Ahir 4 de novembre va ser un dia molt feliç per a mi. Aquesta sobtada felicitat no va ser produïda per la victòria de Barak Obama, com algú podria pensar (que també me'n vaig alegrar), en les eleccions presidencials dels EEUU.
La felicitat va arribar per la presència, en el meu institut, i posterior arenga pro-vaga (el proper 13 de novembre) d'un parell d'alliberats sindicals (alguns fa més 10 anys que no trepitgen les aules) d'un dels sindicats convocants.
Assegut en una de les butaques escoltava molt atentament, no només els arguments per secundar la vaga, sinó també les qualificacions (millor desqualificacions) sobre el govern català i la conselleria d'Educació per la seva política educativa i la futura aprovació de la LEC (Llei d'Educació de Catalunya).
I el cert és que tots aquells arguments i desqualificacions (les mateixes) ja les havia escoltat, per part dels mateixos d'ahir, en altres temps i sobre governs de CiU, però ahir tenien el valor afegit (mireu em va agradar sentir-ho!) que el gran argument final de l'arenga era: "...i aquests són els nostres". I aquests "nostres" ens han traït.
Imagino que una part del món sindical (educatiu) el que no va passar a ocupar els despatxos de directors generals, en el primer tripartit, devien pensar que ser dels "nostres" era en sí mateix una garantia ideològica que faria realitat les seves exigències i que desmantelaria el sistema educatiu català que estava "impregnat" (segons ells) de la política reaccionària de CiU .
Han passat cinc anys (des de l'ùltim govern de CiU) i ja anem pel segon govern tripartit. Han canviat els consellers, els directors generals i els directors territorials. Les bases del sistema educatiu són, amb certs retocs, les que va dissenyar CiU, però...en canvi "ells" els alliberats sindicals (aquests que desconeixen el que passa a les aules perquè no hi són) segueixen sent els mateixos.
