Com es diu en català peliculón? Pel·liculassa? Pel·liculot? Filmàs? (de Filmazo)... Elegy d'Isabel Coixet és un tros de pel·lícula el tema central del qual és la maduració de les persones. Què vol dir madurar? Què vol dir fer-se gran? No es pot ser un nen/adolescent tota la resta de la vida? Si tot això es interpretat per gent com Ben Kinsgley (Gandhi entre moltes d'altres), Dennis Hooper (la mítica Easy Rider és seva) o Deborah Harry i tot plegat és amanit i conjuntat per la cada cop més gran Isabel Coixet, el resultat és una grandíssima pel·lícula. Fins i tot, l'espanyola P, Pe, Pene o Pedrooooooo!!!, Miss Cruz, fa un paper genial interpretant Consuela Castillo.Jo crec que, contra el parer de molts, quan el personatge de Ben Kinsgley no entra a la festa és coherent amb ell mateix i amb la seva vida. El preu que paga és molt alt i el paga amb resignació i, com sempre passa en aquests casos, amb un alt grau d'autocompassió melodramàtica. Dos anys de solitud i autotortura. A més a més la pel·li fa que al llarg d'aquests dos anys se li acumulin tota mena de desgràcies que burxen la ferida i fan més cruel la solitud. La (re)aparició de Consuela Castillo és un drama amb el segell Coixet.
La mort agonística per malaltia ultracruel és el terreny favorit de la Coixet. Ja se'ns va mostrar una mica a Things I never told you (Cosas que nunca te dije), es va fer palesa a My life without me (Mi vida sin mi) i també surt recreat, amb un altre estil (no tant la mort, sinó la tortura i la violació), a La vida secreta de les paraules. Coixet és hàbil perquè ens ho llença, l'espectador s'ho ha de menjar com pugui i ja s'ho farà. La Coixet és condescent (bastant més que Lars Von Trier) i no ens mostra els processos xungos d'aquestes morts. Per a mi això és pitjor perquè allò que no es veu, encara fa més por.
La mort agonística acompanya aquí la vida d'un reputat crític literari i professor universitari que no té altra cosa a fer que cagar-se amb la seva exdona, parlar de literatura per la ràdio, ensenyar literatura a la universitat (mirant d'elegir les millors ties per portar-les al llit), utilitzar el seu millor amic com a psicòleg personal i per últim cagar-se amb el seu fill a qui va abandonar quan es va adonar que el matrimoni és una "institució problemàtica". És un jeta de cuidado? No ho sé, però per a mi és coherent perquè, com diu el títol de la peli, TRIA, escull, la seva vida passant per sobre de tot i tothom. Altres opinions creuen que no tria, sinó que viu dominat per la POR, sempre escull allò més fàcil i més còmode.
Consuela Castillo (excepcional Penelope Cruz) li regira aquesta vida acomodada.
Si això fos el Facebook, ja estaria buscant Isabel Coixet per fer-me admirador seu. Comença a ser una directora de culte important. Si em van agradar les tres pelis abans esmentades, Elegy m'ha encantat. Només em falta veure A los que aman. Algú me'n pot dir alguna cosa?
A la vida has de marcar-hi el teu segell. Isabel Coixet ja ho fet. Segell Coixet.
sergi borges
La mort agonística per malaltia ultracruel és el terreny favorit de la Coixet. Ja se'ns va mostrar una mica a Things I never told you (Cosas que nunca te dije), es va fer palesa a My life without me (Mi vida sin mi) i també surt recreat, amb un altre estil (no tant la mort, sinó la tortura i la violació), a La vida secreta de les paraules. Coixet és hàbil perquè ens ho llença, l'espectador s'ho ha de menjar com pugui i ja s'ho farà. La Coixet és condescent (bastant més que Lars Von Trier) i no ens mostra els processos xungos d'aquestes morts. Per a mi això és pitjor perquè allò que no es veu, encara fa més por.
La mort agonística acompanya aquí la vida d'un reputat crític literari i professor universitari que no té altra cosa a fer que cagar-se amb la seva exdona, parlar de literatura per la ràdio, ensenyar literatura a la universitat (mirant d'elegir les millors ties per portar-les al llit), utilitzar el seu millor amic com a psicòleg personal i per últim cagar-se amb el seu fill a qui va abandonar quan es va adonar que el matrimoni és una "institució problemàtica". És un jeta de cuidado? No ho sé, però per a mi és coherent perquè, com diu el títol de la peli, TRIA, escull, la seva vida passant per sobre de tot i tothom. Altres opinions creuen que no tria, sinó que viu dominat per la POR, sempre escull allò més fàcil i més còmode.
Consuela Castillo (excepcional Penelope Cruz) li regira aquesta vida acomodada.
Si això fos el Facebook, ja estaria buscant Isabel Coixet per fer-me admirador seu. Comença a ser una directora de culte important. Si em van agradar les tres pelis abans esmentades, Elegy m'ha encantat. Només em falta veure A los que aman. Algú me'n pot dir alguna cosa?
A la vida has de marcar-hi el teu segell. Isabel Coixet ja ho fet. Segell Coixet.
sergi borges
