La plaça era plena de vida i una llarga cua davant del "Relais Gourmand" esperava els afamats clients que ignoraven els estralls que la crisi fa al consum. Tot queda allà fora si encara pots gaudir d'un bon restaurant. A i B seien a la millor taula. La que gaudeix de millor disposició. Amb vistes a la Plaça i ubicats fora del pas de clients i cambrers. Tant lluny del soroll com aprop del servei. Amb espai per a moure's i un comfort adequat a les necessitats més bàsiques. Suficientment centrats perquè tothom els vegi, però prou desplaçats perquè ningú els molesti...
A i B escullen plat. Els serveixen. Devoren. Beuen. Miren. Tornen a beure. Tornen a mirar. S'aixeca ell. Torna. S'aixeca ella. Torna. Demanen el compte, només amb un gest. Amb una mirada. El repassen. Paguen. S'aixequen tots dos. Marxen.
La vetllada perfecte sobre paper. La ciutat. El restaurant. La gent. L'àpat. Només ha faltat una cosa. Aquell fil invisible, intermitent, vital que fa possible la comunió compartida espai-temps. No s'han dirigit una sola paraula. Ni tan sols s'han mirat. Incomunicació. Silenci. Dues vides viscudes aïlladament. Dos fantasmes consumint i exhibint solitud. Marxen a casa tal i com n'han sortit. I fora, una realitat, la de la resignació. La d'enveja de qui sap que dins aquell restaurant s'hi concentren els ingredients de la felicitat, el diner i la distinció.
Una metàfora pertinent pels temps que corren. També en política. En política exterior. La cimera del G-20 ha generat espectació. Soroll. Exhibicionisme polític i mediàtic, perquè, efectivament, el que s'hi ha de discutir és important. Vital. El G-20 és el restaurant cotitzat i la cadira en aquella taula tant acollidora un valor preuat que cap dels estats està disposat a renunciar, excepte aquest nou Robin Hood de les relacions internacionals en que s'ha convertit Sarkozy i que capitaneja com ningú l'escenari del show bussiness polític. Però, cadira, per a què?
Ens movem molt. Escenifiquem que les coses van bé. Molt bé. Com sempre. Però no ens parlem. Els de dalt creuen que la crisi és una qüestió de xifres -vermelles o verdes- mostrades en aquells plafons electrònics exhibits a la seu de la moqueta financera, mentrestant els de sota, pateixen, renuncien i s'avergonyeixen del seu destí perquè, segons diuen, tot va bé i aviat tornarà a sortir el sol.
No ens unim per aquell delicat fil que és la paraula. Si ets l'afortunat que es delectarà amb la millor cuina de la plaça, que sigui per a bé. Trasllada a dins i amb valentia, allò que avui, es viu fora. No convertim l'instrument -cimera- en l'objectiu -reformar el sistema-. No deixem que l'àpat substitueixi allò que fa inoblidable la vetllada: la conversa, la companyia.
Esperem que, demà, a Washington, seu del punt G de la política, no tornem a presenciar la vetllada romàntica d'una parella aparentment "feliç" que no té res a dir-se i per tant, res a canviar.
El Robin Hood jeje...és que tremenda la barra que té aquest senyor !! I sempre queda la mar de bé amb quatre passes de cames...jo casi, que si m'ho permets díria que és la Norma Duval de la política internacional jajajajajajaja.....
No sé perquè ric tant perquè és realment trist, la cimera com objectiu, el buit de contingut i intencions...com el sopar del restaurant....
Gràcies pel post. M'ha enganxat i m'ha agradat molt.
moltes gràcies.
estic segur que aquesta setmana els "comensals" et donaran motius per fer un altre post.
bon diumenge!
Oriol