jordigarrigos |
dimarts, 4 de novembre de 2008 | 17:18h
No descobrirem la sopa d’all si parlem de
guerres de bandes en la història del rock. En podem veure a tot arreu i des de
totes les òptiques. N’hi ha d’inventades pels mitjans de comunicació (la dels
Beatles i els Rollings són més llegenda que altra cosa), les que s’han motivat
gràcies a declaracions explosives a quilometres de distància (Germans Gallagher
versus Damon Albarn i Graham Coxon) o les que han acabat a cops, tan en format
light (The Kooks i Arctic Monkeys) com en format ring (en Rotten dels Sex
Pistols amb Kele Okereke dels Bloc Party al backstage del darrer Summercase).
Els catalans no podíem ser menys i durant l’època daurada del rock català es
deia que els Sopa de Cabra i els Sau no es tragaven (toma ja!).Però una de les
grans guerres de bandes de la història de la música és la que van protagonitzar
als anys 80 els The Smiths i els The Cure.
I a que ve tot això? Doncs només és una
introducció per parlar del darrer disc dels d’en Robert Smith per part d’un fan
dels Smiths com qui escriu aquestes línies. Pollades en vinagre al marge,
sembla que la banda d’en Morrisey podria tornar als escenaris tot i que en Moz
sempre ho negui categòricament. Mentre doncs, queda el nou disc de The Cure,
que han anomenat 4:13 Dream (Sureton,
2008). El cert és que n’havia llegit crítiques molt bones i altre de molt
dolentes (per exemple a Muzikalia) així que començava a escoltar el disc una
mica desconcertat. S’havien adelantat fins a quatre senzills abans
de la publicació del disc (!!!) i la cosa pintava bé, sobretot amb un temazo
com és “The Only One” i un altre com “The perfect boy”. Una resultona “Sleep
when I’m dead” i la més fluixa, “Freakshow” . Que hem trobat a la resta de
disc? Doncs un exercici de continuïsme amb l’ànima i trajectòria de The Cure.
Certament agafen el que millor saben fer i ho exploten per fer cançons melòdiques
com la pròpia “The only one”, “This. Here and now. With you” (magnífica) o “Sirensong”,
cançó que serveix per exemplificar amb el que coincideix la majoria de la crítica
especialitzada, el disc peca d’una sobreproducció evident i un abús de sons de
fons que només resten. Una de les coses que no m’ha entenc d’aquest disc és la
manera com The Cure comencen i acaben el disc, que no entra gens dins
el joc temàtic de la resta d’àlbum, sobretot amb la inacabable primera cançó, “Undernearth
the stars”. Tot i això, el Robert Smith de tota la vida ens deixa detalls interessants
com ”Hungry Ghost” (de nou sobreproduïda), “Reasons why” o “Real snow white”
una cançó d’aquelles que s’enganxa com tot bon clàssic dels Cure. El cantó més
obscur de la banda tampoc podia restar al marge (parlàvem de continuïsme, oi?)
el trobem a la pesada “Scream”, un tema per passar com, en menor mesura, la
empalagosa “Freakshow”.
Segur, segur, que no serà un dels millors
discs dels anglesos, però si que deixa un bon grapat de cançons que sonen molt
bé a ple segle XXI. Segurament no tornarem a escoltar material nou de The Cure
a l’alçada del Seventeen Records (1980), el Kiss me, Kiss me, Kiss me (1987) o
el Wish (1992), però això ja ho sabiem!
Mira, aquest també me'l volia carregar una miqueta però amb un punt d'indulgència, tampoc seria tant dur com amb els Travis. Si vols fes-lo tu. Si passes per la redacció hi ha l'original a sobre la meva taula.
No descobrirem la sopa d’all si parlem de
guerres de bandes en la història del rock. En podem veure a tot arreu i des de
totes les òptiques. N’hi ha d’inventades pels mitjans de comunicació (la dels
Beatles i els Rollings són més llegenda que altra cosa), les que s’han motivat
gràcies a declaracions explosives a quilometres de distància (Germans Gallagher
versus Damon Albarn i Graham Coxon) o les que han acabat a cops, tan en format
light (The Kooks i Arctic Monkeys) com en format ring (en Rotten dels Sex
Pistols amb Kele Okereke dels Bloc Party al backstage del darrer Summercase).
Els catalans no podíem ser menys i durant l’època daurada del rock català es
deia que els Sopa de Cabra i els Sau no es tragaven (toma ja!).Però una de les
grans guerres de bandes de la història de la música és la que van protagonitzar
als anys 80 els The Smiths i els The Cure. 
