jmateuimarti |
dissabte, 1 de novembre de 2008 | 19:47h
L’any passat es complí el seixantè aniversari de la mort
de Miquel Ferrà, un dels més grans intel·lectuals que ha donat Mallorca i que
injustament no ha tingut el reconeixement que es mereix. Per pal·liar ni que fos
en petit comitè l’innnoble silenci que l’orla, l’Obra Cultural Balear demanà al
filòsof Francesc Lladó i Rotger, estudiós de la seva obra, que preparàs una
conferència que, a banda de presentar a grans trets les línies que marcaren la
seva vida i la seva trajectòria pública, parlàs de la relació que mantingué amb
Joan Alcover. Francesc Rotger exposà el seu treball primer a Can Alcover. Espai de cultura, dia 29
d’octubre; i dia 31 a
Sóller, al Centre Cultural Can Dulce.
Deixeble de Costa i Llobera,
amic de Joan Alcover i Maria Antònia Salvà, col·laborador de Mn. Alcover en els
inicis del seu Diccionari, Miquel Ferrà va ser un patriota sense fissures en
temps tempestuosos. Probablement el seu posicionament davant fets límits com la Setmana Tràgica o
el cop d’estat franquista, en els quals féu prevaler el seu catalanisme i la
subsegüent catalanitat infrangible per sobre de posicionaments polítics, el fa
ser un intel·lectual incòmode. I tanmateix, no es cansà mai d’engegar tota mena
de campanyes no sols per pregonar els seus ideals polítics, sinó per estendre
la sensibilitat vers tot allò que atenyia Mallorca i el seu patrimoni cultural,
lingüístic, arquitectònic o paisatgístic. Com indica Josep Maria Llompart a
l’article “Memòria de Miquel Ferrà”
(revista Lluc, 1985, 224-225), “va
construir un cos de doctrina revelador del seu pensament profundament nacional
i aferrissadament nacionalista. L’exquisidesa estètica no el va allunyar de la
tasca i del combat quotidians, i el seu pur idealisme del seu esperit no el va
privar d’un clar realisme a l’hora de servir la cultura nacional dels Països
Catalans”. En definitiva, Miquel Ferrà és una veu essencial per als
activistes culturals de nova fornada compromesos amb el catalanisme.
Miquel Ramon Ferrà
i Juan (Palma, 1885-1947), va ser poeta, crític i bibliotecari. Estudià dret
(1905) i Filosofia i Lletres (1909) a la Universitat de Barcelona, on es formà
intel·lectualment i ideològica. Va impulsar i dirigir la revista literària Mitjorn (1906-1907). Presidí la Comissió Editora
de les Obres de Ramon Llull (1909). El 1911 ingressà en el cos facultatiu
d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l'Estat, i el 1913 ocupa una plaça a la Biblioteca Universitària
de Barcelona. Col·laborà en la premsa barcelonina (La Veu de Catalunya, La Revista, D'ací d'Allà,
etc.) i mallorquina (La
Almudaina, La Última Hora, El Correo de Mallorca, Sóller,
etc.). Liderà un grup d'intel·lectuals mallorquins conegut com la Generació de 1917. Va
ser membre actiu de Nostra Parla
(1916-1924), del Centre Regionalista de Mallorca i del seu portaveu, el
setmanari La Veu
de Mallorca (1917-1919). Col·laborà al Correu
de les Lletres de Mallorca (1920-1922), l'Almanac
de les Lletres(1921-1936) i La Nostra Terra
(1928-1936). Escrigué La nostra fe
literària (1921) i l'Ideal mallorquí
(1925), conferència pronunciada a l'Associació per la Cultura de Mallorca.
Miquel Ferrà participa en la creació de la Residència d'Estudiants
de Catalunya, que dirigirà del 1921 al 1936, any en què es trasllada
definitivament a Mallorca. Com a escriptor, Ferrà destaca per la seva obra
poètica: Cançó d'ahir (1917), La Rosada
(1919), Les muses amigues (1920), A mig camí (1926) recull dels volums
anteriors, Mater Amabilis (1943), i
alguns poemes aplegats pòstumament per Joan Pons en el volum de Poesies completes (1962). Miquel Ferrà
es posicionà a favor de la
República i la sublevació militar del 1936 el dugué a l'exili
interior fins a la seva mort.
