Edetaorg |
Opinió |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 12:11h
Caldria
intrincar-se pels laberints de l'especulació més arriscada per arribar
a intuir quin paper hauria representat Joan Fuster si el franquisme no
haguera existit, si el País Valencià que va transpuar durant la II
República haguera fet la seua seguida sense entrebancs, si no haguérem
patit els estralls de la llarga i inacabable “transició”. Joan Fuster,
a força d'escriure sobre els ets i uts de la nació dels valencians, del
nostre atzarós passat, de la misèria del present i de les possibilitats
del futur, va acabar per ser interpretat per alguns com a pare de la
pàtria. I vés per on que són aquests mateixos, els qui li reteren
devoció des de l’ortodoxia més incompetent, que ara volen anatemitzar
la seua reflexió cívica (digueu-ne política si voleu), és a dir els
escrits més lúcids que com a ciutadà va assajar Fuster. Són aquests els
qui parlen de “fusterianisme” en termes de doctrina política, com si
digueren “blasquisme”o “lerrouxisme”, amb la diferència, però, que el
de Sueca mai no va ocupar càrrecs en cap organització política.
Vaig llegir per primera vegada Joan Fuster allà pels catorze anys. Tot el que ell m'explicà als seus llibres m'obriren els ulls del què som i com som els valencians i cap on hem d'anar. M'ajudà a desfer-me de falses idees i concepcions que tenía sobre Espanya, els espanyols, Catalunya, els catalans i nosaltres. Ara tinc trenta-quatre anys i una filla de dos. Comprove astorat que la situació no ha canviat des d'aleshores, que potser no veuré el somni de Fuster, que també és el meu, realitzat i el que és pitjor: potser la meva filla tampoc no el veurà atés la deriva que ha prés el nostre poble. Contemple amb estupefacció i un poc emprenyat com sectors de la nostra política autòctona, necessaris per al nostre desenvolupament i reafirmació, reculen dels seus conceptes i se'n desdiuen de tot allò que van ser. El pitjor és que açò obri una nova escletxa, una nova ferida entre valencians, una nova diferència. Ara ja no tan sols som "catalanistes" i "blaveros", ara també hi hà els de la renovada "tercera vía". I mentre Espanya fent camí. Salut!
Fotos amb drets parcials penjades al Flickr. Es tracten de panoràmiques de carrers i places, així com de diversos esdeveniments tant de Llíria com del Camp de Túria.
Caldria
intrincar-se pels laberints de l'especulació més arriscada per arribar
a intuir quin paper hauria representat Joan Fuster si el franquisme no
haguera existit, si el País Valencià que va transpuar durant la II
República haguera fet la seua seguida sense entrebancs, si no haguérem
patit els estralls de la llarga i inacabable “transició”. Joan Fuster,
a força d'escriure sobre els ets i uts de la nació dels valencians, del
nostre atzarós passat, de la misèria del present i de les possibilitats
del futur, va acabar per ser interpretat per alguns com a pare de la
pàtria. I vés per on que són aquests mateixos, els qui li reteren
devoció des de l’ortodoxia més incompetent, que ara volen anatemitzar
la seua reflexió cívica (digueu-ne política si voleu), és a dir els
escrits més lúcids que com a ciutadà va assajar Fuster. Són aquests els
qui parlen de “fusterianisme” en termes de doctrina política, com si
digueren “blasquisme”o “lerrouxisme”, amb la diferència, però, que el
de Sueca mai no va ocupar càrrecs en cap organització política.
Salut!