Es tracta, imagino, de posar les misèries i catàstrofes en una taula per il·luminar-les amb un focus. Assumir el que ha passat i tirar endavant. Una bona forma de familiaritzar-se amb aquesta manera d'actuar és llegir Misteriosament feliç, l'últim poemari de Joan Margarit.
Per destruir cartes d'amor, d'altra banda, no cal massa imaginació. Els sistemes al nostre abast són quasi infinits. Conec una noia que, directament, les cremava a la xemeneia després de rellegir-les entre sanglots. Una altra es limitava a llençar-les a les escombraries, sense importar-li gens ni mica que qualsevol persona tingués l'oportunitat de descobrir-les i passar-hi una bona estona. I un amic meu, de qui no diré el nom però sí recordaré que estava especialment ofès per una traïció cruel, brutal i malignament planificada, va decidir ficar-les en un sac (sí, un sac), lligar-les a una ampolla i llançar-les al mar des del Cap de Creus. El sac pesava tant que l'ampolla es va enfonsar quasi a l'acte. I el meu amic, que no s'esperava un recorregut tan curt, va exclamar: "Ja us ho fareu!".
Jo, ara que hi penso, mai no he destruït cap carta, però sí que tinc una gran facilitat per perdre-les, o potser és que me les roben. No importa. Des de fa un temps no m'escriuen cartes d'amor i, com diria Margarit, sóc misteriosament feliç.
Jo, ara que hi penso, mai no he destruït cap carta, però sí que tinc una gran facilitat per perdre-les, o potser és que me les roben. No importa. Des de fa un temps no m'escriuen cartes d'amor i, com diria Margarit, sóc misteriosament feliç.
Jo porto una temporada que vaig bé d´amors (sense cartes ni emails, però, i això que m´entusiasmen)
Jo també sóc feliç i tampoc me n'escriu ningu de cartes d'amor, però aixó si, els fets, l'amor, el visc en primera persona. Aixó m'omple més que una parrafade de lletres boniques.
¿Te escribí cientos de cartas? Juraría que fueron miles.
Josep