M’assabento avui de la mort de Miguel Núñez, un vell lluitador comunista
que, afecte d’una malaltia crònica en estadi terminal, va prendre la decisió de
passar les seves darreres setmanes o mesos de vida a Barcelona on, deia, estava
convençut que es respectaria la seva voluntat de morir amb dignitat i, si ell
ho demanava, no se li aplicarien mesures que allarguessin innecessàriament el
seu sofriment.
(segueix)
Per a alguns curts de mires, afavorir que les condicions en què es produeix
la mort d’una persona que sap i és conscient que s’està morint és poc menys que
ajut al suïcidi -una qüestió que consideren moralment reprobable i legalment punible-. Són aquests els que no entenen que una nena de 13 anys, la Hanna Jones, es negui
a deixar-se practicar una intervenció que, a més de no tenir l’èxit assegurat
en una proporció prou “engrescadora” de casos, precisa de l’administració d’una
medicació amb uns efectes secundaris i potencial de complicacions superiors als
que la nena, pel fet d’haver-los viscut ja al llarg de la meitat de la seva
vida, no està disposada a passar.
No és només un problema de dret a morir amb dignitat, que ho és, sinó també
i sobre tot de viure els darrers mesos, les darreres setmanes, els darrers
dies, amb dignitat, sense ser víctima de l’acarnissament terapèutic, de tractaments
i intervencions innecessàries o si més no que no asseguren, si més no raonablement, que després dels
mateixos arribem a estar millor que abans d’iniciar-los. I això val quan tens
87 anys (Núñez) o 13 (Hanna Jones)
