Ara fa setanta anys que, aprofitant la nit de Halloween, Orson Welles va dirigir una versió radiofònica de La guerra dels mons. Emesa per la CBS, que tenia una àmplia cobertura, fou una interpretació tan ben executada que molts oients van creure que es tractava de la narració en viu d’una invasió real d’alienígenes. I va reaccionar dominada per un pànic que avui ens provoca un somriure compassiu.
Tanmateix, hauríem d’evitar aquesta indulgència: la nostra societat no és gaire diferent; també confon ficció i realitat. De fet, ho fa d’una manera més inquietant, perquè ha capgirat els termes de la relació. Fa sentanta anys van actuar com si fos real la narració fictícia que sentien per la ràdio: van alarmar-se i van mirar de fugir espaordits. Avui, en canvi, ens comportem com si fossin fictícies les imatges reals que ens mostra el televisor. En conseqüència, actuem amb una gran insensibilitat davant el món que hi ha més enllà de la nostra experiència directa i immediata. Al capdavall, la resta sembla una pel·lícula i, sovint, de pèssim guió.
ferran ramon-cortés| Adreça electrònica |
dimecres, 5 de novembre de 2008 | 16:35h
... i més d'una vegada me'n donc vergonya. El que també és cert és que hi ha una desmesura d'impactes negatius. Tot, segons la TV és un absolut desastre. Crec que fins a cert punt, s'activa una protecció interna perquè no seriem capaços d'assumir-ho. (La qual cosa no em deixa més tranquil, és clar!).
