La consellera de cultura i el conseller de cultura dels governs illenc i principatí, promouen una iniciativa conjunta per posar a l'abast de la gent, la lectura de llibres en català als mitjans de transport públic d'amdós territoris.Una molt bona notícia, avui IB3 i TV3 han informat sobre aquesta nova col·laboració entre els governs de les Illes i del Principat.
Reimposar tots els punts de contacte que va desfer el govern de Jaume Matas, ha estat i és una tasca que hauría de quedar ben blindada perquè cap govern la pugui desfer mai més.
Algún dia, s'haurà de fer el mateix amb el País Valencià.
Sense gaire rebombori, amb natural·litat i eficàcia.
A continuació un article de Bernat Joan i Mari, públicat al Diario de Ibiza avui.
Llegesc amb
estupefacció que el Col·legi de Metges de les Illes Balears i el
Sindicat Mèdic i el d´Infermeria s´oposen al fet que el català sigui un
requisit per exercir la seua professió a la nostra part del món. De
seguida que ho veig, mentre vaig obrint les pàgines web d´un parell de
diaris illencs, em ve al cap el cas d´aquella bona dona, ja d´edat
avançada, que es va presentar al metge per explicar-li que tenia un mal
persistent a l´estómac, que no la deixava viure. Abans que ella pogués
començar a parlar, el metge li va formular tota una sèrie de preguntes,
en castellà. Aquella majora ja estava prou atabalada pel fet d´haver
d´anar al metge i pel mal que sentia a l´estómac, com per, a més a més,
haver d´anar fent exercicis lingüístics, amb les dificultats afegides
d´intentar parlar (i, abans, entendre) una llengua que no era la seua.
Vagi per endavant que la pacient en qüestió viu en un poble de Mallorca
i que la seua llengua habitual és el català («es mallorquí», que diria
ella mateixa). Probablement, en la seua pregunta, el metge, a més
d´expressar-se en castellà, usa algun tecnicisme del tipus `aquejada´,
`enfermedad´, `espasmo´ o d´altres vocables que se suposa que tothom,
al món mundial, entén. La madona, evidentment, no rasca bolla, i va
quedant, de mica en mica, més i més estupefacta. Al final, el
facultatiu fa un diagnòstic impecable, ple de professionalitat: la
majora pateix alzheimer. No lliga discurs, no parla, no s´expressa de
manera comprensible. I, per a l´astre de la medicina que l´acaba
d´atendre, tots els símptomes apuntes claríssimament a una malaltia ben
clarament definida. Diagnòstic: alzheimer. Tenia una úlcera d´estómac,
però no ve d´un palm...
De
casos com aquest n´hi ha a senalles. Qui no entén que sense parlar
català no es pot exercir la medicina a les Illes Balears no hauria de
poder ser metge. N´hi ha dos-cents, que participaren en una
manifestació contra el requisit del català davant el Consolat de Mar,
que ja haurien de ser fora de la professió. Perquè comunicar-se amb el
pacient en la seua llengua (especialment si no es tracta d´una persona
que hagi vingut de l´altre cap del món, sinó d´un indígena que sempre
ha estat al seu redol) constitueix un element bàsic per a una atenció
mèdica de qualitat. Fins i tot quan els pacients són de fora, s´ha de
fer tot l´esforç possible per atendre´ls en la seua llengua. Per això,
trob que la gent que treballa en el món de la sanitat hauria de ser
políglota sempre. Record -i encara alguna cosa se´m remou per dins- una
vegada que acompanyava un malalt que compartia habitació amb un major
amb un càncer terminal, que tenia amatentment al seu costat la seua
dona, també anciana. Se´ls escolava la vida i es tenien només l´un a
l´altra. I ja per poc temps. Parlaven anglès. No sabien espanyol.
Tampoc català, però això era irrellevant. Vaig fer-los de traductor amb
un infermer remugaire, que només parlava espanyol. Quan sortia de
l´habitació, encara es va atrevir a renyar-los (per molt que no
l´entenguessin): «¡Y a ver si aprendemos a hablar español, que aquí se
tiene que hablar español!». Vaig horroritzar-me només de pensar que una
persona amb una psique tan maltreta un dia em podia haver de treure
sang o de posar-me una injecció. Però, sobretot, em va sobtar la
duresa, la manca de consideració, l´anul·lació de capacitat de relació
humana que suposa el nacionalisme fanàtic.
Una persona malalta no
és un ciutadà en condicions normals. Es troba desvalgut. Necessita no
només una atenció amb eficàcia tècnica (que no et diagnostiquin un
alzheimer per una apendicitis, per exemple), sinó també que et tractin
com a una persona humana. Una vegada -ja fa anys, d´això, i era a
València i no a Balears- una escriptora prou coneguda acabava de tenir
un infant. Sagnava molt i es trobava malament. Tècnicament, era evident
que acabava de parir. Va fer una consulta a una infermera que tenia a
la vora. I que era monolingüe. «Estamos en España», li va contestar la
sanitària. I aquí es va acabar l´atenció a la fresquíssima mare. Que,
òbviament, va tenir una dolència afegida, aquesta vegada de tipus
psicològic.
Que els metges i el personal sanitari en general, a
les illes Balears, hagin de saber català (i no només passivament, sinó
activament) no forma part de cap planificació lingüística ni cultural,
ni pretén satisfer cap necessitat autonomista. Constitueix un requisit
imprescindible per poder proveir un servei sanitari adequat, un
requisit bàsic per poder atendre els malalts com pertoca.
Gràcies,
Ferran
Salutacions!.