Suposo que aquest post és més, una conseqüència del esgotament mental dels finals de trimestre escolar, que un anàlisi profund i cientific de la diversitat de pares i mares de les nostres escoles, però en tot cas aquesta petita exageració pre-nadalenca està fonamentada en les converses, comentaris i vivències que es poden escoltar cada dia a la majoria de sales de professors de les nostres escoles i instituts.
Aquí a catalunya, en algunes escoles, els pares van asumir (fins i tot abans de la LOGSE) un paper cabdal i participatiu en el procés d'educació dels seus fills des de dintre mateix de l'escola. Amb la LOGSE i amb les posteriors lleis d'educació aquesta participació s'ha universalitzat per decret.
Ara que estem a punt d'acabar la primera avaluació del curs escolar i que hem estat en contacte (en alguns casos només ha estat un intent) amb els progenitors dels nostres alumnes, els docents hem tornat a comprovar que els pares i mares de les nostres escoles es poden classificar en tres grans grups.
Un primer grup, cada dia més extens, correspon a aquells pares i mares que creuen que el seu fill és un èsser maravellós i extraordinari, fins i tot estan convençuts de que el seu fill o filla és o serà en un futur immediat un geni, en un principi això no hauria de ser res extraordinari, sinó fos perquè en la seva defensa irracional dels seus cadells culpen de tot els que li passa als incompetents i ganduls dels mestres i professors, que no han sabut veure ni apreciar tota la potencialitat del seu descendent.
Un segon grup, molt i molt abundant, està format per aquells pares que no demostren cap interés pels seus fills. Pares que consideren els seus fills com un entrebanc i un galindó que han d'extirpar de les seves vides el més aviat possible. Pares virtuals (no assisteixen a les reunions ni entrevistes) que han abdicat, no només d'educar-los, sinó en tots els altres àmbits de les vides dels seus fills. Aquests pares i mares consideren els seus fills un mal (i no un mal menor!), que han de suportar (però el menys temps possible), perquè per això (per guardar els seus fills) ja està l'escola, l'institut i el que és pitjor: el carrer.
El tercer grup, no gaire abundant, però que et omple de satisfaccions és el dels pares i mares responsables i conscients que accepten (encara que els dolgui) les consideracions i consells que els mestres i professors fem sobre els seus fills i col.laboren amb els docents en l'educació conjunta dels seus fills i filles.
Gràcies a aquest tercer grup per fer una mica més fàcil la nostra tasca.
