Em preguntava, l'altre dia, la raó per la qual se n'ha parlat tan poc de la denuncia d'Interviu sobre persones que presumptament s'han dedicat durant anys a posar els seus "estalvis" en paradisos fiscals. El cas de Liechtenstein. És possible que el fet d'haver-hi en la llista uns noms determinats ha provocat que un tàcit consens mediàtic s'hagi decidit per passar pàgina. Són favors que alguns mitjans posen en el seu compte de l'"haver" i que algun dia deuen esperar cobrar d'una manera o altra. Aquesta connivència és del tot negativa per a la salut democràtica.
Tot això, però, no seria possible amb una forta consciència social al voltant del tema fiscal i amb una certa beligerància moral davant conductes fraudulentes. Sembla que hi hagi una comprensió i complicitat davant aquestes conductes, quan no una certa enveja en saber-ne les quantitats. Qui més qui menys cobre en negre, i si no arriba a les quantitats defraudades i a l'habilitat dels senyors de la llista és simplement per manca de recursos. El camí de Liechtenstein és sempre un camí perdedor que necessita de guies experts i costosos.
Sí a aquest tipus de corrupcions privades n'hi afegim algunes de públiques (els escàndols de corrupció de les Balears no deuen ser pas una excepció), tenim una societat malalta que necessita d'una cura urgent que passa per no deixar passar les coses. Per això és bo que sense judicialitzar la vida política, i salvant la pressumpció d'innocència, es posin els mecanismes necessaris perquè el càncer de l'avaricia i el frau no s'estengui a tots nivells. Les oficines anti-frau hi poden ajudar però em temo que no n'hi haurà prou.
