Setmanari El Temps, núm. 1274, d’11 de novembre de 2008: Entrevista a John Eldridge (Southampton, Anglaterra, 1936): “Els mitjans de comunicació generen ignorància”. En aquesta entrevista, Eldridge diu coses molt interessants. Parla de les “absències significatives” per referir-se a “allò rellevant que passa al món, però que no rep cap atenció” (per part dels mitjans). Eldridge, segons explica El Temps, “va revolucionar les investigacions sobre la influència dels mitjans de comunicació. En aquesta entrevista parla de manipulacions, discursos hegemònics i assumptes silenciats”.
Sovint m’obsessiono per la necessitat de contextualitzar la informació que donen els mèdia, tant respecte a fets concrets, com quan es donen estadístiques, etc... Sempre cal comparar-ho amb altres fets i dades i explicar-ne els antecedents, sino la informació se l’emporta el vent, no aporta contingut per entendre el què passa. Per exemple, dir que hi ha un 30 % de no sé què, no vol dir res, sinó ho compares amb dades anteriors. Dir que hi ha X morts provocades per la violència de gènere, no vol dir res, sinó es compara amb dades anteriors. Hi haurà una reacció visceral i momentània, però no un aprenentatge del què està passant.
Doncs bé, Eldridge diu que existeix “(...) el problema de no tenir explicació del què passa. En la majoria de les anàlisis (que ha fet el seu grup d’estudis) arribem a la conclusió que el telespectador no rep cap explicació dels fets o, a tot estirar, en rep una explicació molt limitada. En el cas del conflicte entre Israel i Palestina, sempre s’informa de fets concrets: atacs, atrocitats, víctimes..., però no s’entén el context del problema.” I, segueix, “els mitjans de comunicació se centren a donar fe dels esdeveniments, no a explicar-ne les causes. Veure les coses a través de la pantalla (és un estudiós de
I, acaba l’entrevista, afirmant que és “absolutament” favorable a mantenir el sistema de televisions públiques als països europeus, “perquè malgrat les limitacions de les televisions públiques, donen la possibilitat a les societats de tenir un mitjà de comunicació que resta al marge de les pressions comercials, tant com pot. No del tot, és cert, però al màxim possible. Les televisions públiques a Europa estan en perill i això és un problema molt greu.”
Personalment, també estic a favor de les ràdios i televisions públiques i, un exemple que sovint em passa pel cap és el cas de TV3, Catalunya Ràdio i Rac1. És molt fàcil queixar-se de programes que -amb raó- no ens agraden -pels precedents amb els que ho comparem- com són El Matí de Catalunya Ràdio amb
Amb això resulta que TV3 ho ha de fer tot: Informar, entretenir, fer doblatges, telecutrerio,....
Salut!
Marc