Ahir vaig tornar a casa després de 20 dies i 19 nits d'hospital. He sortit força car a la sanitat pública, m'han fotut un carallot de proves, tacs, ecografies, anàlisis i finalment encara no sabem el nom i els cognoms del bitxo -siguis virus o bactèria- que m'ha atacat. Unes FOD, Febres d'Origen Desconegut amb afectació hepàtica aguda, ergo febre molt alta i el fetge inflamat. Les he passat canutes. Ara ja és veu l'horitzó, dues o tres setmanes de repòs, si no passa res, i a corre.No us voldria fer la crònica hospitalària, perquè a ningú li agraden els hospitals, que jo sàpiga. És "durillo": el senyor Pedro que no volia que el lliguessin al llit, el company hondureny d'habitació, el Jaime, que li havien diagnosticat una esclerosis. Els passadissos són llargs i les hores també.
Sort dels amics i amigues, de la meva família sobretot, i dels companys del sindicat, i el seu suport i hores de companyia. Això sí, l'habitació de l'Hospital de Terrassa tenia una fantàstica vista de Sant Llorenç del Munt fins al Montseny, talment com si el el Vallès fos tot verd i el cantés en Pere Quart amb els turons, pins i quarteres. Cada matí mirava com els primers sols l'hi donaven una fantàstica llum. Petit consol que em donava força.
Us ho dic amb sinceritat, a mi que sempre m'agrada voltar: a casa s'hi està de collons!!
Genial que t'hagis recuperat! Cuida't i aprofita per fer tot allò que tan desitges. una abraçada,
Quina sort tornar a ser a casa.
Fer vida normal és a vegades el millor regal, oi?
Cuida't!