Siguem (volgudament) exagerats: ha de venir una pixapina –que desde fa un grapat d'anys viu a la ciutat de València–, per explicar-nos què bonic que és el nostre territori i convidar-nos a fer una passejada pel País Valencià. A grans trets, aquesta és la idea. I la que ens ho porta ben cuinat és la Núria Cadenes, aquella noia que per a molts va ser una pintada en una paret, però que en realitat és tota una dona de carn i os, periodista d'El Temps i escriptora.
Aquesta és la conclusió ràpida que podem extreure de la vesprada d'ahir; en vam parlar en el marc del sopar tertúlia amb l'escriptora que van organitzar des del Via Fora! de Sants (sí, la programació dels Via Fora! seria un altre tema mereixedor d'un post ple de floretes poc-modernes. Però està a la carpeta d'esborranys, com tans d'altres... tot arribarà).
I ara arriba el més interessant... Una mica de contingut, siusplau, senyora!
La idea principal és que des del Principat, el País Valencià es veu com un racó molt llunyà carregat d'alienígenes blaus amb antenes i expulsadors de vocables estranys. I es que ells pugen, però a nosaltres ens costa baixar cap al sud. Musicalment sabem que els Obrint Pas o Pau Alabajos (per citar-ne només dos d'estils diferents) fan un grapat de km setmanalment per portar-nos la seva música, però el camí de (re)torn es fa més difícil (o ens el fem més difícil). No és un feedback equitatiu.
Doncs bé, les excuses s'han acabat; sí, a València es parla català. Sí, no és un guetto. Sí, els moviments independentistes existeixen. No, les línies de l'asfalt (encara) no estan pintades de blau en comptes de blanc. No, encara queden pardals entre les gavines. No parlem dels independentistes com una espècie en vies d'extinció.
A més, ara na Núria Cadenes ens dona un grapat d'excuses per anar-hi: a Vine al Sud! Guía lúdica del País Valencià (Columna, 2008) les ordena per mesos (què no t'has de perdre en cada període de l'any) i per noms (quins personatges històrics mereixerien protagonitzar un Braveheart a la catalana i malauradament passen desaparcebuts). Un repàs necessari a la realitat del sud dels Països Catalans.
Aquesta militant cita amb eufòria –en els punts de llibre promocionals del llibre– a Joan Fuster com a gran plasmador, en quatre ratlles, de la més pura realitat:
"Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional –des dels punts de mira econòmic, polític i cultural–, el catalanisme no deixara d'ésser un moviment fracassat en potència".
Personalment, algun dia tinc el cervell a un costat, i algun dia a l'altre. No cal negar-ho. Musicalment, per sort, tinc ben clara la qualitat i la unió dels Països Catalans. En d'altres àmbits, depèn clarament de qui tingui al meu voltant (si és Núria Cadenes o el que em diuen els (tele)diaris). Però avui m'ha quedat una idea més clara: encara que sembli mentida, hi ha els mateixos km. de València a Barcelona que de Barcelona a València...
