Si encara espero trobar totes les respostes en un llibret potser vol dir que alguna cosa no va bé, que encara no he acabat d'entendre que sóc humà i passejo sol sota la pluja, que res ni ningú m'acompanya mentre trepitjo les fulles caigudes que omplen les voreres i els parcs.
Si encara confio que Schwanitz i els seus lúcids resums m'ajudin a entendre alguna cosa potser vol dir que encara no he entès res, que no he après a escoltar el so de les llàgrimes quan em ballen al palmell de les mans o regalimen pels abismes d'un món fet d'espais i petons, d'escales i temps.
Si en algun moment he sospitat que arribaria a conèixe'm millor, que la lectura dels clàssics em serviria per arribar al fons de la qüestió, potser hauré d'admetre d'una vegada que estic condemnat a continuar investigant-me, a sorprendre'm cada matí en esbrinar que ni sé qui sóc.
És cert que és més fàcil dir que no entenem el caràcter d'algú, abans de reconèixer que: no sé qui sóc i potser per això aquell 'algú' no m'entén.