"Una bombolla especulativa se sosté sobre una aposta que es confirma ella mateixa."

Aquesta afirmació, una de les moltes, que deixa anar Glucksman en el seu article dóna una pista del que hi trobarem. Hi podrem estar d'acord o no, però mai ens deixarà indiferents.

Una bombolla econòmico-mental

És inútil de consultar els grans economistes clàssics per a comprendre la crisi actual. Només cal que rellegiu “La tulipa negra” d’Alexandre Dumas i l’esperit del capitalisme descendirà sobre vosaltres. Tot comença i acaba en l’especulació, a la vegada dinàmica, conqueridora, opció per a un avenir pròsper i, d’altra banda, espiral perversa d’esperances, acumulació de crèdits obtinguts a partir de pronòstics ultra optimistes, castell de cartes que s’emporta el ventdels primers resultats insatisfactoris. L’especulació és la força positiva, vint anys de globalització, l’enriquiment no pas només d’uns quants, sinó de la majoria del planeta; per exemple: la Xina... i patapam! l’amenaça d’un ensorrament proporcional a l’èxit precedent.

En una escala diferent, la lògica de la rauxa especulatiu sobre les tulipes evocada per Dumas anuncia les piràmides de crèdits vacus que són les hipoteques d’alt risc. El capitalisme és la mutualització asseguradora dels perills i de les esperances. D’aquí el dinamisme i, simultàniament, l’especulació sobre l’especulació. A la vegada la reglamentació prudent i la transgressió imprudent de les antigues regles, els riscos compartits i l’audàcia d’arriscar millor que els altres. D’aquí les fallides individuals o col·lectives, que marquen una expansió impossible de controlar per endavant però, després de tres segles, insubmergible malgrat els abusos successius i gegantescos. És inútil d’oposar un capitalisme industrial suposadament assenyat a una esfera financera condemnada a la follia. El progrés industrial mateix no és pas cap bassa d’oli, i alterna sense treva entre creació i destrucció, entre el bandejament des les antigues forces productives i l’explosió de noves fonts de riquesa. El sistema financer encoratja aquest moviment de destrucció creadora que ha definit, segle rere segle, l’occidentalització del món.

Res d’original, per tant, en les bombolles que amenacen amb la implosió de l’economia planetària, si no és la despreocupació amb què hem permès que s’anessin inflant. I, tanmateix, els advertiments no han mancat pas. Als Estats Units (Enron), com a França (Crédit Lyonnais, BNP), rauxes econòmiques locals però ruïnoses han deixat al descobert, al davant d’empreses privades o públiques, això és igual, uns responsables napoleònics que es creien que s’ho podien permetre tot. Hem vist funcionaris que llençaven les seves empreses a l’assalt de Hollywood, això sí, sense descurar tanmateix els beneficis personals, i els contribuents ja han hagut de pagar els plats trencats.

El problema no és tant aquesta o aquella altra tècnica financera que ara ens prometen que controlaran, sinó l’estat d’ànim general que n’ha permès la floració desenfrenada. En els consells d’administració hi trobem el ‘leitmotiv’ postmodern: no hi ha cap perill, no pot passar res dolent, com ho demostren les indemnitzacions milionàries als executius cessats. Des de la fi de la guerra freda, la promesa d’un món assossegat difon, ‘urbi et orbi’, l’anunci d’una història sense desafiaments, sense conflictes, sense tragèdies que ho autoritzen tot, sigui el que sigui.

Una bombolla especulativa se sosté sobre una aposta que es confirma ella mateixa. Segons el lingüista Austin, és “performativa”. Per a l’especulador, donar crèdit és fer existir. “Oberta la sessió!”, declara el president d’una assemblea, i és veritat perquè ell ho diu: aquí, la realitat està regulada pel que es diu, mentre que en els casos normals el que es diu, que ja no és performatiu sinó indicatiu, està regulat per la realitat. La bombolla financera acumula crèdits sobre els crèdits i s’enriqueix gràcies a la seva autoafirmació. Es tanca en la relació amb ella mateixa, és el seu costat bombolla, i aboleix progressivament el principi de realitat: només són efectius els productes financers que més inversions inventen.

Aquesta fantasia d’omnipotència napoleònica no anima només l’empresari, sinó també els qui li permeten que s’arrisqui; no només els caps de les institucions financeres, sinó també lesautoritats polítiques, universitàries i els mitjans de comunicació de masses, que no s’inquieten per res. La ideologia performativa – és veritat perquè ho diem nosaltres– governa l’occidentalització del planeta des de la fi de la guerra freda: com que el bàndol contrari s’ha disgregat, el futur ens pertany i els perills fonamentals s’han esvaït. Reconeguem en la negativa ‘performativa’ de la referència a la realitat la ‘folle du logis’ que els autors clàssics anomenen ‘imaginació’. El postmodern, que es considera ‘per sobre del bé i del mal’ i que es riu de la distinció entre la veritat i la falsedat – suposat ídol del passat–, deixa les regnes a la seva imaginació i habita en una bombolla còsmica. L’eufòria no és pas menor en matèria política que en manipulació borsària; han calgut gairebé deu anys perquè Bush, Rice, Blair i el quai d’Orsay descobrissin que Putin no és el ‘good guy’ i el demócrata en embrió que tant els agradava. Probablement encara caldran deu anys més abans que procedim a una avaluació freda dels dos tombants decisius que han marcat la fi del segle XX.

La reunificació d’una gran part d’Europa la qual, des de les revolucions democràtiques de Geòrgia i Ucraïna, inquieta sobiranament el Kremlin. I l’emergència de la Xina, que modifica de dalt a baix l’equilibri mundial. D’una banda, el ‘miracle econòmic’ promogut per la reforma de Deng Xiaoping relega definitivament i planetàriament l’economicisme col·lectivista marxista al Museu Grévin: els avantatges de l’economia de mercat avui salten a la vista. D’altra banda, un miracle econòmic tan enorme no és cap garantia de democràcia ni de coexistència pacífica; recordem que els dos miracles econòmics més grans del segle XX, Alemanya i el Japó, van tenir els orígens en els 50 milions de morts de la Segona GuerraMundial. Tant de bo el remoreig que anticipa una crisi universal ens ofereixi l’oportunitat de sortir de la bombolla mental postmoderna, de refredar sota la dutxa l’eufòria dels nostres piadosos desitjos i de gosar, d’una vegada, d’obrir els ulls del tot [o, com diem en bon francès, “avoir les yeux en face des trous”]. Però molt em temo que amb això només estic expressant un desig piadós més.

André Glucksmann