Didac |
dimarts, 4 de novembre de 2008 | 20:08h
Avise per endavant i que quede molt clar: vull que guanye Obama. Espere i desitge de tot cor que així siga. Honestament: tinc l'ai al cor des de fa molt. Tinc il·lusió i esperança. Vull que McCain i tota la colla de neocons reben un bon repàs: en el fons la victòria d'Obama serà la derrota de Bush i de tot allò que representa. Com al 2004: la victòria de Zapatero fou la derrota d'Aznar, per molt que no és presentés; Rajoy, com ara McCain, no era més que el que continua essent: una titella. És una lluita de conceptes, d'idees que puntualment prenen prestades la veu i la forma de dos individus. Vull que guanye Obama. Des d'un punt de vista emocional, ho necessite.He de reconèixer però, que les sensacions que aquesta lluita em provoca tenen una extraordinària semblança a les que em produeix un Barça-Madrid. Tenen, sobretot, un caràcter simbòlic. Vull que guanyen els "bons". Em farà sentir bé, faré broma amb els amics; m'alegraré que els "roïns" ho passen mal. "Que n'aprenguin!". Sí: per a mi, per a moltes persones, per a l'imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, serà tota una alegria que Obama siga president. Ens farà sentir bé; ens generarà esperança i il·lusió. Això no és poc. Em tem però, que aquest fet tindrà només una importància simbòlica; malauradament, la realitat -la que ara vivim- no tardarà en imposar-se. Els gestos, les formes, els matisos...; no cap dubte que són importants. Tanmateix, no crec que Obama puga anar molt més enllà d'això; del matís. Aturarà els peus a les multinacionals americanes que devasten el planeta? Avantposarà els drets humans de la població mundial als interessos comercials del seu país? Deixarà de fer negocis amb Xina per aquest motiu? Què farà amb Cuba? Derogarà la Llei Helms-Burton i el miserable embargament comercial que pateix l'illa des de fa quaranta anys? Deixarà tranquils els països sud americans? Els donarà suport per a dur endavant reformes socials que permeten l'emancipació i el benestar dels menys afavorits? Col·laborarà amb els moviments solidaris i d'emancipació nacional? Seguirà fent negoci amb la indústria de les armes? Erradicarà la pena de mort al seu país? I què en farà de l'exèrcit més poderòs del món? Sabrà mantenir-lo distret dins de casa sense cap divertiment armat? Si? Fins quan? Em pregunte com s'ho farà: com aconseguirà de desprendre's de tot allò que ha fet possible que els EUA es convertiren en el país més ric i poderòs de la Història. És conscient que totes les barbaritats ecològiques, econòmiques i militars comesses són el fonament de la seua hegemonia mundial?
Kennedy representava l'esperança, la renovació del somni americà i fou ell qui acabà d'endinsar els EUA en la guerra de Vietnam. Era el president "humà", l'home que salvaria el món i estigué a punt d'iniciar una guerra nuclear amb la Unió Soviètica per la Crisi dels míssils del 1962. I això que era dels "bons". Igual que Zapatero: representava l'esperança, el federalisme de veritat; passar pàgina dels funestos Felipe González, Alfonso Guerra, Corcuera... I l'esperança ha estat un miratge: l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, les negociacions amb ETA i el conflicte basc, la Llei de la Memòria Històrica, la Llei d'Educació... I sort que era dels "bons".
Espere amb tota l'ànima que Obama, al llarg del dia d'avui, es convertirà en el 44è president dels EUA. Perquè, malgrat que considere ben improbable que siga capaç de canviar el món, no tinc cap dubte que, si aquest canvi és possible, comença inequívocament per ahí: per aconseguir que una persona com Barak Obama siga el president del país més poderòs del món.
La idea que Obama canviarà el món és allò que s'ha venut i que jo qüestione a l'escrit. És probable que ni a nivell metafòric, ni tant sols simbòlicament, tinga cap validesa. D'altra banda no estic comparant Zapatero amb Obama: allò que estic comparant en el fons és una situació on, després de vuit anys de despotisme, xuleria i menyspreu (Bush/Aznar) la gent es revolta i reacciona tot anhelant un canvi. Evidentment, cal interpretar-la correctament i no prendre-la al peu de la lletra. Hi ha, sense cap mena de dubtes, molts elements similars, fet que no vol dir que siga una situació idèntic. Els personatges, no cal dir-ho, no tenen res en comú; tan sols el seu rol.
Hi ha aspectes de la democràcia i l'organització política dels EUA que són certament lloables. Ara bé: pensa en McArthur i la caça de bruixes dels anys 50 (una persecució política sense precedents); recorda l'escàndol de Florida dels comicis de 2000. I tampoc no veig que un sistema electoral radicalment bipartidista (demòcrates i republicans) siga cap símptoma de qualitat democràtica.
Un plaer,
Didac