Al parc dos nens juguen i juguen. Fa un fred que pela però ells riuen i salten, salten i riuen. Amunt, avall, avall i amunt com si perseguissin el recorregut d’una pilota invisible. Un dels nens s’atura, s’ajup i pren una atrotinada i vella escombra del terra, se la posa sota de la seva aixella i comença a caminar a peu coix amb la mirada baixa i un esguard llastimos que desfa el gel.L’altre nen s’atura, plora, empès per una força insòlita arrenca a córrer cap a ell, l’abraça. L’abraça.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
L'abraça, com hauríem d'abraçar-nos més sovint, quan sentim pena.