Aquest cap de setmana, plujós i exempt de compromisos municipals, m'he llegit un parell de llibres de recent edició. L'un, de la Patrícia Gabancho, sobre el problema de l'educació a Catalunya "Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets" i l'altra, de Xavier Roig, titulat "La dictadura de la incompetència".
Són dos llibres que opinen i diagnostiquen temes que m'interessen molt. El de la Patrícia Gabancho, és impecable en la radiografia de l'educació a Catalunya, però crec que es contradiu en el diagnòstic i la solució que hi aporta. O que en tot cas mira d'acontentar la seva consciència amb una afirmació que pugui satisfer els ideòlegs del desastre educatiu, mentre que després els fueteja sense pietat per haver permès el relaxament de l'educació basada en l'esforç i el respecte generacional.
Per mirar de no ser tant dura amb qui entenc que són dels "seus", fa seu l'argument que els problemes de l'educació pública són de finançament, i que si els diners que van a la concertada anéssin a la pública, tot plegat milloraria. Però després acaba dient el que de veritat succeeix, que és que falla, no el finançament, sinó el model.
Un model, la LOGSE, teòricament inclusiu que iguala a tothom no en les oportunitats, sinó en la mediocritat. Que allarga l'escolarització fins als 16 anys amb una ESO que es podria acabar en dos anys i que en dura quatre per facilitar que tothom pugui arribar a bon port, i que redueix el batxillerat -més exigent- a només dos cursos.
Un model ideològicament molt ben travat, basat,, amb arrels del mètode Rosa Sensat, que va fer de l'experimentació una recepta educativa que podia funcionar depenent de la motivació del professorat i les característiques de pares i alumnes, però que ha estat un fracàs en homogeneïtzar-se. Un model d'educació sense traumes ni imposicions, que ha generat una confusió entre la teoria i la pràctica, perquè que no hi hagi imposicions, no vol dir que no hi hagi d'haver límits.
Gabancho proposa recuperar l'FP, els oficis, i reduir l'ESO i reforçar el Batxillerat, que per si no ho saben és el més curt d'Europa. És a dir, proposa canviar el model. És de dretes Gabancho? No. Simplement, té sentit comú i mal que li pogués pesar, té clar que no podem continuar fent veure que no sabem què passa a l'educació per por d'afrontar el debat amb els ideòlegs d'un sistema corporativista i nociu pel futur del país.
El llibre de Xavier Roig, té moltes afirmacions que podria compartir només en part. Comet l'error d'abocar opinions negres o blanques, sense matisos. Més que liberal, és un llibre ple d'opinions d'algú que té un alt nivell d'autoestima. Els seus llibres sempre m'han interessat, però penso que en aquest cas, ho posa tot al mateix sac i afirma categòricament sense cap indulgència. Per fer-ho ras i curt, diu que a l'empresa privada tots són uns cracks, i que a l'administració pública tots som un desastre.
Es cura en salut dient que coneix bons funcionaris, i bons polítics...però vaja, el que diu és molt clar: el país és mediocre perquè la classe política és mediocre. Com si el país només el fessin els polítics. I jo em pregunto si a més de polítics mediocres, no hi deu haver empresaris, comerciants, treballadors i professionals mediocres. Que té raó Xavier Roig? Doncs en part. Perquè no tot és blanc o negre.
De tota manera, val la pena llegir-lo per sacsejar la consciència i anar desfent mites. Per exemple, dóna una dada relacionada amb l'educació que és prou rellevant: segons l'OCDE, els EUA destinen a educació primària el 7'7% del PIB, mentre que a l'Europa rica el 5'5%. I si comparem dades de l'educació universitària, ells hi destinen el 2'9% del PIB, i nosaltres l'1'5%.
És una de les moltes dades que hem d'anar aprenenent per deixar de pensar-nos que som a l'avantguarda educativa, i que els americans són uns homes amb banyes i cua que no saben situar Europa en un mapa.
Europa en un mapa, i aixo no es cap mite, es al.lucinant la incultura
de gent jove amb estudis (estic visquent alla ara mateix). Pero aixo
potser no es problema de l'educacio, si no un tema mes cultural i
egocentric. En quant a l'educacio americana, en general a Espanya les
universitats publiques son les de millor qualitat. Als EUA no em sembla
que sigui aixi. Ni han de publiques bones, pero no entenc perque ni han
de tantes universitats privades si en teoia la publica ja es bona i nhi
ha prou...
En quant si el nostre problema es del model o de
calers. M'imagino que ara destinem els mateixos o mes diners a
l'educacio, pero malgrat aixo, el nivell que tenen els nens es, segons la meva percepcio,
clarament pitjor. Que ha passat, doncs?