Un imaginari tan contigu al meu propi imaginari i tan eriçat d'esparralls com n'està l'imaginari d'en Miquel Barceló, i de pades i de sípies, i crebantat de tímides, d'inhibides estalagmites descendents, va a ensorrar-se a Ginebra, mentre que arran de les meves espardenyes desembarquen i esquitxen els ruixats erèctils d'uns altres imaginaris grollerament explícits. Peremptoris, vehements, professionals. Dispensats amb astúcia d'alcavota vella. Servei a domicili. Tot inclòs amb els impostos. Com els serveis religiosos hi estan a l'arbitri.
com pugui ser l'agradar o no agradar d'un nin malcriat, o el tòpic ser o no ser un geni. És una afinitat especial. És escampar la mirada per la mercaderia que aquest artista ha sotmès a l'escrutini de la llum, que sempre és draconià (la llum és un imperi que no practica gaire la pietat) i adonar-me que el gènere que em posen a l'abast, pletòric, vibrant, amb múltiples ressonàncies en el meu mateix fondal, no discrepa ni presenta cap solució de continuïtat respecte d'allò que jo mateixa he escampat. Comprendràs que és una gran alegria descobrir aquestes afinitats. Si no arribaríem a delirar. En Barceló pinta menjar com ja feia en Nonell: pinta llonganisses, pinta morralla per fer un arròs de peix, pinta la mar. Pinta (molt aprop d'on jo escric, per cert) la tenassa on jo vaig a nedar. Pinta caramells, pinta escates, pinta llustres... Jo, què faig.
I amb aquesta musiqueta passa bé.
És possible que algun dia hi acabin posant un restaurant de luxe.
Deia que m'agrada Barceló. Bon dia Xesca