Fa deu dies, al suplement "Cultura" de dissabte 22, Emili Teixidor enllaçava la lectura de Quiet de Màrius Serra, Misteriosament feliç de Joan Margarit i els meus Moments feliços: [...]Els nens invisibles
EMILI TEIXIDOR
Coincideixen a la pila de llibres per llegir tres obres que em semblen lligades per un mateix tema, el dolor o el dol pels fills morts o greument malalts. “Els nens invisibles”, que diu Màrius Serra en el seu Quiet (Empúries). “Buit”, diu l’Oriol Izquierdo en el seu poemari Moments feliços (Edicions 62), en què es pregunta “Quin deu ser el punt de refer l’equilibri?” i “Mai sense el buit, enlloc sense l’absència, que ja tot ho il·lumina”. I Joan Margarit, que a Misteriosament
feliç (Proa) torna al “Parc de la infància”, on posa tot el dolor i el sofriment sobre
la taula sense cap mistificació, tot i que aquí no parla directament del tema i és el títol més allunyat de la temàtica filial, però molts lectors no podran deixar de recordar altres poemes de l’autor on sí que en parlava, i sempre sospita que hi
ha “un nen que juga a amagar-se / en la fosca de la infància”.
En els dos poemaris, de Margarit i d’Izquierdo, hi ha dos poemes que copien cançons infantils com un ressò d’un temps i d’uns infants perduts. He comprovat amb públic que no llegeix poesia que els impressionen molt. [...] “Em llevo a vetllar-te / la nina ha caigut / anit quan dormies / la lluna la pruna / s’ha vestit de dol”. Cançons.
Màrius Serra ens adverteix al començament del seu llibre que “Ell –el seu fill amb paràlisi cerebral– i els que són com ell actuen de miralls”. [...] A mesura que passen les pàgines, amb escenes emotives i divertides alhora, l’autor i el seu protagonista, Llullu, guanyen la partida perquè no solament es fan estimar sinó que fan que el lector s’interessi per tota una colla de temes i situacions, amb el perill que abans d’acabar perdi el referent personal que tenia al principi i llegeixi el text com una narració universal. [...] Aquest allunyament també l’aconsegueixen els títols poètics d’abans, la transformació de la peripècia personal en literatura.
EMILI TEIXIDOR
Coincideixen a la pila de llibres per llegir tres obres que em semblen lligades per un mateix tema, el dolor o el dol pels fills morts o greument malalts. “Els nens invisibles”, que diu Màrius Serra en el seu Quiet (Empúries). “Buit”, diu l’Oriol Izquierdo en el seu poemari Moments feliços (Edicions 62), en què es pregunta “Quin deu ser el punt de refer l’equilibri?” i “Mai sense el buit, enlloc sense l’absència, que ja tot ho il·lumina”. I Joan Margarit, que a Misteriosament
feliç (Proa) torna al “Parc de la infància”, on posa tot el dolor i el sofriment sobre
la taula sense cap mistificació, tot i que aquí no parla directament del tema i és el títol més allunyat de la temàtica filial, però molts lectors no podran deixar de recordar altres poemes de l’autor on sí que en parlava, i sempre sospita que hi
ha “un nen que juga a amagar-se / en la fosca de la infància”.
En els dos poemaris, de Margarit i d’Izquierdo, hi ha dos poemes que copien cançons infantils com un ressò d’un temps i d’uns infants perduts. He comprovat amb públic que no llegeix poesia que els impressionen molt. [...] “Em llevo a vetllar-te / la nina ha caigut / anit quan dormies / la lluna la pruna / s’ha vestit de dol”. Cançons.
Màrius Serra ens adverteix al començament del seu llibre que “Ell –el seu fill amb paràlisi cerebral– i els que són com ell actuen de miralls”. [...] A mesura que passen les pàgines, amb escenes emotives i divertides alhora, l’autor i el seu protagonista, Llullu, guanyen la partida perquè no solament es fan estimar sinó que fan que el lector s’interessi per tota una colla de temes i situacions, amb el perill que abans d’acabar perdi el referent personal que tenia al principi i llegeixi el text com una narració universal. [...] Aquest allunyament també l’aconsegueixen els títols poètics d’abans, la transformació de la peripècia personal en literatura.
