nacionals com qui es canvia de camisa, per vestir més a la moda. Jo intente, sempre que puc, pensar i actuar dins de la meua coherència
de valencià de nació catalana. El gos vell no s'ensenya gràcies noves.
Tinc amics que són militants del Bloc, i sovint he discutit amb ells sobre les estratègies del seu partit. I en ocasions els he dit que cadascú és ben lliure de fer política amb tantes contradiccions i incoherències com siga capaç de suportar. Jo, per exemple, no entenc que avui algú puga donar suport a l'AVL i alhora dir que creu en la unitat del català.
Per això compartisc algunes de les teues conviccions: el meu imaginari cultural continua sent, de forma taxativa, la "catalanitat", com m'imagine que el de Gabriel García Márquez continuarà sent la "hispanidad" (no m'entraria al cap que defensara, per exemple, la "colombianidad"); rebutge, en bona mesura, els plantejaments de l'AVL... Però què té a veure tot açò amb les posicions polítiques de cadascú? No seràs marxista, però sovint els teus arguments s'assemblen prou als dels antics leninistes, que només acceptaven una línia, la que marcava l'avantguarda; les altres posicions eren titllades de revisionistes i petitburgeses. En el cas de molts seguidors del teu bloc, la cosa és més que evident. Però també és evident que això s'ha de respectar.
Faltaria més! Respectar les opinions de cadascú és essencial per a la democràcia. A més, tinc clar que escrius al teu blog i pots opinar el que et semble. Només voldria dir-te, si de cas, que no s'hauria de confondre abjurar de les conviccions pròpies (canviar de camisa, com tu dius) amb canviar les estratègies o les tàctiques polítiques necessàries per tal d'aconseguir els objectius nacionals. I sí, al final, els militants dels partits han de decidir quina quantitat de contradiccions estan disposats a assumir (perquè la satisfacció plena de les opcions personals, al si d'una formació política, és senzillament impossible).
El dilema és, per tant, acceptar la dosi suportable de contradiccions o donar-se de baixa i anar-se'n per lliure. Si hom decideix quedar-s'hi, sempre hi haurà alguns (els "purs", els "escollits", per seguir amb la nomenclatura religiosa) que diran: aquest està empassant-se carros i carretes. Què li anem a fer! Es poden dir (i no em referisc a tu) coses pitjors: miserable, "balemfiano de merda"... En qualsevol cas, és un plaer debatre amb tu.
Salut!
No entenc que té a veure la coherència amb la puresa. Sempre esteu fotent matraca amb el mateix romaç. Jo no vull ser pur, ni virginal ni immaculat. Ni vull ser-ho ni ho sóc. Vull ser coherent. Coherent amb les meues idees socials i amb el meu meu sentiment nacional. I en qualsevol cas, pâ ser puta de cassoleta més val tindre la figa queta.
Sóc del parer que les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen, i jo no abandone els Països Catalans. M'agrada parlar-ne amb naturalitat i normalitat, com si visquérem en una societat democràtica. Dic com si visquérem. La meua idea és aquesta. No és més pura, ni més noble que qualsevol altra, ni jo, per creure-hi i defensar-la, més pur o més virginal. Parlem, doncs, en termes polítics i deixem de fer debat polític com si parlàrem de prendre la primera comunió.
I potser també caldria pensar la nostra supervivència cultural i lingüística dins l'àmbit europeu. De moment, quan el referèndum aquell del tractat europeu férem el ridícul més gran presentant versió valenciana i versió catalana.
Als espanyols no els molesta la nació valenciana. Ells en diuen Comunidad Valenana o Levante i es refereixen a la mateixa cosa. No he sentit encara mai cap polític espanyol bramar contra la nació valenciana. Però tiren el barret al foc quan senten Països Catalans. Per alguna cosa serà. Si vols fer política contra l'enemic espanyol, busca el conflicte amb ells, enarbora les banderes que a ells els fa bromera en la boca. Si dius que cal assumir la realitat (una realitat construïda pels espanyols!) el que dius és que cal acomodar-se, eludir el conflicte. De moment, però, el que és una realitat és que assumiu els pactes espanyols per a no entrar en conflicte, amb ells però el conflicte l'heu creat entre valencians.
I continue pensant que el problema que tenim no és si Països Catalans és més assumible pels valencians espanyolitzats que la nació valenciana. El problema és que no hem tingut una legió de polítics disposats a fer política de debò en comptes de predicar i ploricar com si foren retorets.
Sempre estem fotent matraca amb el mateix romaç? Home, hi ha un refrany valencià, «El mort li diu al degollat: qui t'ha fet ixe forat?», que vindria bé com a resposta. T'has parat a pensar en les batzoles que es dediquen des de les teues files als qui pensen altrament?
Em sembla molt bé que vulgues ser coherent. Jo també vull ser-ho. Ara bé, la coherència s'ha de buscar. I buscar-la guarda certs paral·lelismes amb les cerques per Internet: si fiques massa condicions, a males penes en trobaràs unes engrunes. La coherència no pertany al mateix orde que l'honradesa; s'és honrat o no s'és, però es pot ser molt coherent o regularment coherent. La coherència admet gradacions (dit d'altra manera: sovint, les persones hem d'assumir les nostres contradiccions); a això em referia en parlar de virginitat o puresa.
És la mateixa virginitat que traspua l'exigència de «tenir la figa queta». Els nostres refranys donen per a molt. «Més val vergonya en cara que dolor en cor», pot pensar la meuca (el projecte nacional), quan no té un bocí de pa eixut que dur-se a la boca. Però sí, ja està bé de xerrar, uns i altres, com si anàrem a prendre la comunió o a rentar figues en una safa. Anem a parlar de política: els militants del Bloc no han creat el conflicte entre valencians, com tens la barra de dir. En tot cas, seria més acceptable que els acusares de no utilitzar els procediments adients per a solucionar-lo, cosa que seria perfectament opinable. Em sembla ignominiós que els culpes de ser els artífexs d'una situació heretada.
Jo també estic d'acord a fer tot allò que traga de polleguera els espanyols. Però no m'agradaria que un error estratègic (provocat per una pruïja patriòtica mal entesa) ens allunyés sense remei de nombrosos valencians que, segons el meu parer, són perfectament recuperables per al projecte nacional (no parle, naturalment, dels membres del sindicat del crim que tu i jo coneixem). Perquè s'ha de saber distingir entre valencians alienats i espanyolistes furibunds disfressats de valencianistes, aquests sí irrecuperables.
Finalment, pel que fa al problema dels polítics febles, què vols que et diga? Si els de raça creixeren sota els pebrassos... No li pegues voltes, Toni, hem de fer la cistella amb el vímet que tenim, no hi ha més. I permet que et faça una observació lleument burleta: t'adones que novament has acabat el teu discurs amb els mots "predicar", "ploricar" i "retorets"?
Salut i una forta abraçada!
Dius: «no m'agradaria que un error estratègic (provocat per una pruïja
patriòtica mal entesa) ens allunyés sense remei de nombrosos valencians
que, segons el meu parer, són perfectament recuperables per al projecte
nacional...»
Ja m'imagine que és per a tu una "pruïja patriòtica mal entesa". Sens dubte, la que tu creus que a mi em pica. Per cert: coneixes aquesta altra sentència? «No es poden tindre la mare i els pardalets». Vol dir que no sempre pots aconseguir-ho tot, que si vols la mare no pots agafar els pardalets, i al contrari. Has intentat alguna vegada afagar una niuada de perdius? Jo sí. I per això entenc perfectament el sentit de la sentència. I què il·lustra? Tu dius que temps que per culpa de la "pruïja patriòtica mal entesa" que a mi em pica, el Bloc s'allunyara de "nombrosos valencians perfectament recuperables per al projecte nacional..." Bé, és clar que amb aqueixa afirmació consideres que els valencians que optem pels Països Catalans som quatre gats, en comparació amb els de la nació valenciana, que deuen ser nombrosíssims i estan esperant en candeletes que Bloc faça el congrés per a entrar-hi tots en allau. El que evidencia la teua afirmació és que no voleu tots els valencians dins el Bloc, si el projecte assumeix la totalitat de l'imaginari simbòlic del blaverisme tradicional: només en voleu uns. Quan aproveu tot això que diu la ponència política, Vicent, haureu convertit el Bloc en la continuació "il·lustrada" d'Unión Valenciana (y de las JONS). I em sap greu. Em sap greu perquè no puc deixar de banda que el Bloc prové d'UPV, el partit on vaig militar durant anys. Em produeix ràbia i tristor adonar-me cap on l'heu portat. I no cal que em digues que si no m'agrada no cal que el vote. Naturalment, no el votaré ni que sabera que amb el meu pot li donava al Bloc la presidència de la Generalitat. El que representa avui el Bloc, i el que representarà quan aprovarà la ponència política, és als antìpodes d'aquella UPV de la que vaig ser militant apasionat.
Toni, el problema és que tens la cua de palla. Ignore si a tu et pica la pruïja patriòtica mal entesa. Jo no he nomenat parts. És més, quan dic que no m'agradaria que un error estratègic "ens" allunyés sense remei dels valencians que, segons el meu parer, són perfectament recuperables per al projecte nacional, estic utilitzant un plural genèric.
Em prens per ximple? De veritat em creus capaç de pensar que nombrosíssimes persones de "nació vaIenciana" estan esperant en candeletes el final del congrés per a entrar en allau al Bloc? Home, siguem seriosos! No ofengues la meua intel·ligència. Els nacionalistes, tots plegats, els d'aquesta o els de l'aquella tendència, som quatres gats -i a sobre, mal avinguts-. Està clar, doncs, que no hi farem gran cosa ni els uns ni els altres.
Veig que ens agraden les parèmies als dos. Dius: «No es poden tindre la mare i els pardalets». Efectivament, no es poden agafar dues llebres en un jaç. O «dos pardals en una espiga no fan lliga», com fa altra dita. Està clar: serà difícil que una formació política, no importa quina, puga reunir tots aquells que lluitem per l'emancipació nacional. I els insults encara ho faran més difícil.
Equiparar el Bloc amb les JONS (és a dir, amb un grup de delinqüents -Onésimo Redondo era un pistoler-) deu ser, aquesta vegada sí, un tret d'humor negre que s'haurà de tolerar amb paciència... Jo no cauré en la puerilitat d'establir paral·lelismes semblants, però ganes no em falten.
Salut!
Estem d'acord que som quatre gats i mal avinguts. I em sembla que també hauríem d'estar-ho si insistesc a dir que és impossible conjuntar en un mateix projecte polític partidaris de la nació valenciana i dels Països Catalans. No compartim res: ni símbols, ni projecte nacional, ni projecte lingüístic comú. Assumir la pràctica totalitat de l'imaginari cultural i simbòlic del blaverisme (símbols, àmbit nacional i particularisme lingüístic) implica, precisament, no apostar a una solució consens (si fóra possible que n'hi haguera) sinó canviar de rumb en un sentit concret i alhora allunyar-se d'un altre.
Mantindre's fidel a unes idees, a un sentiment per a tú es dogmatisme. Segons tú cal revissar els principis per adaptar-se als temps moderns.
Jo soc valencià i com a valencià catalanoparlant em sent part de la nació catalana. No crec que això siga dogmatisme, ni tampoc defensar-ho.
Creus que és dogmàtic un senyor de Valladolid que es sent profundament espanyol?
El meu país és el País Valencià, és la terra que estime i crec que ningú dels qui defensem la idea nacional dels Països Catalans renunciem a la defensa d'un País Valencià lliure i sobirà. Els Països Catalans són el marc referencial nacional, cultural i lingüístic, l'estat al qual hem de pertànyer, on Catalunya (si això és el que us preocupa) sols és una part, tan important com el País Valencià, les Illes Balears, la Franja, la Catalunya Nord o, fins i tot, Andorra.
La defensa d'un sentiment i dels símbols que ens fan visibles al món no és cap moda.
Salut!
T'he llegit bé i comprenc a la perfecció el teu missatge. Jo no he dit res que tú no hages dit. He fet la meva interpretació (com tothom quan llegeix una cossa) i m'he posat jo com a exemple d'eixe dogmatisme del qual tú ens acusses i m'he comparat amb un senyor dogmàtic de Valladolid. Sé que tú comparteixes l'unitat de la llengua i que no tens al·lèrgia als Països Catalans. Me n'alegre d'això. Mal símptoma sería si haguéreu canviat tan prompte.
Quin és el problema, doncs? El nom de l'idioma? Les banderes? El nom de la nació? Tan puerils som? Què encara estem en bolquers per no poder acceptar el veritable nom? Per molts canvis i per moltes adaptacions que des d'una opció política s'hi faça per a captar vots a la societat valenciana, has de tenir clar que els espanyols, els espanyolitzats mai no lliuraràn el seu vot a una força política que discrepe de la seva idea nacional, és a dir, d'Espanya. I si per aconseguir aquest objectiu, eixa força política (siguem clars: el BLOC), renuncía a la defensa de la nació o l'amaga s'estarà convertint simplement en una força política espanyola més. Quina diferència hi haurà llavors entre PP, PSOE i BLOC, si aquesta no és capaç d'oferir batalla i un projecte completament opossat a l'espanyol?
Tot eixe rotllo de la Commonwealth ja me l'han soltat en altre lloc. Però us equivoqueu d'actors quan compareu Catalunya a la Gran Bretanya i el País Valencià a les colònies britàniques (pel fet de la bandera i de l'idioma), perquè precissament el País Valencià no és cap colònia catalana, sinó espanyola, talment com la pròpia Catalunya i la resta de la nostra nació.
Crec que cap valencià, ni tan sols entre aquells que anomeneu "pancatalanistes" (ja feu com els blavers), entre els quals m'incloc, vol ni aspira a que el País Valencià siga cap colònia catalana. Més ben al contrari: aspirem a deixar de ser una colònia espanyola i emmarcar el nostre país, lliure, dins un estat format per tots el països de parla i cultura catalana, tal com fou quan naixquè i tal com fou durant la seva curta vida en llibertat, fins que els castellans i els francessos ens ocupàren la terra.
En quant la tema de les banderes és molt fàcil: Per què acceptar una bandera inventada i impossada pels espanyols amb violència? Això és adaptar-se? O és claudicar per arrapar un vots? La bandera del país és la que és i la de la ciutat de València una altra no massa diferent. Acceptar altra cossa és acceptar una arbitrarietat (per usar la mateixa paraula que tú empres). Et recomane el llibre de Pau Viciano (no per ser l'únic, sinó per ser el més nou) "Barres i Corones", és del tot esclaridor.
Els valencians, més que en cap altre lloc arreu dels Països Catalans, hem patit una intoxicació premeditada per la dreta espanyola més rància i antidemocràtica, i amb això no es pot combregar.
Sol·lució? Difícil. Tenim mala peça al teler, però el que cal és resistir, resistir abans que baixar-se els pantalons. I unitat dels nacionalistes. El BLOC, com a partit polític és molt amo i senyor d'agafar el rumb que millor li parega, però de canviar d'estratègia política a renunciar a tot allò que fins ara l'havía definit i havía defensat i acceptar les impossicions espanyoles hi hà tot un món. Sovint des del BLOC es diu que ja n'hi hà prou de batalles estèrils que no porten enlloc, en referència a la discussió sobre símbols i banderes. Precissament per això no comprenc per què ha encetat aquest nou conflicte que encara ens divideix més als pocs que no vivim encegats per la realitat que Espanya ens ha muntat.
Sempre he pensat que el país està per damunt de partits polítics. Es pot ser d'esquerres, de drets o de centre (en cas que el centre existeixca), però per damunt de tot, el país. Agonitza i ens necessita a tots, per això ara més que mai cal unitat i no encetar melons com aquest que el BLOC ha encetat.
Com diu Cucarella, a Espanya no li fà por la "Nació Valenciana", perquè saben que no deixarà de ser una autonomía més, amb més o menys competències cedides de manera magnànima, però sols una autonomía més.
El que li fà por de veritat és la Nació Catalana, perquè eixa és real, perquè eixa no s'atura sols en Catalunya, sinó que pot despertar les consciències a països que ells ténen controlats com el País Valencià o les Illes Balears, talment com passà quan la Transició. Per això ens enverinàren amb conflictes lingüístics i falses banderes.
Ha d'haver un projecte polític autónom al País Valencia`, sí, es clar, cap valencià acceptaría mai un projecte dirigit des de Barcelona. Els valencians del XIV i del XV no ho acceptàven, tampoc no nosaltres, però sí que cal tenir un projecte compartit amb la resta de la nació, perquè hem de tenir clar cap on hem de convergir. El País Valencià no pot ser lliure sense la resta de la nació, per motius polítics i .fins i tot, econòmics. Per això mateix tampoc no es poden acceptar premisses ni impossicions de Madrid.
Disculpa'm l'extensió.
Salut!
Amic Josep de Benaguasil:
Allò de la Commonwealth et semblarà un rotllo, com a mi em poden semblar una matraca algunes parts del teu discurs, però convindria aclarir el següent: el paral·lelisme que jo volia establir no era exactament entre el País Valencià i Zimbabwe, o Namíbia. No tractava de dir (si és això el que insinues) que el nostre país siga una colònia bananera dels catalans. Està clar que m'interpretes de manera esbiaixada; jo (que també aspire a deixar de ser la colònia espanyola més oprimida de totes) parlava només de banderes.
Sí, he llegit el llibre de Pau Viciano i no trobe que aclarisca res: com a historiador, no aporta dades massa noves o significatives; com a polític, propugna les tesis catalanistes de sempre (per cert, has vist que jo utilitze normalment l'expressió "pancatalanista"?). Mai no ha existit una bandera del País Valencià; existien les banderes de les ciutats de reialenc (a les quals figuraven, normalment, les armes reials). Les banderes són un invent recent (sorgeixen a partir del segle XVIII); la denominació "País Valencià", que jo postule, també és de creació recent.
La bandera amb la franja blava no ens la van imposar els espanyols; els la vam "regalar" els catalanistes, en un exercici supí de miopia política (ells, en realitat, en fan ús per dissimular; prefereixen, indubtablement, la "rojigualda" amb l'àguila imperial). Jo, per la meua banda, preferiria una bandera amb una franja estelada.
Preguntes al teu comentari: «Encara esteu en bolquers, que no podeu acceptar el veritable nom de la nació?». El veritable nom? Per què? Perquè ho digues tu. En època medieval, la nació era coneguda com "Corona d'Aragó". Josep Guia proposà una alternativa més directa: «És molt senzill, digueu-li Catalunya».
Els valencians som vora cinc milions (tres milions i mig d'electors). Fins ara, només uns 100.000 venim votant opcions nacionalistes. ¿Vols dir que els altres 3.400.000 (menys del 5% de l'electorat) estan espanyolitzats i mai no votaran un projecte d'emancipació nacional? Doncs estem nets! Què fem? Apliquem la màxima «pâ ser puta de cassoleta més val tindre la figa queta» o intentem alguna cosa?
Ara bé, veig que mantens una actitud d'absolut menyspreu pels vots i pels partits polítics; certes expressions («claudicar per arrapar un vot?») en són bona prova; potser son tics de romandre massa temps fora de les institucions. Què hi farem, sense vots i sense partits? La guerra d'alliberament nacional o resistir? Tu sembles decantar-te per la resistència, però pots explicar en què consisteix això? En actuar com els "Últims de Filipines"? A quin port mena exactament aqueixa resistència?
Si dius que el Bloc és amo i senyor d'agafar el rumb que millor li semble, a què ve tanta crítica? De quin conflicte parles? Del conflicte intern entre les distintes sensibilitats presents en aquesta formació? O insinues que el Bloc ha de fer allò que li manen des de fora perquè, si no, trenca la unitat? Això vol dir que hi ha uns, diguem-ne, summes sacerdots, situats per damunt del bé i del mal, únics legitimats per a dictaminar quines coses estan bé i quines estan mal? Mira, Josep, no t'emboliques. No votes el Bloc i santes pasqües!
Salut, amic! Espere poder-te dir amic...
Estic meravellat amb la teva capacitat per pegar la volta a les cosses, talment com si fóren mitjons. M'acusses de fer una lectura o interpretació esbiaixada de les teves paraules, sense caure en el compte que tú també caus en la mateixa errada respecte a les meves i agafes amb pinces aquelles parts del discurs que més et convénen. Anem per parts:
-1er: El paral·lelisme entre la Commonwealth i els Països Catalans no l'he establert jo, sino tú. És una comparació que ja me l'han fet des de l'àmbit polític que defenses i em sona a justificació elaborada per acceptar la senyera blavera. Ho sent, però és la interpretació que més es presta a fer.
-2on: Per què deu ser que un historiador com Pau Viciano, que investiga, acabe recolçant les tesi catalanistes de sempre? No deu ser perquè la història i el coneixement possa les cosses al lloc per damunt de quimeres i manipulacions polítiques? Jo em refíe més d'un historiador que d'un pelagats il·luminat que es treu de la màniga una teoría sobre l'orígen mossàrab del valencià. Sembla increïble que digues que el llibre de Pau Viciano no aporta res de nou, almenys aclareix moltes cosses.
-3er: El terme "pancatalanista" no l'has escrit al teu comentari, això és veritat. Però sí s'utilitza dins l'àmbit polític que tú defenses, només cal veure certs comentaris als blocs del web del BLOC.
-4art: La bandera amb franja blava la vàren impossar els espanyols. Què fóren i son si nó els sectors blavers de la nostra societat (PP, UV, CV, antiga CDS, etc, etc)? Els catalanistes no la regalàren senzillament perquè mai l'han sentida com a pròpia.
-5é: Les banderes són un invent recent, sí. Abans de l'època moderna sols hi havía penons, estendarts i senyals reials i de senyoríus que s'atorgàven a viles i ciutats. Mira bé els escuts tradicionals (no moderns) de la gran majoría dels pobles i ciutats valencianes i sabràs quins han de ser els nostres símbols, també els de la ciutat de València abans de la invenció i la decoració carregada de l'actual i falsa senyera. Per altra banda el regne sempre s'ha identificat amb el senyal reial, és a dir. les quatre barres, ni més ni menys.
-6é: No és tan sezill ni simple com dir-li Catalunya. Per què? Catalunya sols és una part de la nació tan importatn com ho és el nostre país, les Illes o la resta de territoris. Aplicar eixa afirmació és fer ús d'una demagògia reduccionista que cerca avalar aquella invenció de "l'imperialismo catalàn que nos invade" (molt típic de M.C.Reyna i Lizondo). No ens fà cap bé això i són part del discurs que s'hauríen d'eliminar.
-7é: El país Valencià té mala peça al teler. Dubtes que l'immensa majoría de la població valenciana està espanyolitzada o és directament espanyola? Tú has donat les dades. Sols cal veure els resultats de les eleccions. No mantinc cap actitud de menyspreu cap als partits polítics ni cap als vots, tampoc no tinc cap filiació política. Senzillament sóc un ciutadà d'aquest país que brega cada día per viure a la meva terra amb normalitat fent ús del meu idioma, el propi d'on visc, i suportant totes les dificultats que em posen (ens posen) pel fet de ser-ho i intentar-ho. Sols em mancava veure com entre els que havíen de defensar la nostra identitat i marxar units per un objectiu clar, creixen la distància i les diferències. Des de el BLOC diuen que aquesta batalla pels símbols es estèril, que cal abandonar-la per fer política, però ha estat el BLOC qui ha obert de nou el debat, creant així un motiu més de diferenciació i disputa entre els quatre gats que ens creiem el país.
Una vegada algú em va dir que sóc un il·lús per creure en l'unitat política pel país. És veritat, sóc un il·lús, però també és veritat que no es podrà redreçar el país sense una acció de consense entre les forces nacionalistes. Primer és el país i després els partits i no a l'inrevés. El summe sacerdot (si es pot dir així) que ha d'estar per damunt del bé i del mal, per damunt de partits polítics és el propi poble, el país que cal defensar i no aquell que ens impossàren amb tàctiques violentes que patim fins avuí en día i que alguns voleu legitimar.
P.D: Disculpa'm si m'he embolicat.
Salut!
El problema és que, com molt bé dius, em situes en un àmbit concret («l'àmbit polític que defenses») i, a partir d'aquí, m'atribueixes un munt de coses que, suposadament, he de compartir a ulls clucs. I les coses no són així (com, per altra banda, es pot deduir fàcilment dels meus comentaris). Hi ha coses, a la ponència política del Bloc, que em pareixen raonables i altres que rebutge frontalment. No sóc partidari del pensament únic.
L'historiador Pau Viciano no ha dit res que no hagués explicat ja Pere Mª Orts, per exemple. Efectivament, s'ha de donar més credibilitat a la història que a les elucubracions d'il·luminats com aquells que es trauen de la màniga l'origen mossàrab del valencià, però els projectes polítics han de ser autònoms d'aqueixa història; altrament no podríem, per exemple, reivindicar la república en comptes de la monarquia. O hauríem de tornar a la societat estamental.
Em reafirme: en rebutjar la bandera amb franja blava (als anys setanta), permetérem que se l'apropiaren els escamots feixistes que, en realitat, la menyspreen; s'estimen més la "rojigualda" (reivindiques el coneixement de la història, però sembles desconèixer alguns episodis de la més recent). També vam deixar en mans de la reacció molts elements de la cultura del poble (mostres del nostre folklore com les falles o la música tradicional) i manifestacions de masses. En foren culpables la "intel·ligència", el món de la cultura i algunes formacions polítiques (llur petulància, una mena de "superioritat intel·lectual" mal entesa, rebutjava, per coentes, les manifestacions populars). Al Principat, en canvi, les colles de castellers, les cobles, els grups de sardanes, el futbol... romanen al si del nacionalisme catalanista difús. S'han comès molts errors, amic Josep.
La gran majoria de pobles i ciutats valencianes serven els símbols històrics, és cert, però rarament les quatre barres nues, que solen anar acompanyades d'algun altre element: un fons roig, una corona, un escut... També és cert que el principal element identificador del regne era el senyal reial, és a dir, les quatre barres. I què? A mi, que sóc republicà, el tema em rellisca; no li done tanta importància. Trobe que hi ha altres qüestions més importants.
Josep, les xifres que acceptes i confirmes són ben eloqüents: s'ha de fer alguna cosa, perquè si no, estem nets! I sí, amic! Jo em sume a l'epílog del teu discurs. Hauríem d'estar més units! Però, llevat de moments històrics molt concrets (i no crec que el d'ara siga un d'ells), la iniciativa política la solen dur els partits. El País o el poble, als quals tu i jo apel·lem, són ens abstractes, virtuals; no tenen vida pròpia. Són les persones concretes que els formen les qui tenen existència real. I, més enllà de les grans paraules, moure aqueixes persones no és fàcil. Si tens alguna idea original o brillant, no dubtes a exposar-la.
PD
Quan vaig dir que no t'embolicares, no em referia a la llargària del teu discurs. Volia dir que no et mareges tant amb el Bloc.
Salut, amic!
Si la seua opció política ja fa molts anys que no passa pel BLOC, per què eixos retrets a eixe partit alié a vosté?
Si vosté (en altres posts i comentaris seus) diu que el BLOC és dèbil, poca cosa, minso, xicotet, etc., què més li dóna ara el que faça o deixe de fer eixe partit minoritari?
A la llista de partits que no vota: PP, PSOE... només cal que hi afegisca el BLOC (bé, tampoc cal que amplie la llista, ja que no el votava de cap de les maneres).
Faça el que faça el BLOC vosté continuarà votant, molt raonablement i molt possiblement, a ERPV, és a dir a aquell partit que té les propostes coincidents amb les de vosté.
Només quan ERPV tinga, al País Valencià, exactament la mateixa implantació i nombre de vots que el BLOC li donaré la raó, encara que pot ser jo ja no estiga en aquest món (ho farà el meu fill, de part meua).
I quan ERPV tinga la mateixa força, al País Valencià, que ara té el BLOC, el meu fill, en un altre comentari, li recordarà que eixe partit és dèbil, poca cosa, minso i xicotet, alhora que un altre comentarista (possiblement del PSAN o del CUP o d'Endavant o del que siga) assenyalarà a ERPV amb el dit i els dirà que són uns traïdors, uns venuts i no sé quantes coses més (tal i com passa actualment a Catalunya).
Sr. Cucarella, no es faça mala sang amb aquells amb qui no creu. Deixe'ls tranquils i dedique's a allò que millor sap fer: escriure novel·les. La seua salut eixirà guanyant.
Jo, per convenciment democràtic, no et diré mai de què pots i de què no pots parlar. Tu t'hauries d'apuntar a un curset ni que siga accelerat d'actituds democràtiques elementals.
Respecte a les actituds democràtiques, cal no confondre un consell, fet amb tota la bona fe del món, amb una actitud antidemocràtica. Personalment li desitge tot el millor del món, la qual cosa inclou un consell sobre el que jo considere que pot millorar la seua vida. Si estic equivocat, no passa res. Però tampoc anem a prendre-s'ho tot a la tremenda, no?
<!--
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:8.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"Times New Roman";}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
Què
bonico és ser català. Què maco! I sobretot, què fàcil és. Ets català i la teua
llengua es diu català, la teua nació Catalunya, com diu l’Estatut. Bé, si
convé, la nació poden ser els Països Catalans.
La part (Catalunya) defineix el tot (Països Catalans), el qual s’estira
o s’arronsa a conveniència de la part. Però les altres parts no. Les altres no
poden ser nació. Només mereixen la commiseració, la guia i l’exemple de la
mare. El català, pot ser català de Catalunya o dels PPCC (català igualmet),
però el valencià no: o català (de segona eh, o si no que t’ho pregunten a tu o
a qualsevol valencià que vulga vendre llibres en català a Catalunya), o
espanyol. I els que volem ser de
primera hem de seguir les directrius de qui, ni ens ha votat ni ens votarà mai?
Hem de continuar lluitant per penjar el Penó al Palau de la Generalitat
(Valenciana -la Generalitat sense adjectiu és la bona-) i deixar l’assumpte de
les balances fiscals, dels barracots a l’ensenyament, del desgavell de la sanitat... a ells, al PPSOE? Nosaltres a les trinxeres, a lluitar pel què ens demana aquell
que ens menysprea i ens insulta, i acaba votant el PSOE “pa que no guanye el PP”.
Només diré que encara confie amb molts simpatitzants del Bloc i espere que aquesta vegada no tragen amb rodes de molí com l'any 1996; i els donen l'esquena si cal definitivament.
És el moment d'obrir un nou espai polític a l'esquerra del Bloc; decent, esquerrà, fusterià... que ens torne a il·lusionar de nou com a valencians. Com els valencians que ens va ensenyar a sentir-nos Joan Fuster. Ens ho mereixem!
Siguem seriosos, per favor.
Salut.
Quan l'objectiu deixa de ser fer arribar a la societat un missatge (fer pedagogia, comunicar) per a convertir-se en l'ocupació d'espais de poder, els principis s'han deixat enrere. Els partits polítics són això en general, llevat d'alguna estranya excepció.
Puc compartir el disseny de determinades estratègies de comunicació: cal arribar a la gent. Però hi ha coses a les que u no pot renunciar sense perdre la identitat; hi ha coses que u no pot assumir, sense una conversió ideològica. Arriba un moment en que, com ja he dit, l'objectiu és purament el poder.
Més enllà d'això, trobe que una important part de les bases del BLOC està a l'esquerra del partit i no comparteix el gir. Prompte o tard se n'adonaran.
Em crida l'atenció això, de fet amb el PSPV ja va passar quelcom similar, o sigui, entrar a jugar amb les condicions que marcaven els peperos-blavers. Es pensen que d'aquesta forma els hi poden treure part de clientela, quan no saben que, si ofereixen el mateix, la clientela no té cap al·licient per a canviar.
Quan un partit polític deixa els seus "ideals" per migrar cap a l'opció més votable, és que ha perdut l'identitat.
Quina lenta agonia, la dês «neoblavers»: venuts!