La Constitució Espanyola vigent estableix l'organització territorial de l'Estat en tres nivells: els municipis, les províncies i les comunitats autònomes. D'acord amb l'article 143 d'aquesta les comunitats autònomes es regeixen per lleis orgàniques que tenen el nom d'Estatuts. La única intervenció d'aquests territoris en l'elaboració d'aquestes lleis orgàniques és la seva redacció per una assemblea de membres de les Diputacions quan no hi havia parlaments autonòmics.  Després el Congrés i el Senat tramiten els Estatuts com qualsevol llei, modificant-los com vulguin, sense cap intervenció dels ciutadans dels territoris afectats. Tampoc hi ha cap ratificació en referèndum.

Aquesta reedició de les Mancomunitats de Diputacions era inacceptable per als partits polítics catalans que havien lluitat contra la dictadura aplegats en l'Assemblea de Catalunya. El tercer punt d'aquesta reivindicava el restabliment dels principis i institucions de l'Estatut d'Autonomia de 1932. Un principi essencial d'aquest Estatut era el pacte entre Catalunya i l'Estat, pacte que parteix del fet que el poble català és un subjecte històric, amb dret a decidir. El 80% de vots que van obtenir els partits integrats en l'Assemblea de Catalunya a les eleccions de juny de 1977, la constitució de tots els diputats i senadors electes en Assemblea de Parlamentaris i el milió de persones de la gran manifestació de l'Onze de Setembre del mateix any van fer canviar els plans de Suàrez i de Juan Carlos. Van haver d'acceptar el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del seu president a l'exili, Josep Tarradelles.

Aquesta fita va forçar els articles 151, 152 i la disposició transitòria segona de la Constitució Espanyola. Es creava un tipus d'autonomia política destinada als territoris que havien tingut Estatut d'Autonomia amb la II República Espanyola. D'aquesta manera es reconeixia la validesa del referèndum de 1932 sobre l'Estatut de Núria, i s'establia un procediment paritari per redactar-ne un de nou. També es creaven unes autonomies amb continguts polítics, amb una Assemblea Legislativa, un poder executiu i un Tribunal Superior de Justícia.

És important adonar-se que es va establir un procediment de redacció de l'Estatut que era paritari i destinat al pacte: l'Assemblea de Parlamentaris havia de redactar la proposta d'Estatut. Després aquesta seria debatuda a la Comissió Constitucional del Congrés ampliada amb una delegació de l'Assemblea “per tal de determinar-ne d'un acord comú la formulació definitiva”. Aquest acord comú havia de tenir una doble ratificació: per un costat els ciutadans de Catalunya en referèndum, que reconeixia la seva qualitat de subjecte col·lectiu amb un cert grau de sobirania; i per l'altra el Congrés i el Senat, els òrgans de sobirania espanyols. Aquest mateix procediment es va reproduir amb el nou Estatut d'Autonomia de 2006.

La intervenció del Tribunal Constitucional en l'Estatut anul·larà el caràcter de pacte entre el poble català i l'Estat Espanyol que tenia l'autonomia l'any 1979. De manera unilateral aquest òrgan dictarà el nou text estatutari. Pel que fa a Catalunya aquest Tribunal no té cap mena d'imparcialitat: ni les nostres institucions ni els nostres representants tenen cap paper en el seu nomenament. La nostra indefensió ha estat total. Tots els episodis d'impugnacions d'alguns dels seus membres que s'han viscut en els darrers mesos mostren fins a quin punt és un òrgan polititzat, al servei del PP i el PSOE i no un Tribunal de Garanties. Les seves manipulacions descarades d'aquest òrgan jurisdiccional causarien escàndol en qualsevol país de tradició democràtica arrelada.

Amb la sentència del Tribunal Constitucional culminarà el procés de “reducció de Catalunya a Comunitat Autònoma de règim comú” que va començar quan la monarquia postfranquista es va adonar que no necessitava els catalans per obtenir la credencial de democràtica. La determinació pacífica del poble català els havia obligat a concessions que consideraven inadmissibles i calia retornar a la política enunciada pel Comte-Duque de Olivares al rei Felipe IV respecte a Catalunya, València, Aragó i Portugal: “reducir todos estos reinos a las leyes de Castilla”. Per aconseguir aquest objectiu van començar utilitzant l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, que va ser l'excusa per redactar la LOAPA. L'espoli fiscal ha estat una altra mostra d'aquesta actitud se sotmetre els catalans.

La laminació constant de l'autonomia catalana en els tretze anys de govern de Felipe Gonzàlez i en els vuit de José Maria Aznar va portar a la redacció del nou Estatut. Quan aquest va ser aprovat el 30 de setembre de 2005 es va desencadenar la pitjor campanya anticatalana des de la mort del General Franco. Hi van participar totes les institucions del Regne d'Espanya, començant pel cap de la Junta d'Estat major de l'Exèrcit de Terra, el General Mena, passant pel President del Tribunal Suprem, el Governador del Banc d'Espanya, el Defensor del Poble. També hi van participar totes les organitzacions socials espanyoles des de la Conferència Episcopal a la CEOE. Es va declarar un boicot als productes catalans i es van organitzar manifestacions amb centenars de milers de persones. La hostilitat de tots els mitjans de comunicació espanyols de totes les tendències va ser tan brutal com unànime.

Aviat la sentència del Tribunal Constitucional culminarà alhora la campanya anticatalana i de reducció de Catalunya a una Comunitat Autònoma de règim comú.