La violència d'Estat és anàloga a la violència de gènere. Catalunya pateix com una dona maltractada repetidament pel seu marit: durant anys ha discutit i s'ha barallat amb ell dins de les parets de la llar, callant pel terror que l'inspira la violència de la parella, pels fills, per raons econòmiques. Fins que un dia el darrer abús provoca la resposta contundent: presenta una denúncia per maltractaments als tribunals i demana el divorci. Sap que passarà uns temps terribles, que la reacció del marit combinarà la violència amb els intents d'indisposar els fills contra la mare. Sap que contractarà els millors advocats i mourà totes les seves influències perquè no els jutges no li concedeixin la separació. Sap que l'escanyarà encara més econòmicament. Sap que intentarà negar que és una persona i la presentarà com una dement incapaç de valer-se per ella mateixa per tal d'incapacitar-la legalment. Però un cop fet el pas de la denúncia i la demanda de divorci ja no hi hauran més batusses, ja no dependrà de la voluntat del marit, sinó de l'evolució del procés judicial.

      D'acord amb aquesta analogia la reacció contra la sentència del Constitucional és iniciar el procés de la separació legal de l'Estat Espanyol. En canvi no és una resposta començar cap via que parteixi de la falsa esperança de que Espanya canviï., com per exemple una reforma de la Constitució. Els partits polítics escenificaran aquesta via i apel·laran a “la unitat” dels catalans entorn de les nostres institucions. Faran una gran declaració unitària al Parlament com van fer amb el finançament que només reafirmarà els dirigents espanyols en la seva convicció que els catalans som inofensius. Al cap d'uns mesos ningú se'n recordarà i el  nostre poble s'haurà resignat a baixar un graó més en la pendent de la provincianització. La magna protesta institucional, unitària i inútil serà justificada en nom del derrotisme: no s'hi pot fer més, no hi ha res a fer, d'acord amb el que vaig anomenar “síndrome Petain” en l'article precedent.

      El PSC ja ha marcat el seu límit tant pel que fa al finançament com a la retallada de l'Estatut: no posarà en perill el Govern de Rodríguez Zapatero, passi el que passi. La LOAPA va significar el seu pas al col·laboracionisme amb l'enemic. Evidentment ells no veuen el Regne d'Espanya com hostil, com el Govern de Vichy no hi veia a Alemanya. Per això els seus 25 diputats votaran a favor que els pressupostos del 2009 continuïn l'espoli fiscal del 10% del PIB. Per emmascarar que els socialistes estimen més Zapatero que Catalunya, reclamaran amb més insistència una resposta unitària quan el Tribunal Constitucional remati la reducció de Catalunya a una “comunitat autònoma de règim comú”.

      Duran i Lleida ja s'ha sumat a aquesta estratègia per dissimular el xoc de trens de legitimitat entre la voluntat del poble català i el dictàmen del Tribunal Constitucional. El líder d'Unió Democràtica prioritza l'estabilitat de l'statu quo polític als drets nacionals del poble català. Artur Mas, en nom de Convergència Democràtica reclama la celebració d'un nou referèndum i si això no és possible la convocatòria d'eleccions anticipades. Utilitza la reacció a la retallada de l'Estatut com una excusa per demanar unes noves eleccions demostrant que tota la seva estratègia gira al voltant del retorn al Palau de la Generalitat.

      ERC també ha marcat també el seu límit: no es pot posar en perill el Govern d'Entesa, totes les accions han de partir d'aquesta premissa. Per aquesta raó no ha establert els criteris de la línia vermella que separa un bon finançament d'un d'inacceptable. Per aquesta raó se suma amb entusiasme a la resposta unitària al dictamen del Constitucional, sense establir cap mena de punts mínims. No és possible formar part del govern del mariscal Petain i alhora formar part de la resistència del General De Gaulle. Esquerra Republicana ho sap, de manera que optarà per acatar el dictat del mariscal Montilla.

     Els centenars de milers de persones que ens vàrem manifestar contra la retallada de l'Estatut i contra el col·lapse de les infraestructures tenim la responsabilitat de mantenir la dignitat nacional davant tanta claudicació. Un nombre creixent de catalans no ens limitem a lamentar la laminació dels nostres drets per part del Regne d'Espanya. Aquests centenars de milers de catalans hem de fer visible la nostra indignació i la nostra determinació d'iniciar el mateix camí que han seguit les altres nacions europees fins aconseguir el seu propi Estat. Demanar el divorci i posar en marxa el procés per assolir-lo és la resposta contundent que necessitem i al voltant d'aquesta hem d'aplegar la màxima unitat possible.