Ja sé que és mal de creure, però en Pau Casals encara és subversiu
L’himne de les Nacions Unides roman censurat
El passat 18 de novembre, a l’acte d’inauguració de la cúpula de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans de Ginebra, l’ordre del dia anunciava l’Himne de les Nacions Unides. Els qui coneixíem l’obra, coneguda també com l’Himne de la Pau, sabíem que era impossible. La sala, atapeïda amb 700 persones, no permetia encabir-hi una orquestra i una coral, com exigeix la composició. Quan arribà el moment, es va destapar el lapsus calami: un violoncel·lista va interpretar El cant dels ocells, melodia que popularitzà Pau Casals.
La confusió em va encuriosir. Tractant-se d’un acte oficial, de no haver-se previst l’himne de l’ONU, el protocol obligava a fer sonar els d’Espanya i de Suïssa (com a estats convocant i amfitrió). No va ser així. S’havien equivocat els organitzadors? Ho he indagat i la conclusió constitueix una sorpresa majúscula que, al meu entendre, reclama reparació! Com que la relació de Pau Casals amb l’ONU mereixeria un monogràfic, m’he limitat als eixos bàsics per resoldre el misteri detectat. El 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, com a contribució a la pau mundial, dedicat "al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans".
Anys després, per commemorar-ne el 25è aniversari, l’aleshores secretari general de l’ONU, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’himne a les Nacions Unides sobre una lletra que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat a Wystan Hugh Auden, considerat el poeta més influent i important en llengua anglesa des de T. S. Eliot. Una vegada enllestida, l’obra es va assajar i, dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’orquestra i cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l’Himne de les Nacions Unides davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària ("I am a catalan!") abans d’interpretar en el violoncel El cant dels ocells, la cançó catalana que va fer universal.
L’acte va fer història i, això no obstant, mai més no s’ha interpretat l’himne a les Nacions Unides. A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut? Com així l’himne roman dins l’arena com la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com "un" himne, però diu que no té himne oficial? Qui –i per què– va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició poètica i musical? No cal investigar massa per aclarir què va passar. És prou conegut que les paraules de Casals, exiliat, varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventrell de l’esbombada "apertura democrática" dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco que presumien de renovadors. No n’hi ha cap versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per desautoritzar l’himne.
Per la seva banda, Auden, l’autor de la lletra, havia fet part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. A més, Auden vivia amb el poeta nord-americà Chester Kallman en manifesta ostentació de la condició homosexual. En definitiva, el govern franquista odiava els dos autors de l’himne. Per arrodonir-ho, a la Gran Bretanya li va anar bé la maniobra d’Espanya. Els britànics consideraven Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país per no haver defensat la causa republicana espanyola i, encara que, el 1956, Oxford li va concedir una càtedra de poesia, els anglesos no li perdonaren la deserció.
L’actuació d’amagatotis d’Espanya per silenciar l’himne va coincidir amb la mort, quasi simultània, dels seus autors. Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre d’aquell any. Qui els defensaria? Auden i Casals no reberen cap gratitud i encara pateixen injusta censura. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat, editat i estrenat. És evident que el govern espanyol deu una reparació, però l’ONU és més responsable per haver encarregat l’obra, haver-la presentat oficialment i, després, haver-la enterrat, censurat, silenciat i proscrit, accedint a pressions inconfessables contra els autors.
Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que, 37 anys després de la ignomínia, s’ignori la història. La malifeta dels anteriors gestors ha estat substituïda per la pura ignorància dels actuals. No es tracta que hagin fet els ulls grossos o hagin badat. Dia 18 de novembre d’enguany, a les Nacions Unides de Ginebra, ningú no va anar a cercar la particel·la de l’himne que s’havia anunciat i ningú no va admetre l’error, però El cant dels ocells va servir per desemmascarar l’evidència. Els fets són els descrits i reclamen justa reparació. Si més no, al bon nom de Casals i d’Auden. Amb aquest objectiu, en l’esperança que els polítics en facin bon ús, he bastit l’article.
La versió original
Lletra de W. H. Auden de l’Himne de les Nacions Unides, estrenat oficialment dia 24 d’octubre de 1971 a la seu de l’ONU de Nova York, per l’orquestra i coral del Festival Pau Casals, dirigides pel seu mestre i autor de la música.
Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
The anthem of United Nations remains censored (per corregir)
Jaume d'Escriu | dimarts, 2 de desembre de 2008 | 18:34h
The past 18 November, in opening act of the dome of Miquel Barceló in
the Room of the Human Rights of Geneva, the agenda of the day announced
The Hymn of the United Nations. Those who knew the work, known as The
Hymn of Peace, we knew that it was impossible. The room, pressed in
with 700 persons, did not allow to squeeze in an orchestra and a choir,
how it requires the composition. When he arrived the moment, we remove
the slip of the pen: a cellist interpreted The singing of the birds,
melody that popularized Pau Casals.
The confusion made me curious. Being an official function, not to have
been planned the anthem of the UN, forcing the protocol to use the
hymns of Spain and Switzerland (as summoning states and host). It was
not like this. Wrong The organizers had been wrong? I have inquired and
the conclusion is a surprise that
capitalized, in my view, is demanding reparation! Because the
relationship of Pau Casals to the UN deserves a monograph, I was
limited to the basic axes to solve the mystery detected. In 1963, Pau
Casals premiere the oratory The Crib, as a contribution to world peace,
dedicated "to the 18th anniversary of the creation of the UN and the
25th anniversary of the Universal Declaration of Human Rights."
Years later, to commemorate its 25th anniversary, the then UN Secretary
General, U Thant, asked for Pau Casals in the composition of the
anthem to the United Nations on a letter that, subject to collect
Preamble of the Charter of the United Nations, had been entrusted to
Wystan Hugh Auden, the poet considered the most influential and
important in the English language from TS Eliot. Once completed, the
work was tested and, two months before the Casals did 95 years
old, 24th October 1971 at the UN headquarters in New York, the
orchestra and chorus of the Festival Casals, guided by their teacher,
presented as a world premiere the anthem of the United Nations in front
of delegates from around the world who rose to applaud. Then go to the
Casals assistants in English to make a proclamation excited identity (
"I am a Catalan!") Before the cello interpreted "the singing of birds",
the Catalan song that he made universal.
The event made history, however, never again should not be interpreted
the anthem at the United Nations. From that day the mystery begins. As
well as the anthem and officially released edited by Alexander Broude
Inc. New York has disappeared? As well as the anthem remains inside the
arena as the rosemary flower? As well as the site of the United Nations
describes the work of Casals and Auden as "an" anthem, but says it has
no official anthem? Who and why he ordered carry-over of that land
poetic and musical composition? Do not need too much research to
clarify what happened. It is common knowledge that the words of Casals,
exile, evil-you-touch-plague and a kick in the stomach for the so
called "open democratic" of Fraga Lopez Castiella and Bravo, Franco
ministers who claims to renovators. There is no official version, but
the evidence reveal that, with diplomatic moves, Spain did sewer work
to disallow the anthem.
For his part, Auden, the author of the letter, had part of the
International Brigades during the Spanish uncivil war. Even he
published a long poem, Spain 1937, which was sold across Europe to
raise funds for medical expenses of the Republican side, where he
drived an ambulance. In addition, Auden lived with the American poet
Chester Kallmann says in ostentation of the homosexual condition. In
short, the government Franco hated the two authors of the anthem. To
round it, in Britain it went well of maneuvering Spain. The British
Auden considered a traitor because, in 1939, he left to the United
States, and adopted the nationality. The poet, disappointed, showed
critical of his country for not having defended the Republican cause in
Spain and, although, in 1956, Oxford awarded him a professorship in
poetry, the British will not forgive the desertion.
The hidden performance of Spain to silence the anthem coincided with
the death, almost simultaneously, by the authors. Auden died on 29
September 1973 and Casals, 23 October of that year. Who argue? Auden
and Casals not received any gratitude and still suffer unjust
censorship. Must be the only known case in history that is killed an
hymn commissioned, edited and released. It is clear that the Spanish
government must repair, but the UN is responsible for having
commissioned the work, be it officially, and then have it buried,
censored, muted and banned reaching unmentionable pressures against the
authors.
The relays at the head of the UN have done that, 37 years after the
ignominy, ignored the story. The antics of the former managers have
been replaced by pure ignorance of the current. It is not about their
having made the big eyes or having daydreamed. November 18 this year,
the United Nations in Geneva, nobody went to search the PARTS of the anthem that had been announced and no one admitted the
error, but "the singing of birds" was to unmask the evidence. The facts
are as described and demand fair redress. If nothing else, the good
name of Casals and Auden. For this purpose, in the hope that the
politicians in making good use, I have built the article.
The original version
Letter of W. H. Auden of the Hymn of the United Nations, used for the
first time officially day 24 october of 1971 in the headquarters of UN
in New York, by the orquestra and choir of the Pau Casals Festival,
directed for its teacher and author of the music.
Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
Com s'explicaria tot plegat?
Tanmateix, gràcies per haver-me'n advertida, a desgrat d'aquest to de llambrina que no m'ha agradat gens.
Ningú més com en Pau Casals va fer patriotisme nacional davant una audiència tan important.
El cas és que jo no he tingut mai consciència de classe, vat aquí per què no puc ser comunista. La butxaca no és el lloc estratègic que orienti les meves afinitats. Jo d'en Barceló veig allò que estampa, allò que diu. Els continguts. Allò que li pica. La sobrassada, el peix, l'única cosa que tenim i que sempre hem tingut, ell i jo i tots els altres que compartim el redol i la llengua. Ell va per feina, això està clar. Potser que sigui milionari, però no fa vida de milionari. Tampoc jo no faig vida de probe. Hem de viure al marge dels doblers. A la mortalla tanmateix no li fan mai butxaques.
Cada dia que passa, en Pau Casals i en Barceló, per moltes coses, surten plegats a l'altar de les meves devocions.
Estam tan acostumats a no ser res, estam tan acostumats a sofrir bufetades per tots els costats, estam tan acostumats a no veure i sentir més que insults o menyspreus de tanta de gent, que quan en qualque ocasió qualque fet o qualque persona, o personalitat, d’una manera o una altra ens és favorable, no hi donam importància, ens n’oblidam fàcilment.
No fa gaire vàrem haver d’aguantar l’insult d’Air Berlin; fa més poc hem hagut d’aguantar la darrera envestida del personal sanitari que no vol que se l’obligui a aprendre català (és curiós com el concepte d’“imposició” i d’“obligació” sempre s’associa al català, una llengua que només a Andorra i, provisionalment –veurem què en diu el Tribunal Constitucional–, a Catalunya, la ciutadania té el deure de conèixer); hem d’aguantar la inèrcia i la passivitat
que domina l’actuació de les nostres institucions de govern, que són incapacesde fer cap passa ferma per la normalització de la nostra llengua; hem d’aguantar l’absència quasi total del cinema en català; hem d’aguantar la supremacia absoluta del castellà al comerç (amb certes actituds marcadament hostils al català, com la de la cadena EROSKI); ens hem de conformar amb ben poques emissores de ràdio i de televisió autòctones suposadament en català, on cada punt podem sentir personatges que, sense gens de manies, parlen en castellà (però mai no sentireu, per exemple, tertúlies a ràdios castellanes on qualcun dels participants s’expressi en català); hem de sofrir comentaris per ràdio, i fins i tot en boca de comentaristes teòricament “dels nostres”, en què es banalitza la qüestió de la llengua (“les coses són com són i no hi podem fer res”; “jam’agradaria a mi que tothom parlàs en català, però...”); tenim un accés dificilíssim a les poquíssimes revistes d’informació general en català (cercau-ne a qualsevol quiosc, vejam quantes en trobareu); ens hem de conformar, a les Balears, amb un únic diari en català; hem de sofrir, de tant en tant, que qualcú ens retregui que no ens entén en català...Amb una paraula, hi estam tan acostumats, a aquesta subordinació general, que probablement no sabem valorar els gests, encara que siguin petits, que sobresurten d’aquesta misèria general i ens enalteixen i dignifiquen un poc la nostra llengua.
Un d’aquests el va protagonitzar fa uns dies el pintor Miquel Barceló, a Ginebra, en l’acte d’inauguració de la cúpula del palau de les Nacions: un fragment del seu discurs (i no justament la salutació inicial o l’acomiadament final, buits de contengut) va ser en la seva llengua, en català, i ho va ser amb naturalitat, sense excuses ni explicacions, sense allò de “permeteu-me que m’expressi en la meva llengua”, que sona a disculpes. En aquest acte de ressonància internacional, davant primeres autoritats mundials, el pintor mallorquí no va dubtar a fer sentir, de la manera més natural, la seva llengua, que és també la nostra, entremig de dues llengües imperials, la pròpia del país on es feia l’acte –la francesa– i l’oficial de l’estat de què és súbdit i que hi era representat pels de dalt de tot. Ben segur que m’hauria agradat més que tot el discurs hagués estat en català, o només en francès i en català, però no podem infravalorar el gest de Miquel Barceló, que no s’empegueeix d’usar la seva llengua davant un auditori internacional. I no li podem exigir més a ell que al President del nostre particular Govern, que fa poques setmanes, a Maó, va fer una exhibició de servitud amb tot el discurs en castellà perquè hi havia els Reis. Si tots els nostres personatges famosos (esportistes, artistes en general) o representatius fessin com Barceló, s’apujaria el prestigi de la nostra llengua i per ventura s’acabarien les vexacions de part de tants i tants individus. Supòs, però, que la diferència intel·lectual entre el pintor i un tennista manacorí a qui els mitjans anomenen “Rafa” és essencial a l’hora de prendre postura en aquesta qüestió: mentre que per al primer parlar en català és simplement normal, per al segon és massa provincià. “Mejor en español” reflecteix molt bé la seva mentalitat. Com la de tants i tants de mallorquins.
Profesor de la UIB
...
01/12/2008
La guerra de les llengües
Bartomeu Mestre 'Balutxo': Les Nacions Unides, Pau Casals i Miquel Barceló, Cultura i Drets Humans!
LES NACIONS UNIDES, PAU CASALS i MIQUEL BARCELÓ
CULTURA I DRETS HUMANS! LLENGUA, PINTURA, MÚSICA...
Bartomeu Mestre
Sovint, els espectadors restringim els judicis al que ens han volgut fer veure, sense anar més enllà. Això, més d’una vegada, ens fa donar per bo el discurs dominant. Els catalans, socràtics com som, hem de filar més prim i no conformar-nos amb el que ens mostren, sinó que hem d’indagar o, si més no, intuir allò que ens amaguen i allò que no es veu. La inauguració, dia 18 de novembre, de la Sala XX de les Nacions Unides de Ginebra, em permet destinar l’article (1) a aportar aspectes que s’han ignorat, però que són tan o més importants que els que ens han mostrat. “Serà un acte sorprenent. La cúpula serà a les fosques fins que el rei s’adreci al públic. En aquest moment, s’encendran els llums per il·luminar la intervenció de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans del Palau de l’ONU. Ho podreu veure en directe per IB3”. Aquest anunci es va fer dia 17 de novembre i es reiterà, dia 18 a les 8 h i a les 9 h, en els informatius de la televisió autonòmica. D’haver-se fet així, en il·luminar la cúpula, davant de l’impacte visual dels assistents, molt possiblement un “ooohhh!” d’admiració hauria recorregut la sala, però simultàniament hauria conferit més protagonisme a “l’inaugurador” que no a l’obra i a l’autor. Calia evitar-ho. Una diligent acció, hores abans de l’acte, va imposar el seny. La normalitat requeria que la gent entràs a la sala com, a partir d’ara, hi entrarà tothom. De manera semblant a com entren, a un edifici annex, els visitants que volen veure les pintures de Sert (2).
Hi va haver més coses. Quan es repartiren les 700 invitacions, els organitzadors feren una maqueta d’un tríptic per repartir el dia de la inauguració. En paper blanc brillant, a la coberta hi havia l’escut de la monarquia espanyola i, a l’interior, l’ordre de les intervencions. Era un document que no feia ganes d’estotjar; una tudadissa de paper i de doblers. Una hàbil gestió, pocs dies abans, va imposar seny. A la correguda, però amb encert, es va elaborar un fulletó de 24 pàgines, amb fotografies magnífiques d’Agustí i Antònia Torres, amb un únic i breu text de Miquel Barceló.
I arribam ja al dia D. L’acte s’ha anunciat oficialment només en dues llengües: el francès, com a llengua oficial del cantó suís al qual pertany Ginebra, i l’espanyol, com a llengua dels amfitrions. El protocol establert a les Nacions Unides determina i condiciona l’ús de les llengües de manera idèntica a la Unió Europea. Barceló, si vol parlar, ho haurà de fer en francès o en espanyol. Arribat el moment, Miquel va fins al faristol. Porta a les mans el fulletó que s’acaba de repartir, lamentablement (per normativa) només en francès i espanyol. L’obre i llegeix el text en la llengua de Ginebra. En acabar, treu un paper doblegat, el desplega, i llegeix:
“En la vivor dels miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel (3), de veure el món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color... degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins d’aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells:El fons, amb els policroms moradorsEl pla de l’aiguaLa sabonera blancaI, a la fi, el que reflecteix aquesta mar. El que és davall. Nosaltres!”
Just començar la lectura, els traductors romanen paralitzats i sorpresos. Els assistents aixequen una remor. La gran majoria (especialment els qui presideixen l’acte) es posen l’aparell traductor a l’orella. Quan en Miquel acaba de llegir l’original català, agafa de nou el fulletó i reprèn la lectura del text en espanyol. En un espanyol, per cert, que delata que no és la seva llengua materna ni l’habitual. Miquel Barceló, estrafent el protocol i la norma injusta i mal dictada, va fer allò que, segons Espriu, calia fer: “per salvar-nos els mots; per retornar-nos el nom de cada cosa...”.
Crec que el gest no ha estat reconegut per les entitats del país. És el primer català que parla la seva llengua a les Nacions Unides (4). Fa anys, vaig escriure que Serrat, l’any 1968, va desaprofitar una oportunitat d’or quan es negà a cantar a Eurovisió si no podia fer-ho en català. En comptes de mostrar cartes i anunciar les intencions (que varen ser sabotejades), podria haver aprofitat que la retransmissió era en directe. Barceló ho va fer. Amb un gest senzill i proper, sense paraules grandiloqüents o confitades (5). Amb una metàfora i una bona dosi de poesia, va definir la seva gegantina obra en català i ho va traduir a dues llengües de les moltes que parla i escriu.
Sostenc fa temps la teoria que la projecció nacional catalana no vendrà pel camí de l’erudició ni, tampoc, per la ruta dels il·lustrats, ni, molt menys, per la dels nostres polítics, sinó per la via d’allò que som i ens caracteritza: les lletres i les arts; la cultura (la llengua, la pintura, la música...). Serem reconeguts en la mesura que es reconegui la universalitat de Ramon Llull (pensador), de Pau Casals (músic), de Tàpies, de Miró i, ara molt més encara, de Barceló (pintors). La resta, quasi sempre, són accions eixorques o efímeres. No puc ni vull deixar passar l’ocasió per maleir els governs de reietons autonòmics balears que han destinat i destinen recursos públics a personatges com Michael Douglas o Rafael Nadal per la hipotètica projecció que fan del nom de Mallorca al món. Els Nadal passen, els Barceló perduren!
Retornant a l’acte d’inauguració, encara hi ha coses per comentar. Dels discursos, cal esmentar la referència del ministre madrileny Moratinos al 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (6), en defensa d’un món més just i solidari, però sobretot a l’al·lusió a Pau Casals. No per la citació de Moratinos (a qui algú li va suggerir les referències apuntades), sinó per la repercussió que tendria en el desenllaç de l’acte d’inauguració, em sent impel·lit a fer un parèntesi en aquesta crònica crítica. La relació de Casals amb l’ONU mereix un monogràfic per destapar uns fets amagats arreu del món que, dissortadament, perjudicaren el mestre i, amb ell, els catalans.
L’any 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, compost com a contribució “a la pau mundial” i dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar el 25è aniversari, l’aleshores secretari general de l’ONU, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’himne a les Nacions Unides sobre una lletra (7) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat al poeta britànic nacionalitzat nord-americà, W. H. Auden (8). Dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d'octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’orquestra i cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l'Himne de les Nacions Unides, conegut també com l’Himne de la Pau, davant dels dirigents de tot el món que s’aixecaren, entusiasmats, per aplaudir l’obra. Després, Casals va adreçar-se al públic i, parlant en anglès, va fer una proclama identitària que, encara avui, emociona escoltar (9): “I am a catalan!”. A continuació, el mestre, que feia anys que no tocava en públic, va interpretar en el violoncel El cant dels ocells(10), la popular cançó catalana que ell va fer universal. Han passat 37 anys! A partir d’aquell dia, comença un misteri que he investigat i que ara puc esbrinar-vos. Com així un himne que va ser encarregat (ei, i estrenat oficialment!) no ha tornat a escoltar-se a les Nacions Unides? Com així, ara, l’ONU diu que no té himne oficial (11)? Qui – i per què –va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició musical?
Què va passar? Se sap del cert que les paraules de Casals varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventrell de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco. No hi ha cap informació oficial respecte d’això, però se sap que, amb obscurs moviments diplomàtics, el govern espanyol va fer feina de claveguera desautoritzar i fer desaparèixer l’himne de Casals. Per la seva banda, Auden, el poeta autor de la lletra, va fer part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. En definitiva, els autors de l’himne eren manifestament hostils al govern franquista i viceversa. Però la cosa no acaba aquí. No va ser Espanya l’única interessada a maniobrar per rebentar l’himne. La Gran Bretanya considerava Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país per no haver ajudat a defensar la causa republicana espanyola i, encara que entre el 1956 i el 1961 Oxford va concedir a Auden una càtedra de poesia, els anglesos mai no li perdonaren la “fugida”. L’actuació d’amagatotis d’Espanya i de la Gran Bretanya per silenciar l’himne, coincidiren amb la mort, amb tres setmanes de diferència, dels seus autors (12). Qui defensaria aquella peça? Ni Auden ni Casals no rebrien mai la gratitud dels qui els havien encarregat l’himne i han estat víctimes d’un injust oblit, perquè d’aleshores ençà no s’ha sentit més a cap acte oficial de l’ONU. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat, editat i estrenat oficialment! És evident que els governs d’Espanya i la Gran Bretanya deuen una reparació, però qui més responsabilitats té en aquest assumpte és l’Organització de les Nacions Unides! El titular de premsa podria ser aquest: “L’Himne de les Nacions Unides ha estat censurat, silenciat i proscrit!”.
Però, a què ve ara – em podeu demanar – tota aquesta lliçó d’història i d’histèria? Doncs, que dia 18 de novembre, hi va haver, a més de les actuacions descrites (inauguració sense encesa de llums, programa de mà digne, parlament en català...) una altra “irregularitat protocol·lària” o, si ho preferiu, una nova i hàbil rectificació. La invitació de l’acte proclamava que el convocaven el rei d’Espanya i el president del govern espanyol. Era, per tant, un acte oficial i, com a tal i d’acord amb el protocol vigent d’actuació, requeria la interpretació de l’himne nacional espanyol (13). Aleshores, com així no va sonar? (14) Si no hi havia cap astúcia intencionada, cal deduir que, tractant-se d’un acte al qual assistiria el secretari general de les Nacions Unides, algú va suggerir que el referent musical havia de ser de major rang que l’himne d’un dels estats membres. Així va ser com, sorprenentment, s’anuncià que sonaria l’Himne de les Nacions Unides, és a dir: l’himne no inexistent, però sí esborrat del mapa. Tanmateix, 37 anys després de la ignomínia, qui en sabria noves? Com era d’esperar, ningú no va anar a cercar la particel·la i tothom va romandre descol·locat! Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que s’ignori la simbologia i la història de la institució. Tenint en compte que l’himne, com he explicat, no ha tornat a sonar mai a cap acte oficial d’ençà de la seva estrena, l’any 1971, tenint també en compte que està escrit per a coral i orquestra i la nova Sala dels Drets Humans estava tan atapeïda i estibada que no s’hi podia encabir ni la batuta d’un director, com s’ho farien a Ginebra? Doncs, sigui de manera intencionada o no, dissimuladament o no (cal anar-ho a cercar, ara, a misses dites?), es va ficar mà a la peça que Pau Casals va interpretar just després de l’estrena de l’himne. Va ser així com, a la catalanitat de l’acte, s’hi va afegir El cant dels ocells per fer una triple festa de catalanitat: de la llengua, de la pintura i de la música. Un acte memorable que no s’ha copsat en plenitud per part dels creadors d’opinió. Han fet els ulls grossos o han badat?
I de la cúpula? Cal dir-ne res? Hem de parlar del preu? De la manipulació d’atribuir tot el cost (18,5 milions d’euros) a la intervenció de Barceló quan aquesta no ha arribat a una tercera part de la restauració i adequació de la sala? Hem de caure en la demagògia barroera? Hem de fer notar els greuges comparatius? (15) Volem més prova del cotó que l’airada reacció del PP, de l’ABC, La Razón, El Mundo, la COPE...? On ens hem de situar davant d’uns atacs tan descomunals de la caverna? Per a mi, allò que importa és la meravella que ha estampat Barceló al sostre d’un lloc emblemàtic. Una obra que, com la música de Casals, transcendeix el pas del temps i dóna prestigi als catalans ben nascuts que estimen i defensen la terra.
I de l’autor (16)? Cal dir-ne res? En Miquel Cordella és un home de la terra. De la nostra terra i de la nostra mar. Un argonauta, savi, tímid i discret, que s’embarca en les missions més difícils, gairebé impossibles, i que se’n surt amb una esma que deixa bocabadat qualsevol esperit sensible. L’obra de Ginebra, amb el nom dels Drets Humans, serà una fita més d’un pintor jove que fa gairebé no-res acaba de repuntar el mig segle i que fa preveure una projecció com cap altre pintor viu, fins ara, en la història de la humanitat. Que així sigui i per molts d’anys!
Son Menut (Mallorca), 27 de novembre de 2008Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo
PS:
Un prec: demanaràs als responsables del centre documental que porta el teu nom que agilitin d’una vegada la web en català, Miquel?
Un agraïment: per tot el que representa la cúpula, pel desenvolupament de l’acte inaugural, per la teva discreta (però efectiva) actitud lingüística, MOLTES DE GRÀCIES, MIQUEL!
NOTES:
(1) Vull disculpar-me amb els amics de Criteri per la llargària de l’escrit, però crec que compt amb la complicitat dels lectors, ateses les informacions sorprenents i inèdites que aporta l’article.
(2) Els murals del barceloní Josep Maria Sert i Badia constitueixen una al·legoria contra la guerra. Va ser un regal del govern espanyol republicà, l’any 1936, a l’antiga Societat de les Nacions, precursora de l’ONU. Sert, escudant-se en les seves conviccions religioses, s’acostà al franquisme. Els murals de Ginebra varen ser qualificats per Picasso (i molts de crítics coetanis) com a “mierda sobre oro”. L’art i la crítica no solen ser mai neutrals.
(3) Àrea geogràfica i climàtica del continent africà que limita al nord amb el desert del Sàhara, al sud amb les sabanes i selves del golf de Guinea i d’Àfrica central, a l’oest amb l’oceà Atlàntic i a l’est amb el riu Nil. Té una extensió de quatre milions de km2 i inclou Mauritània, Senegal, Mali, nord de Guinea i Camerun, així com el Txad i Sudan. És sabut que, des de fa molts d’anys, Miquel Barceló viu i fa feina llargues temporades a Mali.
(4) El discurs en català d’Òscar Ribas, dia 4 d’octubre de 1994, es va fer en condició de cap d’estat d’Andorra, amb motiu de la incorporació del seu país a l’ONU.
(5) Com diu Raimon “som gent sense místics ni grans capitans; que en frases solemnes no ha cregut mai”.
(6) Aprovats dia 10 de desembre de 1948.
(7) Eagerly, musician.Sweep your string, So we may sing.Elated, optative, Our several voicesInterblending, Playfully contending,Not interfering But co-inhering,For all within The cinctureof the sound, Is holy groundWhere all are brothers, None faceless Others,et mortals beware Of words, for With words we lie,Can say peaceWhen we mean war, Foul thought speak-fairAnd promise falsely, But song is true:Let music for peace Be the paradigm,For peace means to change Atthe right time, as the World-ClockGoes Tick-and Tock.So may the storyOf our human cityPresently moveLike music, whenBegotten notesNew notes begetMaking the flowingOf time a growingTill what it could be,At last it is,Where even sadnessIs a form of gladness,Where fate is freedom,Grace and Surprise.
(8) Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 – Viena 1973) és considerat el poeta més influent i important en llengua anglesa des de T. S. Eliot. En els seus primers llibres, carregats d’autenticitat, es mostra convençut que la força de la paraula combinada amb l’acció política canviaran el curs de la història. La seva participació a la guerra espanyola (aquella “gloriosa cruzada contra el separatismo”) el va decebre. La posterior derrota de la causa republicana i l’avanç del feixisme a Europa li feren replantejar molts dels seus postulats. Des de 1939 i fins a la seva mort, Auden va viure en parella amb el poeta nord-americà Chester Kallman fent manifesta ostentació de la condició homosexual, la qual cosa els va generar admiració, però també odi i marginació.
(9) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=c3evi2PUTPI&feature=related
(10) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=rt9iz3xApVg&feature=related
(11) Una negació absurda si tenim en compte que l’himne va ser editat el mateix any de l’estrena per Alexander Broude Inc., Nova York.
(12) Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre del mateix any.
(13) En realitat, la marxa reial (o granadera) no és espanyola, sinó alemanya. Va ser un regal de Frederic Guillem I de Prússia a la seva fillola quan es casà amb qui seria Carles III, el mateix borbó que va inventar la bandera espanyola copiant-la (amb la intenció d’assimilar-la i substituir-la) de la senyera quatribarrada de l’antic regne d’Aragó.
(14) He escrit a l’inici que, a vegades, els fets més destacats són els que no se senten ni es veuen.
(15) “Los costes para la construcción del Palma Arena se elevaron 30 millones de euros por encima de lo previsto sin documentar las causas”. Aquest notícia (Diario de Mallorca, 21-XI-08) no ha merescut comentaris a la premsa de la “Villa y Corte”ni tampoc, excepte a Mallorca, al conjunt dels Països Catalans! “El gobierno canario tiene que desembolsar 92 millones de euros por la que iba a ser la obra de arte en la montaña de Tindaya en Fuerteventura sin que se haya movido una piedra” (El País, 19-XI-08). Si 30 i 92 són més que 18,5 no s’ha notat a la premsa!
(16) Cal esmentar, al costat de Barceló, l’andorrà Eudald Guillamet, expert en coves paleolítiques, Ramon López de Vilanova i la Geltrú, que va aportar l’enginyosa recepta amb la textura adequada, el cuiner i pintor italià Toni Vinaello, l’arquitecte mallorquí Antoni Esteva, que va decorar la sala, i el parisenc Jean Philippe Fournier, col·laborador de Barceló des de fa 20 anys, al capdavant d’un equip de feina de devers 20 persones, entre les quals hi havia Marcel·la, la filla de Miquel Barceló ..
the Room of the Human Rights of Geneva, the agenda of the day announced
The Hymn of the United Nations. Those who knew the work, known as The
Hymn of Peace, we knew that it was impossible. The room, pressed in
with 700 persons, did not allow to squeeze in an orchestra and a choir,
how it requires the composition. When he arrived the moment, we remove
the slip of the pen: a cellist interpreted The singing of the birds,
melody that popularized Pau Casals.
The confusion made me curious. Being an official function, not to have
been planned the anthem of the UN, forcing the protocol to use the
hymns of Spain and Switzerland (as summoning states and host). It was
not like this. Wrong The organizers had been wrong? I have inquired and
the conclusion is a surprise that
capitalized, in my view, is demanding reparation! Because the
relationship of Pablo Casals to the UN deserves a monograph, I was
limited to the basic axes to solve the mystery detected. In 1963, Pablo
Casals premiere the oratory The Crib, as a contribution to world peace,
dedicated "to the 18th anniversary of the creation of the UN and the
25th anniversary of the Universal Declaration of Human Rights."
Years later, to commemorate its 25th anniversary, the then UN Secretary
General, U Thant, asked for Pablo Casals in the composition of the
anthem to the United Nations on a letter that, subject to collect
Preamble of the Charter of the United Nations, had been entrusted to
Wystan Hugh Auden, the poet considered the most influential and
important in the English language from TS Eliot. Once completed, the
work was tested and, two months before the Casals did 95 years
old, 24th October 1971 at the UN headquarters in New York, the
orchestra and chorus of the Festival Casals, guided by their teacher,
presented as a world premiere the anthem of the United Nations in front
of delegates from around the world who rose to applaud. Then go to the
Casals assistants in English to make a proclamation excited identity (
"I am English!") Before the cello interpreted "the singing of birds",
the Catalan song that he made universal.
The event made history, however, never again should not be interpreted
the anthem at the United Nations. From that day the mystery begins. As
well as the anthem and officially released edited by Alexander Broude
Inc. New York has disappeared? As well as the anthem remains inside the
arena as the flower romanial? As well as the site of the United Nations
describes the work of Casals and Auden as "an" anthem, but says it has
no official anthem? Who and why he ordered carry-over of that land
poetic and musical composition? Do not need too much research to
clarify what happened. It is common knowledge that the words of Casals,
exile, evil-you-touch-plague and a kick in the stomach for the so
called "open democratic" of Fraga Lopez Castiella and Bravo, Franco
ministers who claims to renovators. There is no official version, but
the evidence reveal that, with diplomatic moves, Spain did sewer work
to disallow the anthem.
For his part, Auden, the author of the letter, had part of the
International Brigades during the Spanish uncivil war. Even he
published a long poem, Spain 1937, which was sold across Europe to
raise funds for medical expenses of the Republican side, where he
drived an ambulance. In addition, Auden lived with the American poet
Chester Kallmann says in ostentation of the homosexual condition. In
short, the government Franco hated the two authors of the anthem. To
round it, in Britain it went well of maneuvering Spain. The British
Auden considered a traitor because, in 1939, he left to the United
States, and adopted the nationality. The poet, disappointed, showed
critical of his country for not having defended the Republican cause in
Spain and, although, in 1956, Oxford awarded him a professorship in
poetry, the British will not forgive the desertion.
The hidden performance of Spain to silence the anthem coincided with
the death, almost simultaneously, by the authors. Auden died on 29
September 1973 and Casals, 23 October of that year. Who argue? Auden
and Casals not received any gratitude and still suffer unjust
censorship. Must be the only known case in history that is killed an
hymn commissioned, edited and released. It is clear that the Spanish
government must repair, but the UN is responsible for having
commissioned the work, be it officially, and then have it buried,
censored, muted and banned reaching unmentionable pressures against the
authors.
The relays at the head of the UN have done that, 37 years after the
ignominy, ignored the story. The antics of the former managers have
been replaced by pure ignorance of the current. It is not about their
having made the big eyes or having daydreamed. November 18 this year,
the United Nations in Geneva, nobody went to search the PARTS of the anthem that had been announced and no one admitted the
error, but "the singing of birds" was to unmask the evidence. The facts
are as described and demand fair redress. If nothing else, the good
name of Casals and Auden. For this purpose, in the hope that the
politicians in making good use, I have built the article.
The original version
Letter of W. H. Auden of the Hymn of the United Nations, used for the
first time officially day 24 october of 1971 in the headquarters of UN
in New York, by the orquestra and choir of the Pau Casals Festival,
directed for its teacher and author of the music.
Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
S'hauria d'escampar com la pólvora, pertot el món