La meva besàvia -la Pepa de La Fleca- era una doneta menuda vestida de negre i amb un davantalt blanc subjectat amb dues agulles imperdibles. També era un monyo cendrós i unes galtes plenes i ralet, ralet, pica el dineret a la seva falda.
Era una dona discreta, que no li agradava sucar cullerada mai. La seva passió, la relectura de les obres de teatre de Sagarra, comèdies en deia ella, llegia els parlaments del personatges com qui passa rosari.
Només quan la mosca li pujava una mica al nas, alçava la vista del llibret i amb la mateixa indiferència deia: "a Tarragona hi ha malalts i a Madrid massa crits".
Els de la família encara no n'hem tret l'entrellat de si aquests crits es referien al clima enrarit i crispat de la societat messetària o si per descomptat, dona de faràndula com era, es referia a la mena de teatre que es feia i a tenor del que els d'Antena 3 van tenir els pebrots d'estrenar ahir, encara es fa.
"A tortas con la vida" -així s'anomena la criatura- és un combat d'esgarips: a veure qui crida més. Les situacions són del vodevil més matusser; els personatges, indigeribles, s'encabeixen en actors mediocres que volen fer riure; les trames són un despropòsit rere l'altre i el guió és una mena de campi qui pugui generalitzat.
La cirereta al pastís: la presència de Juanjo Puigcorbé que deu haver cobrat una pasta per desprestigiar el seu talent a costa de fer de cirugià plàstic -oh, oh, fins i tot s'han atrevit amb la sacrosanta "Nip/Tuck" i la patada a l'estrellat de la petita del clan Molina, nefasta com la resta.
Esperem que la cosa no duri gaire -24,7 de Share no és cap filigrana- i esperem, sobretot, que els de la nostra, encetin la nova temporada d'aquesta gran, grandiosa sèrie que és "Porca misèria".
Estic xocat. El personatge que les porta de cap -celobert cap avall, degraciàdament- sentenciava, " ayer, D. como se reía con la nueva serie (...) como se reía". Serà un reflex -matuser i des ubicat- de la dificultat de visió que ens afecta i no ens deixa avançar ? coberts del tel d'en Parcerises?
I ja posats: ahir vaig disfrutar de Brücke, exposició sobre el moviment expresionista alemany (!), que em va recomanar la que em té entelat. Ahir era el darrer dia. Un dels quadres era el bany tranquil, i de relaxant contemplació, d'un grup de noies nues, tambè de Munch. Xocant contraposició a l'obra que acompanya aquesta entrada teva.
Espero sobreviure. A tot. En tot cas, ens queda encara un ampolla de Mal Educat.
Info per la Cori: primer dijous de cada mes, gratuït al MNAC.