M'han convidat al Congrés de Llengües Minoritzades, a Bilbo organitzat per Leizaola Elkargoa, i era l'única catalana. M'he sentit com a casa, més ben dit, millor que a casa. Quan em van trucar, em van dir que era la Mavi Dolz la persona que els havia parlat de mi. Sempre més li ho agrairé. L'acollida ha estat sensacional, i m'alegro de l'oportunitat d'haver pogut conèixer aquesta gent, especialment l'ànima de l'organització, en Patxi, i també l'Iker Martínez o en Xavier Monasterio, que parlen tan clar sobre el que ells pensen que s'està fent malament, són tan sincers dient les veritats més punyents, tenen tanta fermesa en les seves conviccions, que ens fan avergonyir (almenys a mi), perquè la nostra causa, al costat de la seva, em sembla frívola i tot. Mai no hem debatut sobre què passa amb el català com ells ho fan amb l'euskera: per què no gosem?
Ens inventarem alguna cosa per fer junts, amb bascos i gallecs. Hem establert uns lligams que no es trencaran així com així: mai no havia tornat amb una maleta tan plena (de records, de targetes, de regals i de nous amics) i mai no havia entrat tan a fons en una realitat diferent de Catalunya. Quan penso en el munt de vegades que he visitat Euskadi m'esvero, perquè de fet no en sabia res, del que passa amb l'euskera, fins que no he escoltat aquesta gent, que no es lamenta -com fan la meitat dels catalans- ni mira cap a una altra banda -com fa l'altra meitat-, sinó que reconeix que els joves ja no trien la llengua dels seus pares per defecte, i mira d'esbrinar-ne les causes: l'escola no és la garantia (com a Catalunya, de fet, tot i que el procés potser és més lent). És ben dur de reconèixer-ho, i ben difícil d'esmenar-ho.
Però el primer pas és adonar-se'n. El segon, el que ara han fet ells: parlar-ne internament i convidar persones d'altres països amb problemes semblants, per veure bones pràctiques (és la moda europea, ja ho sé, però funciona).
El tercer és el que costarà més: aplicar polítiques lingüístiques agosarades per revertir el procés.
Postdata: "olvidar la historia, es condenarse a repetirla"
Un plaer poder compartir experiències,
encara que fos per breu espai de temps. Als parlants de llengües
petites no ens queda cap altre remei: organitzar la nostra comunitat
lingüística per compactar i créixer. Segur que tindrem ocasió de
col·laborar aviat. Moltes gràcies per comptar-nos les vostres
experiències i fins aviat.
(espero que no me haya fallado el traductor ;)
Buenos días, Iker,
En español, si me lo permites, mi traductor al euskera me ha fallado :). Sólo quiero agradecerte una vez más vuestra hospitalidad, y decirte que vamos a seguir en contacto. Sin ir más lejos, ayer mismo hablábamos de la posibilidad de firmar convenio con vosotros para impartir cursos de euskera en Girona y vosotros cursos de catalán en vuestros centros. Creo que podría funcionar. No puede ser que los de Finlandia aprendan euskera y los de Cataluña no. Y claro, lo mismo con los gallegos.
Olvidé deciros que tenemos alguna pareja lingüística euskera-catalán, eso sí. Por algo se empieza...
Només un comentari molt petit.
Dius que els catalans, una meitat es lamenta i l'altre meitat mira cap a una altra banda.
Entenc el que vols dir, però dues coses:
La primera, és que crec que n'hi ha molts més que la meitat.
La segona, que no és que uns es lamentin i els altres mirin a un altre lloc, sinó que són els matixos. Els mateixos que es lamenten també miran cap a una altra banda per no haver de fer cap esforç per remeiar-ho.
No hi acabo d'estar d'acord, perquè hi ha molta gent que no considera important aquesta qüestió, i ho deixa passar tot: senzillament, la llengua no és cap problema per a ells, mentre s'entenguin, i consideren que estem obsessionats. I n'estan molt convençuts. Parlava d'aquests, quan deia que miren cap a una altra banda, perquè potser ja els està bé com està, o bé no volen fer cap esforç per mirar d'arreglar-ho, com tu dius.
Gràcies pels dos comentaris, aquest i l'altre.