josepblesa |
dilluns, 1 de desembre de 2008 | 01:59h
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Aquesta setmana l’he iniciada amb un viatge a València, dilluns, convidat per l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). L’objectiu era parlar de la situació econòmica, però molt particularment de les relacions econòmiques entre València i Catalunya. En els últims temps, en l’àmbit empresarial hi ha una clara intenció de fer o refer ponts entre València i Catalunya i aquesta associació, l’AVE, n’és un actiu protagonista. De fet, el món empresarial va molt per endavant del món polític i institucional. Compartint dinar i col·loqui amb els empresaris valencians més importants, vaig tenir la sensació que tots plegats treballàvem a la recerca del temps perdut.
Certament, a catalans i valencians ens cal enfortir ponts que sovint, per qüestions de recels, hem utilitzat poc. Els uns i els altres no hem fet bé les coses. Des de València s’ha utilitzat la llengua, i també l’aigua, per motius polítics. De fet, el PP encara ho fa descaradament pel que fa a l’aigua. Des de Catalunya, no hem acabat d’encertar el discurs polític envers els valencians. Ara, però, tenim una nova oportunitat de fer el camí que les darreres dècades, ara pels uns, ara pels altres, o moltes vegades per tots dos, hem anat desfent. Tal com deia, durant molts anys la llengua i la història comunes han estat objecte de polèmica. Avui, afortunadament, ho són menys, però encara no s’han superat totes les diferències i malentesos. En canvi, la realitat econòmica obliga a superar les diferències, i allò que la llengua, la cultura i la història comunes no ens han permès, ara ens ho podran facilitar les relacions econòmiques.
Les relacions econòmiques entre València i Catalunya són extraordinàries. Els valencians són els nostres primers clients i els catalans ho som d’ells. Entre anades i vingudes, més de 14.000 milions d’euros constitueixen l’intercanvi comercial de les dues comunitats, però a més totes dues conjuntament signifiquem un 28,1% del PIB del conjunt de l’Estat –un 36,2% si parlem només de la indústria. També constituïm plegats el 37,4% de les exportacions espanyoles i el 36,4% de les importacions. És a dir, entre València i Catalunya generem prop d’una tercera part del PIB espanyol i un pes encara superior si ens referim a l’activitat industrial o a la capacitat exportadora o a les importacions. En definitiva, catalans i valencians tenim un pes molt important en l’economia espanyola i també en l’europea. No sempre n’hem volgut ser conscients, i per això de vegades no hem tingut prou força per reivindicar, impulsar i aconseguir actuacions que els nostres territoris necessiten.
A més, els uns i els altres tenim grans interessos en comú. Els tenim davant la construcció de les euroregions, que seran, sens dubte, un marc de referència en el futur europeu. El Mediterrani és un enorme actiu per a valencians i catalans i fins ara no ho hem sabut aprofitar coordinadament. També aquí tenim, per tant, un gran terreny de coincidència. Som, per exemple, els grans interessats en el desenvolupament dels grans eixos d’infraestructures del corredor mediterrani. Tenim estructures econòmiques i empresarials amb fortaleses i debilitats coincidents, i totes dues comunitats també tenim en comú la reivindicació d’un tracte fiscal diferent per part de l’Estat. Les balances fiscals dels uns i dels altres presenten saldos i estructures similars. La mateixa llengua i cultura comunes, que sovint sense sentit s’han utilitzat per buscar enfrontament, són també una riquesa universal si les defensem conjuntament amb respecte mutu.
No hi ha, per tant, cap raó perquè no encarem el futur de manera diferent com hem administrat el passat. Fa molts anys que ho defenso. De fet, sempre he defensat la mateixa tesi davant la incomprensió moltes vegades d’uns quants. La millor manera de fer Països Catalans no és reivindicar-los ignorant la voluntat dels seus implicats, sinó construint-los a partir d’una llengua, una cultura i una història comunes, però anant més enllà de la llengua, la cultura i la història també. Cada vegada que vaig a València, trobo a faltar una Unió Democràtica del País Valencià forta i independent de la nostra Unió, però agermanada i vinculada per un passat però sobre tot per un mateix futur.
És un futur que, d’entrada, exigeix reivindicar també conjuntament una sortida de la crisi que passa per la reactivació de l’economia productiva, com he tingut oportunitat de fer novament aquesta setmana en el debat consegüent a la compareixença de Rodríguez Zapatero per parlar de la crisi, de la situació econòmica i de l’ocupació. Una setmana que si bé a Madrid ha tingut aquest debat parlamentari com a punt principal, a Catalunya el més destacat ha estat el balanç dels dos primers anys del segon govern del tripartit, presidit per José Montilla. D’això també us en voldria parlar encara que sigui breument.
Ho he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: Catalunya necessita i es mereix un altre govern. El govern que tenim no és cap garantia per afrontar els reptes que Catalunya té plantejats en el context dels canvis que exigeix la superació de la crisi. Ho he dit també en altres moments, i ho repeteixo: aquest és un govern apartat de la centralitat del país, i això mai és bo i encara menys ho és en les actuals circumstàncies. Ja sabeu que sóc dels que penso que a Catalunya li anirien molt millor les coses si en lloc de tripartit hi hagués un govern de Convergència i Unió i els socialistes (aclareixo, un cop més, que no parlo de futur, ja que aquest està condicionat pels futurs resultats electorals); però, i aquest és el principal problema polític de Catalunya, els socialistes van preferir llogar la cadira de la Presidència de la Generalitat a ERC i IC-Verds a garantir un govern estable, fort i en sintonia amb la voluntat majoritària expressada a les urnes. I així ens va!
Cordialment,
I jo afegiria i us demanaria respostes:
Unió ha estat històricament molt propensa en aquests temes, mentre que Convergència ha estat molt refractària -o contrària, fins i tot- doncs ha tractat el tema com si fóra tabú.
Això a què es deu?
Manca d'astúcia, d'intel·ligència, de saber llegir els mapes europeus: o què?
Aquesta setmana l’he iniciada amb un viatge a València, dilluns, convidat per l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). L’objectiu era parlar de la situació econòmica, però molt particularment de les relacions econòmiques entre València i Catalunya. En els últims temps, en l’àmbit empresarial hi ha una clara intenció de fer o refer ponts entre València i Catalunya i aquesta associació, l’AVE, n’és un actiu protagonista. De fet, el món empresarial va molt per endavant del món polític i institucional. Compartint dinar i col·loqui amb els empresaris valencians més importants, vaig tenir la sensació que tots plegats treballàvem a la recerca del temps perdut.
Certament, a catalans i valencians ens cal enfortir ponts que sovint, per qüestions de recels, hem utilitzat poc. Els uns i els altres no hem fet bé les coses. Des de València s’ha utilitzat la llengua, i també l’aigua, per motius polítics. De fet, el PP encara ho fa descaradament pel que fa a l’aigua. Des de Catalunya, no hem acabat d’encertar el discurs polític envers els valencians. Ara, però, tenim una nova oportunitat de fer el camí que les darreres dècades, ara pels uns, ara pels altres, o moltes vegades per tots dos, hem anat desfent. Tal com deia, durant molts anys la llengua i la història comunes han estat objecte de polèmica. Avui, afortunadament, ho són menys, però encara no s’han superat totes les diferències i malentesos. En canvi, la realitat econòmica obliga a superar les diferències, i allò que la llengua, la cultura i la història comunes no ens han permès, ara ens ho podran facilitar les relacions econòmiques.
Les relacions econòmiques entre València i Catalunya són extraordinàries. Els valencians són els nostres primers clients i els catalans ho som d’ells. Entre anades i vingudes, més de 14.000 milions d’euros constitueixen l’intercanvi comercial de les dues comunitats, però a més totes dues conjuntament signifiquem un 28,1% del PIB del conjunt de l’Estat –un 36,2% si parlem només de la indústria. També constituïm plegats el 37,4% de les exportacions espanyoles i el 36,4% de les importacions. És a dir, entre València i Catalunya generem prop d’una tercera part del PIB espanyol i un pes encara superior si ens referim a l’activitat industrial o a la capacitat exportadora o a les importacions. En definitiva, catalans i valencians tenim un pes molt important en l’economia espanyola i també en l’europea. No sempre n’hem volgut ser conscients, i per això de vegades no hem tingut prou força per reivindicar, impulsar i aconseguir actuacions que els nostres territoris necessiten.
A més, els uns i els altres tenim grans interessos en comú. Els tenim davant la construcció de les euroregions, que seran, sens dubte, un marc de referència en el futur europeu. El Mediterrani és un enorme actiu per a valencians i catalans i fins ara no ho hem sabut aprofitar coordinadament. També aquí tenim, per tant, un gran terreny de coincidència. Som, per exemple, els grans interessats en el desenvolupament dels grans eixos d’infraestructures del corredor mediterrani. Tenim estructures econòmiques i empresarials amb fortaleses i debilitats coincidents, i totes dues comunitats també tenim en comú la reivindicació d’un tracte fiscal diferent per part de l’Estat. Les balances fiscals dels uns i dels altres presenten saldos i estructures similars. La mateixa llengua i cultura comunes, que sovint sense sentit s’han utilitzat per buscar enfrontament, són també una riquesa universal si les defensem conjuntament amb respecte mutu.
No hi ha, per tant, cap raó perquè no encarem el futur de manera diferent com hem administrat el passat. Fa molts anys que ho defenso. De fet, sempre he defensat la mateixa tesi davant la incomprensió moltes vegades d’uns quants. La millor manera de fer Països Catalans no és reivindicar-los ignorant la voluntat dels seus implicats, sinó construint-los a partir d’una llengua, una cultura i una història comunes, però anant més enllà de la llengua, la cultura i la història també. Cada vegada que vaig a València, trobo a faltar una Unió Democràtica del País Valencià forta i independent de la nostra Unió, però agermanada i vinculada per un passat però sobre tot per un mateix futur.
És un futur que, d’entrada, exigeix reivindicar també conjuntament una sortida de la crisi que passa per la reactivació de l’economia productiva, com he tingut oportunitat de fer novament aquesta setmana en el debat consegüent a la compareixença de Rodríguez Zapatero per parlar de la crisi, de la situació econòmica i de l’ocupació. Una setmana que si bé a Madrid ha tingut aquest debat parlamentari com a punt principal, a Catalunya el més destacat ha estat el balanç dels dos primers anys del segon govern del tripartit, presidit per José Montilla. D’això també us en voldria parlar encara que sigui breument.
Ho he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: Catalunya necessita i es mereix un altre govern. El govern que tenim no és cap garantia per afrontar els reptes que Catalunya té plantejats en el context dels canvis que exigeix la superació de la crisi. Ho he dit també en altres moments, i ho repeteixo: aquest és un govern apartat de la centralitat del país, i això mai és bo i encara menys ho és en les actuals circumstàncies. Ja sabeu que sóc dels que penso que a Catalunya li anirien molt millor les coses si en lloc de tripartit hi hagués un govern de Convergència i Unió i els socialistes (aclareixo, un cop més, que no parlo de futur, ja que aquest està condicionat pels futurs resultats electorals); però, i aquest és el principal problema polític de Catalunya, els socialistes van preferir llogar la cadira de la Presidència de la Generalitat a ERC i IC-Verds a garantir un govern estable, fort i en sintonia amb la voluntat majoritària expressada a les urnes. I així ens va!
Cordialment,
I jo afegiria i us demanaria respostes:
Unió ha estat històricament molt propensa en aquests temes, mentre que Convergència ha estat molt refractària -o contrària, fins i tot- doncs ha tractat el tema com si fóra tabú.
Això a què es deu?
Manca d'astúcia, d'intel·ligència, de saber llegir els mapes europeus: o què?
Jo crec que un partit que aspiri a impulsar el Països Catalans, ha de fixar-se un objectiu alt - com es l'independentisme- i amb la seva acció de govern, anar cremant etapes que ens acostin cada cop més al objectiu final.
salut!