Article d'interès sobre educació i la darrera llei (LEC) que s'ha d'aprovar al Parlament del col·lectiu Jaume Damians. En l'àmbit de les diferents lleis d'educació que sorgeixen sempre està bé tenir-ne un altre punt de vista...(article del col·lectiu Jaume Damians publicat també aquí).
Aquests darrers dies ha estat aprovat el projecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ha de contribuir a ordenar i millorar l’actual sistema educatiu, posat en dubte amb la presentació dels informes PISA, de l’OCDE i de la fundació Jaume Bofill, que ens situen a la cua d’Europa en aquest àmbit. Molt sovint, però, ens oblidem que gran part del fracàs del sistema educatiu està justament fora d’aquest. La família, l’entorn o els mitjans de comunicació tenen tanta o més influència que la mateixa escola en la formació dels nostres joves. Així, doncs, a banda de les millores que pugui incorporar la nova llei, cal que tots els agents implicats assumeixin la responsabilitat que els pertoca i que entre tots fem un esforç per prestigiar l’ensenyament, els professors i la cultura de l’esforç, perquè ens hi estem jugant el futur.
En part, l’inici d’aquest problema es dóna als anys setanta i
vuitanta, i ara n’estem patint les conseqüències. Durant aquells anys,
començaven a ser pares la primera generació que havia protagonitzat la
ruptura generacional amb els seus progenitors. Els joves que van ser
pares aleshores, doncs, havien trencat amb els models autoritaris
anteriors i quan van ser ells els qui havien d’educar no sabien què els
havien de dir als seus propis fills, no tenien referents clars. És
l’època, doncs, en què es posen de moda els discursos que defensen
l’autenticitat i l’espontaneïtat. És el moment de la llibertat i
l’absència d’unes normes rígides perquè els nens puguin ser autèntics.
Una concepció molt rousseauniana, ja que es pensa que la societat
perverteix l’individu i, per tant, si se’l protegeix traurà la bondat
natural. El sociòleg Salvador Cardús, però, creu que aquesta
sobreprotecció pot comportar problemes importants: “És una concepció
aberrant des del punt de vista de la lògica social, ja que aquests
individus no s’acostumen a viure en societat. I, per tant, el que feien
aquells pares era crear gent inhàbil des del punt de vista social”. Una
tendència que ha anat en augment, ja que aquells fills han esdevingut
pares i, en part, han reproduït els mateixos models.
Així, doncs, Cardús apunta la importància de marcar unes pautes de sociabilitat per a crear joves aptes per a viure en societat. “Un jove o un nen sense unes pautes de sociabilitat clares és un individu objectivament en situació de risc. I com que són persones socialment inhàbils, la tendència dels pares és protegir-los encara més. Per posar algun exemple, hi ha molts pares que acompanyen els nens a col·legi fins als 14 anys o d’altres que m’han vingut a reclamar un examen del fill a la universitat. Doncs bé, quan aquests nois escapen de la sobreprotecció dels pares, són individus en risc, per les borratxeres, per la droga o per les relacions sexuals i sentimentals”. Evidentment, tots aquests problemes van més enllà de l’escola, però es reflecteixen també en l’educació. Incrementats, a més, perquè sovint els pares fan costat als fills quan les coses no acaben d’anar bé, en comptes de donar el seu suport als professors.
Herbert Spencer, un escriptor britànic del segle XIX, ja deia que “l’objectiu de l’educació és formar éssers aptes per a governar-se a si mateixos i no per a ser governats pels altres”. Doncs bé, en part, aquesta és la idea. És important que els pares actuïn al costat dels mestres i els professors i deixin que els fills decideixin i s’equivoquin, perquè sovint aquesta és la millor manera d’aprendre.
En definitiva, cal tenir molt clar que l’educació és cosa de tots i no podem deixar en mans de l’escola uns problemes que hem creat entre tots. No sabem si la nova llei d’educació serà prou efectiva, però sembla evident que tota sola no aconseguirà solucionar l’elevat índex de fracàs escolar.
Així, doncs, Cardús apunta la importància de marcar unes pautes de sociabilitat per a crear joves aptes per a viure en societat. “Un jove o un nen sense unes pautes de sociabilitat clares és un individu objectivament en situació de risc. I com que són persones socialment inhàbils, la tendència dels pares és protegir-los encara més. Per posar algun exemple, hi ha molts pares que acompanyen els nens a col·legi fins als 14 anys o d’altres que m’han vingut a reclamar un examen del fill a la universitat. Doncs bé, quan aquests nois escapen de la sobreprotecció dels pares, són individus en risc, per les borratxeres, per la droga o per les relacions sexuals i sentimentals”. Evidentment, tots aquests problemes van més enllà de l’escola, però es reflecteixen també en l’educació. Incrementats, a més, perquè sovint els pares fan costat als fills quan les coses no acaben d’anar bé, en comptes de donar el seu suport als professors.
Herbert Spencer, un escriptor britànic del segle XIX, ja deia que “l’objectiu de l’educació és formar éssers aptes per a governar-se a si mateixos i no per a ser governats pels altres”. Doncs bé, en part, aquesta és la idea. És important que els pares actuïn al costat dels mestres i els professors i deixin que els fills decideixin i s’equivoquin, perquè sovint aquesta és la millor manera d’aprendre.
En definitiva, cal tenir molt clar que l’educació és cosa de tots i no podem deixar en mans de l’escola uns problemes que hem creat entre tots. No sabem si la nova llei d’educació serà prou efectiva, però sembla evident que tota sola no aconseguirà solucionar l’elevat índex de fracàs escolar.
