Resulta que 19.601 persones s'han agrupat per "poder dir que sóc de Catalunya, i no d'Espanya, al Facebook", un grup administrat per Alexander Benfield. Són persones que, en registrar-se a la xarxa, han hagut de triar inexcusablement una opció d'entre un menú amb tota una sèrie de països, i han trobat que el seu país, Catalunya o els Paísos Catalans, no hi era. Prop de 20.000 usuaris d'una xarxa social. Us els imagineu junts a la ronda Universitat? No n'hi ha per fer-los cas? Realment és necessari que els formularis d'una xarxa social segueixin tan escrupolosament la legalitat vigent? Crec que no. Facebook va fer possible una traducció al català que van demanar, seguint la causa creada per Daniel Garcia Peris, més de 35.000 persones. Aquesta és la causa amb més suports fins ara i, per tant, el sostre de tota nova causa o grup que s'obri. Si es va fer cas d'aquelles 35.000 persones, què costaria fer-ne també d'aquestes 20.000? A més d'un grup, aquesta reclamació d'una xarxa pròpia té també una causa administrada per un nombrós equip de persones que és, igualment, una de les més destacades, amb prop de 13.000 membres. En la categoria de campanyes polítiques d'arreu del món, és entre les 50 primeres. Tot un èxit de la comunitat internauta catalana.

Em direu que la voluntat de tenir el Facebook en català o de poder triar una xarxa de nom "Catalunya" i no "Espanya" no implica voluntat d'estat propi. Potser no és així en tots i cadascun dels casos, però per això hi ha un altre grup, administrat per Andreu Marquès, que s'expressa d'una manera molt més contundent sota el títol "Jo votaria SÍ a la independència de Catalunya". Formen part d'aquest grup més d'11.000 persones. Cal recordar que, a l'hora de calcular percentatges, aquesta xifra no s'ha de relacionar amb la totalitat de la població, ni tan sols amb la comunitat d'usuaris d'Internet, sinó exclusivament amb la comunitat d'usuaris d'aquesta xarxa social concreta.

Per bé que els esmentats són els casos més destacats, són nombrosos els grups i causes amb més d'un miler de membres. Entre els grups, resulten especialment interessants esl més de 3.500 membres de "Deu mil a Brussel·les per l'autodeterminació", un grup administrat per Agustí Esparducer, Enric Canela i Manel Bargalló que va escalfant l'ambient a la xarxa de cara a la manifestació de l'any vinent; o la proposta d'inundar Girona i Barcelona de senyeres (o millor estelades) quan també l'any vinent el Tour passi per aquestes ciutats, que agrupa ja més de 3.000 persones; una idea de Jordi Pereferrer.

Entre les causes, és curiós l'impacte que està tenint, amb més de 10.000 suports ja, la proposta de "Convertir les places de toros en places de Castellers", administrada per Xavi Molina. També escala posicions amb rapidesa la que demana un DNI català, administrada per Enric Martínez, i que ja compta amb més de 8.000 persones. Però sens dubte la causa política més ben situada és la que, administrada per Raimon Ramos i Arnau Miró, demana seleccions esportives catalanes: és a punt d'assolir els 20.000 suports, cosa que la situa entre les 40 amb més suports del món.

En resum, xarxes socials com Facebook són excel·lents espais per a la projecció mundial de les nostres voluntats polítiques. Allò que algunes persones no arribarien a saber mai de nosaltres perquè els mitjans ho silencien o ho ignoren, els pot arribar perfectament a través de la xarxa. No ho hem de desaprofitar. Em consta que algú comença a estar cansat d'adherir-se a causes i causetes, però els resultats són positius. Aquestes xarxes les utilitzen milions de persones. Tinguem-ho en compte.